En/doll i la cultura urbana de casa nostra

El dissabte passat vaig escoltar a través d’una ipod un trocet de 30 segons de surrealisme pur i dur, la cançó bullit de Guillamino i el poeta Josep Pedrals en el seu treball En/doll. Vaig flipar. Flipeu. Emocioneu-vos. Regireu-vos de dolor. Marxeu. Tanqueu l’ordinador. Aneu a Discos Castelló amb patinet. No pot deixar indiferent a ningú, però no ens enganyem, amb això no serem normals mai. Que això és una altra cosa, que si mai som algo, potser volem ser uns freaks de per vida.

Read Full Post »

Sílvio

No es podia faltar al concert de Silvio Rodriguez al Barcelona Teatre Musical. Segons el que ha dit no farà moltes més gires, així que m’ho vaig plantejar com un ara o mai. Un poc abans del concert, per fora de la sala, es veia molta joventut, entre els vint i els trenta anys, que érem molts més que els de quaranta en amunt. Entre la gent s’escoltaven accents argentins, cubans, xilens. Un colp dins, el concert va començar amb Necio, cançó dedicada a Fidel Castro, i és que no s’ha d’oblidar que Silvio és un castrista fins al moll de l’os. Després va proseguir amb un repertori de velles cançons mesclades amb algunes que no coneixia i les xiques del costat – que les cantaven totes – tampoc, i per tant deurien ser del nou disc. Entre elles hi havia: Canto arena, Dias y flores, La Gaviota, Expedición, Oleo de una mujer con sombrero, Canción del elegido, La Maza, Rabo de nube. Entre cançó i cançó unes paraules d’optimisme pel procés de renovació del règim cubà, un agraïment al públic de Barcelona que escolta i no crida com fan altres, que va ajudar a compensar el confondre Madrid amb Barcelona. La era esta pariendo un corazón donava pas als bisos, que ja no recordo quants en van ser, però sí que ens va regalar Ojalá i En el claro de la luna per al final. Vam acabar tots drets, aplaudint a rabiar i rabiosos per haver de marxar. Els visques a Cuba no van parar de sonar i els a Fidel sonaven amb menys eco. Entre el negatiu em quedo amb el preu un tant exagerat per a un castrista, l’aparició freda del jove cantautor cubà Carlos Garcia i les conseqüències de l’era youtube, quan al final del concert al davant del escenari es va poblar de càmeres fent vídeos i fotos mentre la resta estàvem asseguts al nostre seient.

Read Full Post »

Guia de Barcelona

En poc temps em tocarà fer de guia turista de la ciutat de Barcelona a uns quants, francòfons tots. No és fàcil, perquè Barcelona per a mi és una ciutat de dia a dia com ja he dit altres vegades, de barris lleigs, bars bruts i pis d’estudiants. El turisme li ha llevat tanta autenticitat a algunes parts d’esta ciutat que en els recorreguts que estic cavil·lant quasi s’ignora la Rambla. Serà: mireu, això és la Rambla, sempre l’he conegut igual, com ara. El que va ser ho va deixar Quimi Portet escrit en una cançó i en un videoclip. De la resta de tòpics de la ciutat evidentment no se’n poc escapar, la Sagrada Família, la Pedrera, la Catedral, el Güell i el Gòtic. Però he d’anar més enllà. El que es fa més complicat són els llocs secrets, que no tenen perquè produir el mateix efecte en els altres que en mi. El meu tour inclourà el Fossar de les Moreres, la plaça del Diamant, les placetes de les velles Corts i Sants, el carrer Tallers, etc. Per què? Doncs perquè és la meua fotografia d’esta ciutat, sense estos llocs no la comprendria.

