Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2007

Folkis

El panorama folk i de la música tradicional de casa nostra ha estat dominat des fa molts anys per uns monstres, excel·lents músics, actius i inesgotables, Al Tall. A ells els hem d’agrair la continuïtat d’una gran part del repertori popular i de la popularització d’alguns d’ells, com la cançó de la llum o el no en volem cap. Però de vegades han estat massa bons i ens han amagat o ens amaguen molta altra gent, no per mala voluntat d’ells sinó perquè ja se sap com van les coses, el guanyador sempre concentra les flors. A alguns, a més a més, per entrar en certs àmbits els hi ha faltat implicar-se més en la qüestió, cosa que potser els ha tancat unes portes però potser els n’ha obert d’altres. A Castelló estarien els Llauradors, que donen veu a tots els cants típics de la capi (Les penes són, de Castelló a Almassora, Rotllo i canya) i per tant ens en recordem d’ells una setmana a l’any, per Magdalena. Per l’Horta, entre els setanta i els vuitanta, quan la cosa folki bullia, un grup va prendre el nom d’un barranc, Carraixet. Pares, mares i fills formaven part del grup, i potser el grup va acabar al canviar-los la veu als xiquets. Defensem l’autonomia deien en una, tocaven la Muixeranga (de millors se n’han vist), el Paquito el Xocolatero, Torna-li la trompa al xic i la Cançó del orinal, que es preguntava que en diria tant domèstic utensili si pogués parlar. A València ciutat, en eixa mateixa època, estaven els Pavesos, dirigits per un líder únic al món, Joan Monleón. Com a crack ho podia fer tot, actor, presentador, showman i cantant. Donen un ambient fallero més autèntic que el Titi o Francisco, un tant tronat i freak que en diríem ara, però no podia ser d’altra manera si pensem en les jaquetes blaves elèctriques que ens duia a Canal 9. També pels àmbits de València estava Pastoret, excel·lent cantador d’albaes, jotes i rondalles, sempre acompanyat de la rondalla del U i dotze. Este crec que el vaig conèixer per un cassette d’eixos mig coentots de gasolinera o de fireta, per a que vegeu que la llista no té glamour, ara bé, no es pot negar que sí que té glamour dir: carícies, són suc de les teues fruites, gota a gota i cor a cor. Paco Muñoz, gran amic de l’Ovidi Montllor, se l’ha de destacar sobretot en la recuperació de cançons per a xiquets i encara va fent concerts. Adesiara, vilafranquins, també van nàixer en l’època daurada del folk valencià i de major competència. Després de les festes del 2003, on van eixir de sota les pedres tots els grups i grupets del poble de les últimes quatre dècades, es van animar a gravar un disc amb material nou i vell. Després del disc van vindre alguns concerts, però sobretot un amic va pendre l’embranzida del directe i d’allà hem perdut un folki, però hem guanyat un rocker, i dels bons. Més contemporanis, per no dir actuals, hi ha Pep Botifarra de Xàtiva, cantador i recuperador de la tradició musical de la Costera, amb un disc nou genial sota el braç i provocador de la ganyota en la gent que s’estranya trobar una Malaguenya de Barxeta en un disc d’Obrint Pas. L’ham de foc vénen del tradicional i se’n van cap al medieval, triomfant a Alemanya per exemple. A la Ribera, sense haver enregistrat un disc però arrasant al Jo hu tube, està el compendi Toni de l’Hostal, les Maededeus i el lobby Cabota en general. I me’n deixo molts encara, de gent que recupera o ha recuperat el que es feia a casa seua, així com gent que partia dels instruments tradicionals per fer composicions noves. Ells ens han deixat un repertori que d’esta forma s’evita que es pergue. Perquè sempre és més fàcil cantar després d’unes copes Manolet si vas al hort que Sweet Home Alabama.

Foto de la falla Corretgeria – bany dels Pavesos, on van nàixer els Pavesos com a grup. De artajerjes.

Anuncis

Read Full Post »

Punyetes, diuen.

