Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2008

Mayenne

Allà per on només passa el Tour de França cada cinc anys i amb etapa intranscendent està la Mayenne. Per poc no són bretons, tampoc són normands i el nom de la regió natural – que no l’artificial pays de la Loire – seria l’Anjou, nom de nefast record per al nostre país. Els vells de la zona guarden encara un patois mayennais, incomprensible per a unes orelles forasteres. Els joves ni l’han après ni ho faran, ja s’ha fet tard, el genocidi lingüístic francès no només afecta les llengües sinó també els dialectes i quasi diria que d’una manera més implacable. Mayenne és el nom del riu que travessa el territori de dalt a baix, el d’un poble que no va poder arribar a ser prefectura – ho és Laval – i el del departament, ja veieu que no es van posar en un compromís molt gran a l’hora de donar noms. La vaca és l’habitant insigne dels prats ondulats – el bocage mayennais – i d’ella n’ix un Camembert on a la tapa hi ha uns agüelets mayenesos feliços i contents. Un camembert d’eixos que quan li fas un tall, a l’endemà ja s’ha escolat tot i està enganxat al paper. Cada casa de la Mayenne té una maçanera al jardinet, que donen unes maçanes verdes i àcides per fer sidra i d’allà, si es vol, el Calvados que és un aiguardent excel·lent, fort, digestiu i encoratjador. No sóc mayennais però ja faig mala cara si m’ho associen a la maionesa, com quan em pregunten pel Cid o per Móra la Vella.

El riu Mayenne per Kate03.

Anuncis

Read Full Post »

Sota la nostra senyera estelada ben meteoritzada hi posa Carniceria, però hi podria posar qualsevol altra cosa, ja que de carn en tenen ben poca i envasada a saber on. Malgrat les seues creences no tenen problemes a vendre’ns pernil dolç i salat, mortadela amb olives i licor d’herbes. Les tomates solen estar pansides i els plàtans o són més negres que una oliva o més verds que una tele local un dimecres de matinada. Com més t’enfonses en les interioritats del local, el que millor faràs és mirar la data de caducitat abans, no sigue cas que t’endugues una sorpresa al comprar Fabada asturiana. Amagada entre els iogurts Clesa sempre hi trobaràs una Xibeca per a compartir fresqueta els dies de partit o de reunió improvisada. Les baguettes a partir de les nou de la nit van prou buscades però si fa falta ens peguen un crit des de baix quan les tenen calentes i baixem. A l’instant encara es poden ingerir, a l’endemà en podríem fer parets de pedra en sec. A sobre de la caixeta registradora, que té un monitoret d’ordinador de pel·lícula futurista dels anys setanta, estan els pastissets de la seua terra. Pobres, no fan massa bona cara els del nostre carrer. Al raconet, envoltat de Bollycaos i altres brenes industrials, sempre tenen una cadireta per a un amic, o conegut, o soci, perquè igual un dia te’l trobes xarrant com l’altre cobrant. Mentre pagues la garrafa d’aigua de Ribes, senyera inclosa, i paper de vàter etiquetat en català, ells parlen en la seua llengua i de fons a Carrusel deportivo anuncien un gol del Athletic al vell San Mamés, però ells tenen una foto de Messi al costat de les targetes de telefon. No entenc el que diuen, però coneixent-los deuen passar bones estones a mater les filles que diuen els francesos. Em falten cinc cèntims, me’ls perdonen fins demà. Esta noche agua, no hay fiesta. No, no, hoy no. Déu! I a tots els déus, què collons estem fent?

Dedicat als millors veïns que pot tindre un pis com el nostre, els pakistanesos de baix de casa.

Fotografia d’uns pakistanesos fotografiats a la seua terra. Qui sap si el xiquet de l’esquerra vendrà un dia una garrafa d’aigua en un súper de Sants?

Read Full Post »

L’activa comunitat mallorquina a Barcelona, fruit de l’enyor terrenal, organitza cada any la festa de Sant Antoni a la seua manera a la vil·la de Gràcia. No sé si és un defecte o una virtut de Gràcia, però està dins de Barcelona, i a Barcelona hi ha molta gent. Tanta que per tenir una sobrassada torrada a la brasa d’un fogueró s’havia de fer una cua com un caragol al voltant de la plaça del Diamant, tan llarga que no vam arribar a saber el temps que calia passar-hi per a tindre el preuat embotit a les mans. Encara rai que estàvem allà on el shawarma florix de les macetes. Amb un gust libi a la boca vam continuar amb Sant Antoni – que a Mallorca no s’acompanya del abat als visques tal com fem a Vilafranca – i vam anar a les jotes i les xeremies a la plaça de la Virreina. Era quasi commovedor reconèixer algunes notes del ball pla vilafranquí en una jota que venia de meitat del Mediterrani, al cor del nou epicentre del moderneo un tant pedant barceloní. Cal dir que comparat amb el volum de gent que s’hi mou a la ciutat, una plaça plena de gent escoltant i ballant jotes no deu ser massa significatiu, però als santantoniers i joteros forts ens fa molt goig de dir-ho. L’ofensiva jotera no ha fet més que començar.

Foto de Xarxes socials i llengües.

