Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2008

Sant Cosme I

Sant Cosme és un barri molt mal reputat del Prat del Llobregat, com la Mina a Sant Adrià del Besós, las 3000 viviendas de Sevilla, el barranquet de Castelló o alguna banlieue incendiària de París. Són llocs d’eixos que els que poden evitar-los els eviten i que en sabem d’ells gràcies als reportatges televisius tipus com ho passa un mestre a o bé a través del germà d’un amic que coneix el carter del barri. Vaja, tot indirecte, tot i que si es diu això per alguna cosa deu ser. Quan et veus obligat a anar-hi, lògicament et pases uns minuts contrastant, per veure si acabes dient: xa, no n’hi ha per a tant. I a la primera podria semblar efectivament un barri de perifèria com un altre, mescla de gitanos, vellets amb boina amb accent andalús i sud-americans, amb el seu bar del Betis, uns forns que desprenen una oloreta deliciosa i un restaurant a la cantonada amb paella els dijous. Fins ara que han col·locat els cartells electorals de Joan Herrera hi havia anunciada una correguda de bous de Jesulín i el Cid del passat juliol, possiblement un dels llocs de Barcelona on un cartell com eixe dura més. Ben poc contacte he tingut amb els habitants del barri, però puc senyalar que els vells tenen la mateixa passió que en qualsevol altre lloc per tot allò que fa flaire a obra i inhabitual. Un altre contacte va ser amb un xic que em va demanar en català si el 65 passaria o no. Fins ací no hi hauria res d’especial, si no fos que el xic no estava en plenes facultats, que quasi cada dia veus als mossos aturar algun sospitós per veure que du a sobre i sobretot pels rastres de xeringues i culleretes que es veuen en els racons. Ahir el que fins ara havien estat residus va convertir-se en acció, un es va punxar a vistes dels meus ulls, a plena llum del dia, i avui he vist al mateix entrar al centre de drogodependència del barri on suposo que els hi deuen donar la dosi diària. Quina pena, quantes llàgrimes en tantes llars, quant talent truncat, des de Camarón fins Eskorbuto, i eixa pesada llosa que ha d’aguantar Sant Cosme.

Sense eixir-nos-en dels barris conflictius, avui Le Monde publica un article sobre l’integració dels immigrants a Salt (Gironès). Acaba dient: A Salt, on n’a pas attendu la loi. Les destins mélangés se retrouvent le soir à l’école des adultes pour apprendre le catalan, accessoirement le castillan. Layla, une jeune Marocaine, a déjà écrit une rédaction en catalan pour vanter “la parité hommes-femmes”, contre les idées de sa famille. Elle a appris aussi le castillan et ira étudier à Barcelone. Laminé, Sénégalais sans papiers, vient d’arriver par bateau au risque de sa vie. Il ne parle que le wolof. Heureusement pour lui, il connaîtra bientôt le catalan.

Fotografia d’un edifici nou a Sant Cosme, treta d’un article al País.

Read Full Post »

Diumenge abans de dinar vaig eixir un moment a estendre la roba al pati de llums, ja que com vivim en un entresòl hi tenim accés. És un privilegi poder estendre a gust sense limitacions d’espai, ara que, tot sigue dit, els estenedors s’haurien d’allargar com colls de girafa per poder pescar un bri de sol, i encara així només trobarien eixe sol trist i embrutat de Barcelona, ja que malgrat el que digue la propaganda d’Estrella Damm, de cels millors que el de Barcelona se’n poden trobar i sense anar massa lluny. El que faces i deixes de fer al pati de llums és visible i notori per a tot el veïnat, tant és així, que mentre estava operant, la veïna del pis de dalt, rossa artificial, llavis pintats i bata rosa, em va felicitar perquè estenem la roba millor que algunes dones. Al veure-la dirigir-se cap a mi em temia un al·legat en contra del reciclatge de plàstic i vidre que acumulem al pati, o del fang de les botes vingut de les successives visites a Sant Cosme – del que algun dia n’he de parlar – i en canvi em vaig trobar amb eixe piropo. Millor que algunes dones? Segur, hi ha aproximadament un 50% de dones al món, entre les quals podem trobar-ne moltes que estenen malament la roba. D’ací deu anys, una altra veïna igual de terrible en aparència, ens dirà que estenem millor que les dones? O li dirà a uns altres jóvens que ocupen el pati que estenen millor que les dones, i més concretament que la nostra? O senzillament no dirà res, perquè estendrem per igual hómens i dones, qualitativa i quantitativament.

