Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 11/03/2008

La tenda

Quan vaig arribar a este carrer de Barcelona on vivim em vaig fixar en la tendeta de queviures, fruites i verdures, situada tres cantonades més amunt, on un home vell i un poc panxut, sempre amb jaqueta de punt, estava a la porta esperant clients. En les estanteries tenia algun producte de primera necessitat, al mostrador es veia una pota de pernil dolç, iogurts i xoriço pamplonica (com a moltes tendes del poble encara avui) i al fons de tot unes neveres amb la porta de xapa de fusta, pròpies d’un temps que sens dubte va ser millor. En dos-cents metres de radi de la tendeta del bon home trobem quatre pakistanesos i més d’un supermercat, que al cap del dia segur que feien tots més caixa que el bon home. A una mitjana de passar-hi per davant quatre vegades al dia, quan hi vèiem algú a dins de la tenda ens estranyava. Sí, en certa forma ens feia llàstima, però no la suficient com per entrar-hi. Som d’una generació que ens em criat en el servisque’s vostè mateix, i això va a més, on el dirigir-se de tu a tu amb el botiguer si pot evitar-se s’evita. Tant exagerat és que ara els empleats de tendes – que no botiguers – semblen robots per a dirigir-se a uns clients un tant robotitzats. Per tant, per un bri de llàstima que ens fera l’home, no hi vam entrar. Hem fet tard. L’altre dia al passar de vesprada estava llegint el diari damunt del taulell i les estanteries buides. A l’endemà treia una capsa de llimes i alguna tomata madura i es disposava a tancar. Per jubilació, per avorriment, per què una perruquera li compra el local, per ruïna? Per haver volgut aguantar una manera de fer comerç en el lloc i en el moment erroni.

Foto de garzon, un altre suposo.

 

Anuncis

Read Full Post »

X, Y i Z

L’altre dia la C. em va comentar que va veure un reportatge a France 2 sobre l’ambient previ a les eleccions estatals espanyoles. En ell apareixien unes agüeles eixint d’una missa on, segons ella em va dir, no exprimien més que odi cap a les forces progressites espanyoles i no tant espanyoles suposo jo. Per reblar-ho em va dir que li havia recordat el que podia ser França fa seixanta anys, una societat envellida de costums malsans. Què he de dir, que no passa arreu, que som diferents? L’Espanya profunda on està?, movent-se per les coordenades X, les Y o les Z? Que jo no ho haja viscut ni vist això vol dir que no existisque? Mai he estat a Salamanca, Toledo o Valladolid i a Madrid una volta ens les vam tindre amb una pija. Impossible generalitzar, per tant el millor que li puc dir és que en el meu àmbit algunes agüeles van a missa com a molt per a xafardejar i d’altres porten pantalons. X, Y o Z enllà, allà ells i les seues voluntats, és impossible respondre per totes les coordenades mundials quan amb prou penes podem respondre del GPS que portem dalt del cap. Alguns semblen els espanyols que es pensen que guanyaran cada mundial abans de començar-lo i després el xasco es cada vegada més fort. No hi ha res que no es cure – o desaparegue- amb la quarta dimensio, el temps. Però demà m’alçaré i les aigües seguiran movent-se costera avall, si plou, i els discos de l’Ovidi no s’hauran volatilitzat, i com ell deia, Bon vent i barca nova.
L’A., un altre francès, avui em comentava els resultats i es sorprenia del poc pluralisme a banda dels dos grans partits. No hi ha ni trotskistes, ni Front Nacional, ni Verds, ni Liberals o Centre. Uns grans partits que ho engolixen tot i au, quins budells!
També el diumenge eren municipals a França. El pare de la C. anava a unes llistes com a independent – llistes obertes – i ha guanyat. Felicitats.
Foto de Tamooj.  I a vore si després de l’entropia tornem a parlar de coses series, com el botiguer del carrer que ja ha decidit plegar després de vore’l tres anys sol esperant a la porta un client.

Read Full Post »