Read Full Post »

Dissabte de matí, tenim cita per fer-nos un entrepà de pernil amb tomata, ampolla de vi i llimonà i unes olivetes. La Pradera està plena de gent, majoria d’homes, prenent forces per a anar a la malea. Prenc posició a la cadira i m’informen que durant la nit han tombat a terra l’estructura de fusta de la barraca de Sant Antoni. De seguida ve la resposta al què, qui, com, per què, quan, hi ha qui ha trobat informadors de primera mà abans d’entrar al bar. Després ve el relat dels fets, que és purament esperpèntic, de com els desequilibris d’unes copes de més en un pub del poble poden acabar amb la barraca de Sant Antoni pen terra. Al final els majorals van refer la barraca i com si ací no hagués passat res. Les valoracions les deixarem en mans de la fina ironia vilafranquina.

Si això no va ser suficient, pujant a la malea un tractor va tindre un accident i van fer falta quatre SAMUs per evacuar els ferits. Esperem que es recuperen tots ben prompte. Sobre el tema dels tractors potser s’hauria de plantejar prohibir que la gent pugés als remolcs. Si es va a la malea que sigue a peu i amb animal, i si vénen alguns tractors amb remolc, que fan falta per omplir la barraca de malea, sense gent. Així ens evitarem disgustos.

Read Full Post »

Les festes de Sant Antoni del 2008 de Vilafranca han estat bastant accidentades i parlar d’estos incidents pot ser donarà per a un altre comentari, però de primeres em ve gust parlar de tot allò positiu. El més positiu des del punt de vista personal és haver pogut tornar a la malea, després de sis anys de parèntesi universitari. Resulta tranquil·litzador vore que després d’este temps tot continua igual, nosaltres hem passat d’anar dalt del tractor a portar una euga, els majorals fan més o menys pastissos de carabassa – enguany 21000 – però l’esquema de la festa i els ritus romanen impassibles davant el pas dels anys. En el local dels majorals d’enguany, que era idoni per a tal fi, es podien vore fotografies velles de la festa, d’abans que es deixés de celebrar i dels primers anys de recuperació, a començaments dels vuitanta. Doncs bé, excepte que cada vegada veiem menys boines, que hem passat dels pantalons acampanats als pantalons d’excursioniste i d’anar a la malea amb un pam de neu a fer-ho arremangats, tot és igual. Celebrada a quasi tots els pobles dels Ports i del Maestrat, Sant Antoni és possiblement la festa més popular, no tant en el sentit de concorreguda i coneguda – que també – sinó pel fet de vindre des de baix, de pertànyer al poble, de tal manera que fins i tot els agnòstics, ateus i demés no creients cridem sense embuts Visca Sant Antoni Abat.

En el següent enllaç hi ha algunes de les fotografies que vaig prendre dels diferents passatges de la festa. La fotografia és de l’eixida de la malea el dissabte.

Read Full Post »

Llenguatge abreviat

Un concurs de TV3, el Bocamoll, ha decidit incloure com a prova desxifrar un SMS amb les abreviatures corresponents. L’he vist alguns dies i em sembla que cada dia les frases són més rebuscades, perquè del contrari els concursants se n’eixirien a la primera. Només és una simple mostra de l’acceptació que té el llenguatge d’abreviatures dels nous mitjans, basat en unes regles flexibles i en menjar-se les vocals. Un llenguatge que beu de diverses fonts, aplicant-hi sempre la norma més fàcil i prevalent-hi sempre la semblança fonètica a l’ortografia. Després el codi deontològic de cadascú el fa anar més o menys lluny, per exemple la Cat., recent filòloga, m’envia mails sense mancar-hi accents ni pronoms febles, tot i que al meu gust li trobo en falta algun dialectalisme. Jo m’esmero en funció del receptor, no li escriuré igual a la Cat. que a un amic del poble abertzaloïde, amb qui escriuré en el que podríem dir euskalafranki, on el comiat és del tipus au! agur i la q i la c esdevenen k, sense arribar a canviar les v per b, com he vist en alguna pintada punki de Gràcia.  La C. després del seu pas pel poble va aprendre que diem pataques i ara algun dia m’he trobat escrit patakes. No passa res, l’important és saber el que es diu, no oblidar d’on ve i saber què és conya i què no. Em preocupa més sentir tenir que (fins i tot en boca d’algú suposadament culte com Paco Camps) o l’amnèsia que patix la meua generació amb els termes capellà, mossèn o retor per substituir-los pel castellà cura.

Foto d’un siri enviant un SMS, de 4wanderers.

Read Full Post »

Passeig urbà

Caminar molt per la ciutat té certa mala reputació. Fer una volta per Barcelona des de Sants passant per San Gervasi, Putxet, Vallcarca, Gràcia i les Corts per tornar altra volta a casa a priori espanta més d’un, per l’anormalitat. A cadascun d’estos llocs hi ha un metro o un bus, però connectar-los, un rere l’altre, no té sentit. En canvi ningú s’esvera de la mateixa manera si proposem pujar al Penyagolosa, a Montserrat o al Turó de l’Home. Cert és que el paisatge bucòlic d’estos últims llocs no té massa a vore amb els aparadors d’Audis de Sarrià o els blocs de pisos silenciosos de General Mitre. Però és amb estos passejos de vesprada de diumenge decadent que valores la ciutat sense llums de tendes i gent en massa pel carrer. I vista així no té un poble res a envejar a una ciutat.
Foto de Heliyahu.

Read Full Post »

Older Posts »