He vist la nova pàgina web d’un establiment hoteler de Vilafranca. Pensada de cara al turisme posa el bo i millor del poble en imatges. Però les explicacions només en castellà. Bé, no són els únics del poble, ni de la comarca o del país, que es publiciten només en castellà. El seu cas només em serveix d’introducció d’un fet que coneixem ben bé, i que en tot allò que toca al turisme s’accentua encara més, el paper secundari del valencià. Podrem trobar un restaurant que es diu ‘Casa el tio Pep‘ o a la carta podrem demanar paella – no sartén – o fins i tot trobarem atrocitats del tipus alioli, però les coses sèries, la carta, la factura o la web, en castellà. Perquè excepte els resistents de la Catalunya Nord i els algueresos tots sabem castellà, i per tant ho entenem. Si ens queixem ho fem per vici i per tocar la punyeta. Els suposats drets lingüístics, el poder fer les coses en llengua materna, són punyetes. Però que els costaria als establiments fer eixe esforç? Amb uns kilooctets de més podria haver la versió valenciana del web, i la francesa i l’anglesa de pas, així ens faríem una millor idea d’ells i guanyarien uns punts a favor per anar-hi. Tot és positiu, ací no hi ha ni fantasmes de multes als establiments ni res, només un mínim de sensibilitat de cara a la gent del lloc on tens el establiment. Només és qüestió d’un poc de voluntat, el pas més difícil és el primer. Passarà com amb la mestra que només eixits del franquisme ni sabia que el valencià es podia escriure. La mateixa mestra que uns anys després l’ensenyava als xiquets.

Foto d’all i oli de l’Oriol Llado.

Read Full Post »

El Tour de França ha acabat. Tot i que per mi és l’espectacle esportiu de l’any, fins ara no n’he parlat ací al Cadafal. Cada matí, a l’entrar al web del diari esportiu l’Equipe em trobava una trista notícia, un equip que marxava per un positiu, un canvi de líder ben estrany, resurreccions a base de transfusions de sang alterada i fins i tot un colp acabat Iban Mayo dóna positiu per EPO, producte que ja no està ni de moda. No comparteixo la idea de la premsa espanyola, que com el vencedor ha estat un jove espanyol que aparentment no fa garrames, tot és bonic, el ciclisme net és possible i ja tenim el nou Indurain. Tampoc es pot veure com els gavatxos, que només saben justificar el desastre dels seus a la general dient que ells són els únics que no es dopen. El que ha passat és lamentable, n’estic fart de que les notícies d’este esport es basen en el dòping, que les classificacions no es decideixen al Aubisque sinó en un laboratori, o encara pitjor, per pressions de la premsa i per pures enveges i rancors entre el Tour i la UCI. També estic fart del ciclista que es fa el despistat i que diu: jo? No he fet res. Per favor, que no ens mamem el dit la gent, i no ens creiem que els metges punxen els ciclistes dient-los que els injecten orxata. Fa massa anys que parlem de neteja, de codi ètic, de renovació total, de plantades a l’eixida i d’igualtat, no hem arribat a res. Cadascú intenta mantenir la seua paradeta sense mirar-ho d’una forma global. Pels organitzadors el dopatge només posa en perill els ingressos publicitaris, pels ciclistes és temptador el si no em pillen que sempre està mig encobert pels equips. La premsa troba en estos casos un filó per vendre i a sobre defensa aferrissadament els corredors del seu territori. El Tour proposa ara com curiosa solució al dopatge generalitzat els equips nacionals de cara al Tour de l’any que ve, cosa que no fa gens de gràcia als equips de les cases comercials, ni a mi tampoc. Amb la gràcia que té veure com un Euskaltel ataca i deixa enrere a un murcià que corre per un banc francès, ara ens ho llevaran i tots defensaran el maillot espanyol. Altre cop seríem digerits pel ventre dels estats.

Alberto Contador escalfant abans de la crono d’Albi (foto de Marion, merci!).

Read Full Post »

« Newer Posts