Read Full Post »

El punt feble de Sarkozy

Sarkozy s’ha separat de la seua dona, Cecília. Que eren una parella amb algunes crisis era sabut per tots, ja que de fet ja es van separar un temps, abans de les presidencials d’esta primavera, per alguns embolics no sé si d’ell o d’ella o dels dos. Aleshores, i amb els comicis al davant, es van tornar a ajuntar, qui sap si per reconciliació o per pur interès. Perquè es pot dir el que es vulgue, però presentar-se a les presidencials amb crisis de parella no és bona propaganda. Al final Sarkozy va guanyar les presidencials i Cecília anava a ser l’esposa del president. Apareixien reportatges a la premsa sobre les precedents en el càrrec de primera dama, des de la senyora Mitterrand, més roja que l’home, o els pentinats de la senyora Chirac. Encara es va parlar més quan Cecília va negociar l’alliberament de les infermeres búlgares amb Gadafi i alguns es van sorprendre perquè teòricament s’havia votat a l’home i no un pack home – esposa. Després? Res s’ha sabut de Cecília fins aquesta setmana, quan es rumorejava que es separaven i avui s’ha confirmat. No s’havien vist mai unes eleccions tant destroçaparelles, els dos principals candidats s’han separat després: primer va ser Royal en trencar amb el seu company Hollande (secretari general del PS) i ara els Sarkozy. Quina setmana per al president, entre la vaga dels transports, el fracàs del rugby i la separació. A veure si estes distraccions li fan oblidar algun dels diabòlics plans que té previstos.

Read Full Post »

La llei antitabac

Si hi ha una llei inútil és la del tabac als bars. Una llei que va claudicar davant el lobbi fumador i en el qual els no fumadors vam eixir perdent ja que per trobar un bar no fumador cal desplaçar-se a la comarca veïna i a més hi anirem sols. Per això me n’alegro de veure notícies com la d’avui al TN Comarques, la Generalitat catalana vol acabar prohibint el fumar en qualsevol establiment. Com van fer a Itàlia i faran a França d’ací ben poc. Ja està bé d’arribar a casa amb la roba fent pudor, de fumar vuitanta cigarros per nit sense voler, de tindre els ulls rojos del picor de la concentració de fum. No cal ni recórrer als catastrofistes missatges de les capses de cigarrets. Els tabaquers es queixaran però espero que no hi hage claudicacions als lobbis. Ja no es tracta de reduir el nombre de fumadors, que també, sinó de protegir als fumadors passius. Els més perjudicats seran els establiments que han fet instal•lacions per no fumadors i ara no serviran de res, fet que sense les rareses de la llei inicial no hauria passat.

Read Full Post »

Bertrand Cantat al carrer

Polèmica a França, Bertrand Cantat, cantant i líder del grup Noir Désir, ha eixit de la presó. Cantat va entrar-hi fa un poc més de quatre anys després d’haver mort la seua companya, l’actriu Marie Trintignant en una baralla per gelosia i posteriorment es va intentar suïcidar. Acusat d’homicidi involuntari havia d’estar 8 mesos a la presó i al final, per bona conducta, se li ha reduït la condemna a la meitat. Han eixit veus que parlen de vergonya de la justícia, que demanen més duresa, i Sarko, l’home dur, sembla que ha pres nota. Com en el cas del violador de la Vall d’Hebron es parla de duresa i de la feblesa del sistema en casos emblemàtics i mediàtics. Molt sovint enduts per la ràbia i la fúria s’oblida el caràcter reformador d’una presó, que en el cas de malalts com un violador no serveix de massa, però que en altres casos ha de servir. Pel que he anat llegint sobre Cantat n’està arrepentit de la canallada que va fer. No sé si voldrà tornar als escenaris, igual desitja restar al marge de la primera línia. De totes formes ens queden els seus discos i la seua veu enregistrada, possiblement de les millors veus que hi ha a França. Sense oblidar que és una veu contra l’home dur.

Tu m’donnes le mal, le mal
c’est la spirale infernale
remonte encore, et encore
jusqu’à la fin et jusqu’au bord.

Em dones el mal, el mal
és l’espiral infernal
remunta encara, i encara
fins el final i fins el límit.

Read Full Post »

El rovelló

Vesprada del dia del Pilar en bosc aragonès en busca i captura de l’estrella de la temporada, el rovelló. Al acostar-nos a la rovellonera coneguda vam vore cotxes aparcats, però no s’ha de tindre temor, això és com un examen, per molt que escrigue el de la taula del costat, has de pensar que tu ets millor. Després, a meitat pinar i en plena faena, sorgeix l’encontre amb l’altra gent, relativament rivals, que es sorteja amb frases del tipus: pos sí, bé i avant, està molt buscat, un grapadet, una menjadeta, un paseo, no és any, etc. D’acord, però si són dos cistelles millor que una, i això ho pensaven ells i nosaltres.