Foto de Tina Raval.

Read Full Post »

Un terrorista de l’asfalt ha penjat un vídeo a Youtube de com circula a tota velocitat i amb poc respecte cap als altres vehicles pel coll d’Ares. Amb baixades a eixe ritme no faria falta fer cap túnel. Sembla ser que degut a la pressió de la guàrdia civil en altres ports de la demarcació de Castelló ara estos fernandoalonsos domingueros de cervesa, xulles i truita de patates han trobat el coll d’Ares per saciar les seues ànsies de velocitat i adrenalina. Ens han arribat com si fos una plaga de llangostes o el còlera. El personatge ho publica a Youtube sense cap temor, clar, ell és un crack, la culpa és dels altres que no sabem valorar el seu aport a la societat. A més a ell no li cal patir que li censuren el vídeo, és més, li han posat cinc estrelles tot i que en un comentari li diuen que l’han pillat. Qui, la guàrdia civil? Tant de bo fos veritat. Societat malalta la nostra, hem generat estos monstres de la velocitat i de la gasolina, al país del circuit de Xest i del urbà de València, on dir que els esports de motor t’importen realment una merda és quasi autoflagelació.
Foto de Vicent Querol.

Read Full Post »

Els aixams als coles pijos

Crec que a tots els pobles del nostre país rural hi ha un home o una dona que, deu fer cosa de deu anys, va decidir treure-li profit al carnet de mobylette i als estalvits acumulats en la seua vida. Prou d’anar a l’artiga, tancada, hort o tros passant fred dalt d’una moto, ja podien anar amb cotxet, amb un Aixam. Aleshores es parlava de que era un cotxet que ja es podia portar a partir dels catorze anys, però els primers que vam vore circular van anar a parar a mans d’agüelos: pocs pares invertirien en un trasto com eixe prop d’un milió de pessetes d’aleshores. Avui, passant per la part alta de Barcelona, de la que qualsevol cosa es pot esperar, he vist uns quants aixams de colors lluents i amb certs aires túning aparcats davant una escola anglesa privada, on les xiques ixen en faldeta curta escocessa. Allà, al barri, no hi ha cap hortet amb unes quantes tomateres i una caseta amb cisterna, cap parella de llauradors jubilats. Algun pare ja ha pagat un aixam a son fill. De moment, que jo sàpiga, només ho he vist al país urbà. No, nosaltres no som d’eixe món.
Els d’Aixam tenen fotografies promocionals amb xiques, mòbils i platges. I és que és un vehicle per anar al cole i no a l’artiga, no ens enganyem.

Read Full Post »

El periodista de TV3 anuncia des de Kosöve la independència d’eixa part dels Balcans amb veu entretallada, mentre al fons, entre el fred, uns kosovars ho celebren amb banderes albaneses i nordamericanes. Al menjador del pis parem la conversa plurilingüe del sopar, la notícia s’ho mereix. Després l’emissió se’n va cap a les declaracions dels dos màxims partits polítics espanyols, De la Vega i Rajoy ens fan riure, es senten crits des de la cuina i fins i tot M. amb unes angines de campionat emet un so digne. La F. proposa celebrar la que potser és l’única independència que puguem celebrar, però la jornada ha estat intensa i badallem quan ja estan als esports. L’endemà, diumenge, els diaris porten uns esquemes del repartiment de les ètnies a les províncies kosovars. Només amb eixos mapes ja ens adonem que no es pot extrapolar res, nosaltres hem procreat entre ètnies des de fa molt temps. Una lliçó que podem treure és que encara podem donar faena als editors de mapes, el mapa del món sempre canviarà. L’altra lliçó, repetida massa voltes, no haguéssem pogut finiquitar Ioguslàvia sense tanta sang?
Per llegir una opinió ben interessant del que ha passat i el que hem fet (els països europeus) a Kosöve, llegiu el post d’avui del Raül Romeva, eurodiputat d’ICV.
Fotografia s’un xiquet gitano kosovar. O si és gitano no és kosovar? De diegeekdie.

