Crec que ens ha passat a molts. Arribem a un pas zebra i el nostre semàfor està roig. Al costat nostre, vora el carrer, hi ha un pare o una mare amb el fill o filla agarrat de la maneta, esperen que es pose verd. Sovint s’escolta al progenitor dir: no passem encara, que està roig. Nosaltres, que hi passem cada dia per allà i ja tenim un màster en el funcionament dels semàfors de la cruïlla, dubtem. Si no hi hagués ningú, o fos un iaio, ja hauríem passat. Els remordiments per no desestructurar-los als pares l’educació vial de son fill són grans. Avui he passat, com un altre dia m’espero, depèn de la pressa que tinc i de si és Lluna nova o Lluna vella. Ja a meitat pas zebra, de fons he escoltat com els pares em posaven verd davant la xiqueta, i he hagut d’acceptat el rol de ser un monstre del civisme per a eixa criatura.Foto del rapsoda mut.
La gràcia de les normes és trencar-les. Si ja des del principi li diem a la criatura que no hi ha normes, li estem robant el plaer de descobrir que no està pas malament trencar-les, quan sigui més gran i més conscient del que li passa. O no?
Bah, clar que ho fem tots… És el que dic jo també al bloc a l’últim post. A la València en Falles, per exemple, fas moltes coses que un altre dia no faries o que saps que no està bé. Però ho fas i saps que està malament. I ja està…
Un beset Dani!
Ayer…cruce un semáforo en rojo (al igual que otras muchas personas), y una niña que esperaba con su madre a que se pusiera en verde, nos iba señalando uno a uno y decía: MAL, MAL , MAL…!!! Ostras, estaba un poco dormida, pero pensé: vaya ejemplo que estoy dando…!!!