Per cert, que la viquipèdia no té article en castellà del rovelló, però sí en català i aragonès. Simptomàtic, és sabut que els castellans no se’l mengen. Potser vam fer un acte de desobendiència hispana sense saber-ho.

La foto és d’un rovelló català del 2006 de Allyoucansee.

Read Full Post »

Què en seria d’ell?

En la reinterpretació de Calixte Bieito del Tirant lo Blanch feta per a la fira de Frankfurt, el Tirant és un cràpula amic de constructors i la jet set valenciana del moment. Un cavaller que es dedicava a rodar món per batallar contra turcs no es diferencia tant dels mercenaris americans de Black Water que hi ha ara a l’Irak, uns altres cràpules. Això de les translacions del passat cap a l’actualitat pot ser divertit i paradoxal: Què ens semblaria en rei Jaume si existís avui? Cremaríem fotos seues? Seria un dels personatges més odiats per Al-Qaeda? O seria un rei simpàtic i campexano que aniria de Salou a Mallorca en veler? Seria del València o del Barça? Què en pensaria de veure a les manifestacions de suport banderes palestines? Com a figura musical alcoiana escolliria Camilo Sesto o l’Ovidi? Bé, bon 9 d’octubre a tots, un dia a l’any on els republicans homenatgem un rei cristià.

Read Full Post »

La plaça de bous pel poble

Les bones notícies poden vindre de totes bandes, fins i tot per part dels que mai ho pensaries, com seria Carlos Fabra. Mai ho pensaria perquè tinc moltes coses a retreure-li a Fabra i li les seguisc tenint, però anunciar que la Diputació de Castelló adquirirà la plaça de bous de Vilafranca és una bona notícia. Després d’anys i anys de litigi per saber-ne la propietat i de rebot la por a fer-hi grans inversions de manteniment per part de les institucions, ara sembla que eixim del túnel. Si la titularitat de la plaça és de la Diputació es podran començar els treballs de restauració d’un edifici malalt. Sóc optimista perquè vull pensar que si la Diputació n’és la titular això implicarà que passarà a ser del poble, sense que hi posen pals a les rodes a qualsevol acte que s’hi vulgue realitzar. Un dels edificis més carismàtics del poble, estimat per taurins i per no, sembla que podrà lluir més bona cara de cara a l’any que ve, ben especial, per tractar-se del 75è aniversari de la inauguració.

Read Full Post »

El Big Brother masover

El dimecres s’estrenava a TV3 un programa anomenat La masia de 1907. La gràcia d’este programa està en tancar dos famílies, el més urbanes possible, en un mas en les condicions de fa cent anys. Bé, qui diu cent en podria dir cinquanta, ja que fins fa ben poc les condicions dels masos, sense subministrament elèctric, eren paregudes. Bàsicament és un programa més en la sèrie de nosaltres a TV3 també fem merda, però disfressada. Reconec que vaig riure en alguns moments, com per exemple quan un dels participants, un adolescent nerviós, vestit de català amb espardenya i faixa, va soltar que volia un shawarma en ple àpat de fa cent anys. Un autèntic portento este xic, que al ritme que va ens omplirà de moments i frases memorables. En el conjunt el programa em va semblar una espècie de tortura televisiva a dos famílies que són víctimes de la desruralització del país i d’Europa en general. Que a una forca li digueren forquilla només és un xicotet detall que il·lustra este allunyament d’ells de cara a nosaltres. Una de les concursants afirmava que hi anaven al mas per poder valorar els avantatges tecnològics que tenim en l’actualitat. Si la conclusió de tot plegat ha de ser que després de defecar dos mesos en un corral valoraran molt més el tindre vàters a les cases, sincerament, s’ho podien estalviar. Com la resta ens podrem estalviar seguir este Big Brother camuflat.

Foto de Cabestany, un mas de Vilafranca, nevat.

Read Full Post »