Read Full Post »

La seua cantonada

Ella ix de casa, uns cent metres per la vorera del costat Llobregat i ja es troba la parada de metro. Du a la mà una bossa de boutique, de paper plastificat i anses de cordill, amb la vestimenta de treball, escassa. Deu minuts de metro i es plantarà al Camp Nou a vora les vuit de la vesprada, l’hora de començar a treballar. Al metro es pot asseure al costat d’una estudiant que treu de la motxilla un diari gratuït i repasa les notícies del cor, què ha fet ara la Bruni? Al costat dos llimpiadores sudamericanes comenten si n’arriba a ser de malcriat el xiquet de la casa on treballa la més alta, que està de peu i s’aguanta en una barra. Parada Collblanc, un carrer ample en direcció muntanya i ja estarà al seu lloc faena. Entre el Miniestadi i el Palau es creua amb xic amb ulleres que parla per telefon en francès. Només li cal passar un pas zebra, protegit per un semàfor que parpelleja perpètuament àmbar i endinsar-se en un carrer enfosquit pels arbres alts i amb uns fanals febles, envoltat de laboratoris de la universitat. Allà, al costat del Ford Fiesta d’un biòleg que s’ha d’estar fins a les tantes perquè si no se li moriran els bacteris claus en el seu doctorat hi ha la furgoneta de l’amo. Es canvia, es maquilla i aguanta els seus crits. Camina fins a Industrials amb cantonada Química, la seua cantonada.

Read Full Post »

SMS

M’he donat de alta al servei que ha posat l’ajuntament de Vilafranca d’alerta d’actualitats del poble via SMS. Ja n’he rebut dos, un que m’interessava poc i l’altre sobre els resultats esportius del cap de setmana. Sí, podríem subsistir perfectament sense saber qui ha guanyat als escacs, però rebre un missatge a meitat matí a la feina d’un número llarg amb prefix de país estrany per dir-t’ho fa gràcia, il·lusió i melancolia, com si fos un còctel. Suposo que l’actualitat del ajuntament no arribarà a extrems d’anunciar-nos absurditats amb 5 missatges diaris, sinó que serà una eina útil, que per exemple ens dirà a la diàspora els dits de neu a Cabestany.
Foto d’un suposat vilafranquí a la vora del mar llegint via SMS el número guanyador del bou de Sant Antoni. De Sebastiano Patruzzello.

Read Full Post »

Peluts!

De 3×4.info:

Por otra parte el presidente de Nuevas Generaciones de Morella, Miguel Ángel Querol anunció el propósito de crear un revista “donde podamos poner lo que nos de la gana y lo que queramos, traer conferencias interesantes, porque las que organiza el Consell de la Joventud no interesan a nadie y nadie va y llegar a traer un grupo musical como Dios manda y Morella se merece, intentándo financiar llamando a todas las administraciones que se pueda”.

Al xiquet només li faltava dir, ya está bien de fiestas de peludos, porreros y catalanistas. Ningú, Déu mana, Morella es mereix, el que vulguem: quina col·lecció de frases antològiques, quin figura el president de les NG morellanes! Bé, que jo no sóc ningú per dir el que Morella es mereix (bé, el 3-2 d’ahir sí), però diria que fins i tot les NG d’allà es mereixerien algú millor. S’ha de dir que el xic té raó en una cosa, marginada per les administracions, Morella necessita un ajut econòmic per contentar els Déus amb un bon concert, i si fa falta que ho pague la UE.

Foto de Lordkhan.

Read Full Post »

Avui faré una excepció i escriuré en francès. Per què? Doncs perquè el que he de dir, alegrar-me de l’oficialitat del català a la Catalunya Nord, el lector català-valencià ho comprendrà. En canvi, donat que la notícia no ha transcendit massa als media francesos, crec que pot ser interessant donar-los una opinió per a que l’entenguen bé. Els lectors francesos del Cadafal avui ho tindran més fàcil. Si tinc temps ho traduiré al català.

