Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 30/11/2007

Discos 2007

Arriba el moment de fer balanç musical pel que a als discos que han estat publicats el 2007 i he pogut escoltar. Si no s’escolta tot no es pot valorar-ho tot. L’ordre no importa, a eixe ritme de precisió no hi arribo. Per a cada disc he intentat trobar alguna crònica a la blogosfera – en les que no hi estic d’acord necessàriament – i si esta no existia o bé un enllaç cap al Youtube o cap a la plana oficial.

Comencem per Orxata Sound System que a l’octubre van publicar al seu web el nou disc 1.0 (crec que el nom definitiu està pendent, sota votació popular). Orxata són valents i innovadors en moltes coses, en publicar a la xarxa amb Commons, en fer un disc on es podien modificar les lletres de les cançons i en fer postbakalao i electroalbaes. Després vindria Benvinguts al paradís d’Obrint Pas, del que ja en vaig parlar en el seu moment. Un pas endavant dels de Benimaclet, un disc que les col·laboracions el tornen molt variat però que posen un problema en el directe. Però sobretot el disc brilla per dos cançons, Malaguenya de Barxeta i Camins, amb la veu de Pepe Botifarra. Per mi la primera és la cançó de l’any. Sense moure‘ns de la gran família musical valenciana, vindria Eixos de Miquel Gil. No innova ni ens sorprèn, però és exquisit, com aquell bar on saps que sempre fan uns callos per xuplar-se els dits. Sense marxar de la Ribera del Xúquer, a l’Alcúdia, Òscar Briz ha publicat Quart creixent. No havia seguit els seus anteriors treballs però ací he trobat aire diferent.

Més al nord comencem amb el més dur, Kop i el disc Nostrat. És un disc estrany, amb la primera meitat amb cançons noves on Juanra no hi posa la veu – encara estava a la presó – sinó Fernando de Corazon del Sapo i Kuraia. Sense haver-hi la distintiva veu de Juanra el so és Kop 100%. A la segona part hi ha versions de velles cançons de Kop i només per la de Sols el poble salva el poble de Berri Txarrak tot el disc ja val la pena, sense despreciar les altres. L’astre intercomarcal Quimi Portet també ha publicat àlbum el 2007, Matem els dimarts i els divendres. És un pas més en la evolució de Portet, un personatge capaç de dir moltes coses que no volen dir res, o sí. No pensava que entressen mai en un llistat com este meu, però Gossos i el seu disc Oxigen ho han de fer. En un instant, un rap a la memòria de Josep Maria Isanta, assassinat brutalment a la Patum de Berga de 2005, mereix estar a la llista.

Per França han eixit alguns discos interessants, però en part he anat a remolc de la bona collita del 2006. Manu Chao va treure Radiolina al setembre i sense arribar, bé sigue al intimisme de Siberie m’était content o al boom de Clandestino o Desaparecido, hi ha bons detalls. Potser algun ritme és un poc repetitiu però Me llaman calle, Si yo fuera Maradona o el hit Rainin in Paradize no defrauden, que amb un artista del que sempre s’espera cosa fina ja està bé. Sense eixir del panorama alternatiu francès, trobaríem el disc de Pas en vivant avec son chien de Magyd Cherfi, ex de Zebda, que ara fa carrera en solitari. Textos compromesos que sempre serveixen – ja passava amb l’època de Zebda – per entendre els barris de les urbs franceses. Una gent amb les idees molt clares els de Zebda i tot el moviment dels Motivés. També hi destacaria Les fatals picards i el seu disc la Pamplemousse mécanique, on arrasen amb tot, a Amélie Poulin, a l’esquerra i a la dreta. Per a no prendre-se’ls a pit. Per acabar, i posant un grup que mig canta en provençal i mig en francès, Massilia Sound System i el seu Oai et libertat s’emporten la palma. Ragga, reggae, música electrònica i combat marsellès, un so completament perifèric, festiu i recomanable.

També un mot per a les decepcions. El pas de Carla Bruni a l’anglès no m’ha agradat, malauradament continuarà sent només la xica del Quelqu’un m’a dit. La carrera en solitari del cantant de Mickey 3D, fent-se dir Mick est tout seul (Mick està tot sol) no aporta massa, de gent que fa el que ha fet ja n’hi ha molts, espero que no face durar l’aventura solitària i torne amb el grup. Marea van estar un temps que si ens separem que si no i han tornat amb un treball que comparats amb els altres em sembla més fluix. Salvaria la cançó on hi canta Evaristo de la Polla. També m’ha decebut o estranyat Coser i cantar d’Antònia Font i Com anar al cel i tornar dels Pets.

No vull estar-me de comentar alguns treballs que encara no he aconseguit i que també són del 2007, com els de Ken zazpi, Marc Parrot, Gerard Quintana, Guillamino+Pedrals, Whiskyn’s i Miquel Gil amb l’orquestra àrab de Barcelona.

Per acabar, alguns videoclips que estan bé, sense passar-se’n però més enllà del grup corrent per la platja. Corren de Gossos amb Dani Macaco, el Circ dels invisibles d’Obrint Pas i Me llaman calle de Manu Chao.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=-CtOyw3Bh6o&rel=1″>

Anuncis

Read Full Post »