Allà per on només passa el Tour de França cada cinc anys i amb etapa intranscendent està la Mayenne. Per poc no són bretons, tampoc són normands i el nom de la regió natural – que no l’artificial pays de la Loire – seria l’Anjou, nom de nefast record per al nostre país. Els vells de la zona guarden encara un patois mayennais, incomprensible per a unes orelles forasteres. Els joves ni l’han après ni ho faran, ja s’ha fet tard, el genocidi lingüístic francès no només afecta les llengües sinó també els dialectes i quasi diria que d’una manera més implacable. Mayenne és el nom del riu que travessa el territori de dalt a baix, el d’un poble que no va poder arribar a ser prefectura – ho és Laval – i el del departament, ja veieu que no es van posar en un compromís molt gran a l’hora de donar noms. La vaca és l’habitant insigne dels prats ondulats – el bocage mayennais – i d’ella n’ix un Camembert on a la tapa hi ha uns agüelets mayenesos feliços i contents. Un camembert d’eixos que quan li fas un tall, a l’endemà ja s’ha escolat tot i està enganxat al paper. Cada casa de la Mayenne té una maçanera al jardinet, que donen unes maçanes verdes i àcides per fer sidra i d’allà, si es vol, el Calvados que és un aiguardent excel·lent, fort, digestiu i encoratjador. No sóc mayennais però ja faig mala cara si m’ho associen a la maionesa, com quan em pregunten pel Cid o per Móra la Vella.
El riu Mayenne per Kate03.
el cadafal 