Sant Cosme és un barri molt mal reputat del Prat del Llobregat, com la Mina a Sant Adrià del Besós, las 3000 viviendas de Sevilla, el barranquet de Castelló o alguna banlieue incendiària de París. Són llocs d’eixos que els que poden evitar-los els eviten i que en sabem d’ells gràcies als reportatges televisius tipus com ho passa un mestre a… o bé a través del germà d’un amic que coneix el carter del barri. Vaja, tot indirecte, tot i que si es diu això per alguna cosa deu ser. Quan et veus obligat a anar-hi, lògicament et pases uns minuts contrastant, per veure si acabes dient: xa, no n’hi ha per a tant. I a la primera podria semblar efectivament un barri de perifèria com un altre, mescla de gitanos, vellets amb boina amb accent andalús i sud-americans, amb el seu bar del Betis, uns forns que desprenen una oloreta deliciosa i un restaurant a la cantonada amb paella els dijous. Fins ara que han col·locat els cartells electorals de Joan Herrera hi havia anunciada una correguda de bous de Jesulín i el Cid del passat juliol, possiblement un dels llocs de Barcelona on un cartell com eixe dura més. Ben poc contacte he tingut amb els habitants del barri, però puc senyalar que els vells tenen la mateixa passió que en qualsevol altre lloc per tot allò que fa flaire a obra i inhabitual. Un altre contacte va ser amb un xic que em va demanar en català si el 65 passaria o no. Fins ací no hi hauria res d’especial, si no fos que el xic no estava en plenes facultats, que quasi cada dia veus als mossos aturar algun sospitós per veure que du a sobre i sobretot pels rastres de xeringues i culleretes que es veuen en els racons. Ahir el que fins ara havien estat residus va convertir-se en acció, un es va punxar a vistes dels meus ulls, a plena llum del dia, i avui he vist al mateix entrar al centre de drogodependència del barri on suposo que els hi deuen donar la dosi diària. Quina pena, quantes llàgrimes en tantes llars, quant talent truncat, des de Camarón fins Eskorbuto, i eixa pesada llosa que ha d’aguantar Sant Cosme.
Sense eixir-nos-en dels barris conflictius, avui Le Monde publica un article sobre l’integració dels immigrants a Salt (Gironès). Acaba dient: A Salt, on n’a pas attendu la loi. Les destins mélangés se retrouvent le soir à l’école des adultes pour apprendre le catalan, accessoirement le castillan. Layla, une jeune Marocaine, a déjà écrit une rédaction en catalan pour vanter “la parité hommes-femmes”, contre les idées de sa famille. Elle a appris aussi le castillan et ira étudier à Barcelone. Laminé, Sénégalais sans papiers, vient d’arriver par bateau au risque de sa vie. Il ne parle que le wolof. Heureusement pour lui, il connaîtra bientôt le catalan.
Fotografia d’un edifici nou a Sant Cosme, treta d’un article al País.
Un terrorista de l’asfalt ha penjat un 
Crec que a tots els pobles del nostre país rural hi ha un home o una dona que, deu fer cosa de deu anys, va decidir treure-li profit al carnet de mobylette i als estalvits acumulats en la seua vida. Prou d’anar a l’artiga, tancada, hort o tros passant fred dalt d’una moto, ja podien anar amb cotxet, amb un Aixam. Aleshores es parlava de que era un cotxet que ja es podia portar a partir dels catorze anys, però els primers que vam vore circular van anar a parar a mans d’agüelos: pocs pares invertirien en un trasto com eixe prop d’un milió de pessetes d’aleshores. Avui, passant per la part alta de Barcelona, de la que qualsevol cosa es pot esperar, he vist uns quants 
El periodista de TV3 anuncia des de 
M’he donat de alta al servei que ha posat l’ajuntament de Vilafranca d’alerta d’actualitats del poble via SMS. Ja n’he rebut dos, un que m’interessava poc i l’altre sobre els resultats esportius del cap de setmana. Sí, podríem subsistir perfectament sense saber qui ha guanyat als escacs, però rebre un missatge a meitat matí a la feina d’un número llarg amb prefix de país estrany per dir-t’ho fa gràcia, il·lusió i melancolia, com si fos un còctel. Suposo que l’actualitat del ajuntament no arribarà a extrems d’anunciar-nos absurditats amb 5 missatges diaris, sinó que serà una eina útil, que per exemple ens dirà a la diàspora els dits de neu a Cabestany.
De 
Les gaviotes juguen astorades en eixa basseta d’aigua verda i un poc pudenta que hi ha als peus del costat sud de la muralla de Peníscola. Elles són alienes al logotip del que en són protagonistes i nosaltres ens les mirem amb repelús, estem lluny de l’ornitologia i Hitchok ens va traumatitzar. Ja dins del recinte amurallat una venedora xarre pel mòbil asseguda al pedrís de la tenda de souvenirs, no crec que vengue moltes samarretes de Deco esta vesprada de festes de Candeleda, Sant Blai i Carnaval. El que en agost és una cafeteria d’orxata i granissat des de fora ara sembla un bar de poble, de caliquenyo i 
el cadafal 