Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2007

Eixos

Nou disc de Miquel Gil, Eixos, referint-se més aviat al d’una roda que no pas a l’article demostratiu valencià. Els del morro fi l’oloraran, veuran que recorda al flamenc i fugiran d’espant. Bon vent. Els que no, hi trobaran el que ens té acostumats el de Catarroja, abadejo del bo. No canvia massa respecte als discos anteriors, només algunes subtilitats, algunes incorporacions instrumentístiques, etc. Per a què canviar si havia funcionat bé fins ara? La veu de Gil, desgarrada, tan característica, combinada amb uns bons textos d’orígens ben diversos (Cassasses, Feliu Ventura, Ovidi Montllor i algun text tradicional) dóna un disc serè, tranquil. D’eixos discos per escoltar-los assegut al sofà amb un bon llibre en una vesprada de diumenge, deixant passar el temps, que per això està fet. Té aires àrabs, andalusos, joteros i de rondalla, i sona a de casa. Quina casa? No sé on comença i on s’acaba però si que sé que a un gallec o un bretó mai li sonarà de casa. Sí, el caràcter mediterrani existeix.

Foto de Jordi Salvia, en un concert amb l’Orquestra Àrab de Barcelona a Vilafranca del Penedés.

Read Full Post »

Le catalan de poche

En tots els FNACs i llibreries diverses del estat francès, l’únic que pots trobar com guia de català és un llibret anomenat “Le catalan de poche“, el català de butxaca. Es tracta del típic llibret pensat per a un turista francès que acudeix a casa nostra, amb consells pràctics i expressions del tipus:”quin troç de dona” o “com puc anar a la Sagrada Família”. La tapa, on hi ha un home amb barretina i no un ballador de ball pla o un fallero ja fa entreveure el que ens trobarem. Les transcripcions fonètiques estan en oriental, com si els turistes haguessen d’anar a Calella i no a Benicarló. Com a C. li’n vaig regalar un exemplar, ara estic preocupat pel que està aprenent. D’entrada dirà si us plau per calc del francès s’il vous plaît, seva en comptes de seua, aquest i no este. Les complicacions del tipus vocal neutra i les hores en català crec que les podrem evitar i fins i tot tenim alguna victòria del tipus tinc fam. És difícil fer aprendre valencià a Europa i no ho vegeu com un acte seccesionista sinó com una simple rabieta. La gràcia és que això de fer-ne l’estàndard el dialecte de la capital i la seua regió s’ho han copiat dels francesos.

Read Full Post »

Quedem amb uns amics per anar al cinema amb uns amics i després prendre una orxata en una plaça de les Corts, d’eixes de la Barcelona que va ser un poble. Com sempre comencem a parlar de música, els tres adorem fer-ho. Potser va haver un dia on ens enteníem i escoltàvem el mateix, però ara jo tinc un problema: no he entrat a la reserva indie-pop, ni en francès, ni en català ni en cap llengua del món. Em citen tota una sèrie de noms que em sonen del final de Porca Misèria i quan parlem de Pep Botifarra els hi sembla original, fa gràcia, risible, punt. A mi em sembla un disc genial el del xativenc, més enllà de la col•laboració amb els Obrint Pas, on dóna veu a les millors cançons del disc, Camins i Malaguenya de Barxeta. Els nostres camins, que un dia van anar paral•lels, han divergit – ei! No passa res, només parlo de música – ells han entrat en una altra dinàmica, potser més urbana, més moderna?, menys fusionista. Jo tiro a mig camí entre Barxeta i Kingstown. Pensant-ho bé, en fred, ja està bé, comencem a ser normals, tot el que és fa en valencià/català no ens agrada pel simple fet de ser cantat en llengua vernàcula. Una amiga diu que no només d’ska viu el nacionaliste: d’acord, però els skatalítics afolcats tenim el dret el dret a existir. Entrant en política em van parlar de les plataformes principatines: el Sud està perdut, ens centrem en el Nord. Més divergència per tant, ells a Gràcia, jo des d’on sigue continuaré bategant en vilafranquí, ergo, en clau sudista. I malgrat tot plegat m’encanta prendre orxates amb ells.
Foto d’indis guaranís. De kovtuvin.

Read Full Post »

Indis de Barcelona

El carrer del nostre pis (em costa no dir-li amb primera persona) és lleig, molt lleig. Exemple claríssim de la desarquitectura franquista i la desgana posterior. Allunyat del centre de la ciutat, que és el que coneixen els francesos quan em parlen de Barcelona, la Rambla, la fiesta, las chicas. Eixa ciutat-imatge que tenen el cap suposo que està lluny del Sants tirant a Collblanc humil, obrer i lleig. Però preferisc això, el pastisser independentista al costat del super pakistanès (quasi sempre obert i perquè no els hi deixen més) al esnobisme el·litiste de certs barris, als còctels cars, el tecno fort i les parets de color rosa. Ací no hi ha res de postal ni idíl·lic, les xiques, com a França, són de tots els colors i maneres. Però tot i això, coincidisc amb els francesos impressionats per Barcelona, és genial. I no cal ser del Barça per dir-ho.