Le Conseil Général des Pyrénées Occidentales (66) a déclaré le catalan langue officielle du département dans sa dernière assemblée au mois de décembre dernier. Cette décision n’affecte que les compétences du Conseil, c’est à dire, les routes ou les écoles par exemple. Toujours d’après la Constitution française, ce n’est pas une déclaration d’indépendance. La nouvelle n’a été connue que maintenant, car il semble que les médias se sont focalisés sur d’autres décisions de la même assemblée. Bizarre. Nous, les gens qui parlons catalan en Espagne, qui avons beaucoup bataillé pour réussir à avoir l’officialité de la langue, ce retard en France nous étonne un peu. Pour nous ça n’a pas été facile, notre statut actuel est plutôt dû à notre persévérence qu’à la volonté des autres. En face, nous avons eu des rois, des dictateurs, des ministres et des présidents espagnols vraiment opposés. Mais on est ici, on parle, avec des problèmes et des limitations, mais on s’en sort. C’est pour ça que le cas français semble étonnant, surtout la façon dont cette reconnaissance de la langue arrive seulement maintenant et, pourquoi le nier, dans un cadre si limité. Le droit des gens à connaître leur langue et à la parler en privé et en public ne devrait pas être discuté dans un état démocratique comme la France, mais quand on lit les déclarations de différents hommes politiques de l’histoire française récente sur les langues régionales, à gauche et à droite, on rencontre des déclarations qui en  Espagne correspondraient à l’extrême droite. Si on remonte à l’époque de Jean Jaurès on trouve enfin quelqu’un qui avait des positions moins viscérales et beaucoup plus respectueuses sur la pluralité linguistique et dialectique de la France. Cette nouvelle du Roussillon apporte donc espoir et dignité à une langue qui sans être très parlée, n’est pas non plus un simple patois pour dialoguer avec les moutons. En France beaucoup de monde m’a interpellé sur le sujet de ma langue et pourquoi on s’amuse à la parler alors que ça serait plus pratique de parler directement l’espagnol, une langue plus utile à mettre dans ton CV. Je répond toujours que l’espagnol je le maîtrise et je le parle parfaitement, avec mon accent. Mais ce n’est pas à moi, voilà tout. J’en trouve quelques uns qui me comprennent, c’est si simple, comme de comprendre que quelqu’un qui vient de Slovénie parle le slovénien. Pour d’autres, je suis quelqu’un de bizarre qui les embête avec mes histoires de langues pas pratiques. Pour ces gens là, le Conseil Général est arrivé trop tard mais pour les autres, il est encore temps. De cette manière et si on commence à croire vraiment à une Europe unie, on se rendra compte que c’est avec les langues et la culture qu’on fera des frontières quelque chose de moins solide et de plus diffus. D’ailleurs, je viens de voir que ce n’est pas le meilleur jour pour parler d’effacer la frontière…

Read Full Post »

Les gaviotes juguen astorades en eixa basseta d’aigua verda i un poc pudenta que hi ha als peus del costat sud de la muralla de Peníscola. Elles són alienes al logotip del que en són protagonistes i nosaltres ens les mirem amb repelús, estem lluny de l’ornitologia i Hitchok ens va traumatitzar. Ja dins del recinte amurallat una venedora xarre pel mòbil asseguda al pedrís de la tenda de souvenirs, no crec que vengue moltes samarretes de Deco esta vesprada de festes de Candeleda, Sant Blai i Carnaval. El que en agost és una cafeteria d’orxata i granissat des de fora ara sembla un bar de poble, de caliquenyo i carajillo de Terry. No és que el caràcter de la gent del poble patisque una metamorfosi de l’hivern a l’estiu, és simplement una qüestió de dilució, l’autenticitat peniscola és més aigualida en estiu. Quan estem davant del castell hi ha més moviment, alguna parella de jóvens que fa turisme tranquil i algun altre que aprofita el tristot solet de febrer que ja se’n va per la serra d’Irta per fer una fotografia.

Read Full Post »

Older Posts »