Clip de Mano negra.

Read Full Post »

El gran germà

Una morellana està a Gran Hermano. Quan ens referim a Gran Hermano ho fem al de mentira, al televisat on només hi juguen uns pocs perquè així ho volen. El Gran Germà de veritat, el de Google i Microsoft, el de les càmeres de vigilància que no sabem on estan, el dels virus espia i els troians, la CIA i la Mussad, el preferim ignorar feliçment i hi juguem tots, morellans i vilafranquins inclosos. Els convilatans de la xica la coneixeran i els haurà estranyat més o menys que hage fet eixe pas. Jo, quan he mirat este tipus de programa en edat adulta, sempre ho he fet des del costat frívol i des de la llunyania de pensar que ningú del meu entorn hi entraria. I encara és així, Morella, malgrat tot, està lluny dels nostres caps. No m’agradaria que ningú del meu entorn hi entrés en eixe joc, allà dins qualsevol senyal d’independència humana és esborrat i aniquilat, quedant tot en mans de la manipulació de la premsa groga. Realment val la pena per un grapat d’euros?

La foto és una de les coses més doloroses que pots trobar a Barcelona. De xcaballe.

Read Full Post »

Este cap de setmana ha estat la Mare de Déu de Llosar, patrona de Vilafranca. Si no hagués estat per el mòbil, que indicava la data del 8 de setembre, se m’hauria passat per alt, a mi! No és que sigue la distància que em face perdre arrelaments i la memòria, este mateix estiu vaig tindre ben present la fira de la Magdalena o Sant Cristòfol, o el propi dia de Sant Antoni em pegava colps a la paret per no poder-hi estar a la que és per a mi la festa més autèntica del poble. La Mare de Déu abans suposava la setmana de festes i per tant era especial per als creients i per als simplement festeros. Des de que les festes patronals es van traslladar a Sant Roc, la Mare de Déu ha quedat com una celebració religiosa, de mostra de fervor per a la patrona concentrada en un dia i poca cosa més. La pobra ha passat de ser la Patrona a ser una festa de segona i de retruc Sant Roc s’ha trobat un fervor inusitat després d’anys i anys estant oblidat. No negaré la plasticitat de la processó de la Mare de Déu ni la perfecció de les notes de la banda en el seu dia gran, però si hi falta la devoció i les ganes de mudar-se tot falla. El calendari festiu estival de Vilafranca ha acabat, ara ve l’hivern, les comissions i majoralies començaran a reunir-se per preparar les properes cites, entre ells la nostra penya. La pròxima gran cita festiva local serà Sant Antoni, que com ja he dit, per mi és la millor festa del poble, la més laica de les festes religioses, la més rica en peculiaritats.

Read Full Post »

Durant el mes de septembre i part del d’octubre, França acull el mundial de rugby. Estem lluny del glamour d’uns jocs olímpics o del super desplegament d’uns mundials de futbol, però tot i així el país s’hi ha bolcat. Dissabte jugaven el primer partit contra l’Argentina i em vaig acostar a la pantalla gegant per espiar-los. Cal dir que no eren uns vertaders apassionats pel rugby, suposo que l’ambient en ciutats com Tolosa, Bordeus o Marsella deuria ser el triple que a Orléans, i és que el rugby a França, no ens enganyem, és occità, basc i català. Els parisencs s’han apuntat a la moda ben tard i han creat un equip artificial que a base de talonari ho guanya tot amb una samarreta que no hauria de tindre el dret d’existir: de color rosa! La primera part vaig estar atent a veure com es viu un match important envoltat de gent apassionada que sentia els colors del seu país: la meitat cantava la Marsellesa i molts només s’apuntaven a cantar el “aux armes citoyens” (què bèl·lics que arriben a ser els himnes), hi abundava la tricolor i els polos de rugby de la selecció francesa, que tot sigue dit, és una peça de roba més portable que una samarreta d’un equip de futbol. Durant el partit la gent restava prou callada, només s’esperonava amb la cavalcada d’algun dels seus, però prompte es va veure que els pumas dominaven als galls. No sé perquè anava interiorment amb Argentina, potser per fotre, potser per simpatia amb ells i el seu rugby marginal però conegut per altres circumstàncies: el Che que hi jugava de jove. Així donades, a la mitja part vaig decidir canviar la pantalla gegant per un bar de portuguesos, on mirar-se amb riure burlesc la desfeta francesa no corria el perill de lapidació, més que res perquè ells també ho feien. Restarem atents al campionat i especialment a les maleses dels all blacks i el devenir de la selecció de Togo. Si hi ha una cosa sensacional d’este esport és que un dels països més menuts del món pot participar al mundial amb opcions de no anar-se’n havent fet el ridícul.

Foto de l’assaig decisiu dels argnetins, de fabdany.

Read Full Post »

Older Posts »