Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2008

La tenda

Quan vaig arribar a este carrer de Barcelona on vivim em vaig fixar en la tendeta de queviures, fruites i verdures, situada tres cantonades més amunt, on un home vell i un poc panxut, sempre amb jaqueta de punt, estava a la porta esperant clients. En les estanteries tenia algun producte de primera necessitat, al mostrador es veia una pota de pernil dolç, iogurts i xoriço pamplonica (com a moltes tendes del poble encara avui) i al fons de tot unes neveres amb la porta de xapa de fusta, pròpies d’un temps que sens dubte va ser millor. En dos-cents metres de radi de la tendeta del bon home trobem quatre pakistanesos i més d’un supermercat, que al cap del dia segur que feien tots més caixa que el bon home. A una mitjana de passar-hi per davant quatre vegades al dia, quan hi vèiem algú a dins de la tenda ens estranyava. Sí, en certa forma ens feia llàstima, però no la suficient com per entrar-hi. Som d’una generació que ens em criat en el servisque’s vostè mateix, i això va a més, on el dirigir-se de tu a tu amb el botiguer si pot evitar-se s’evita. Tant exagerat és que ara els empleats de tendes – que no botiguers – semblen robots per a dirigir-se a uns clients un tant robotitzats. Per tant, per un bri de llàstima que ens fera l’home, no hi vam entrar. Hem fet tard. L’altre dia al passar de vesprada estava llegint el diari damunt del taulell i les estanteries buides. A l’endemà treia una capsa de llimes i alguna tomata madura i es disposava a tancar. Per jubilació, per avorriment, per què una perruquera li compra el local, per ruïna? Per haver volgut aguantar una manera de fer comerç en el lloc i en el moment erroni.

Foto de garzon, un altre suposo.

 

Anuncis

Read Full Post »

X, Y i Z

L’altre dia la C. em va comentar que va veure un reportatge a France 2 sobre l’ambient previ a les eleccions estatals espanyoles. En ell apareixien unes agüeles eixint d’una missa on, segons ella em va dir, no exprimien més que odi cap a les forces progressites espanyoles i no tant espanyoles suposo jo. Per reblar-ho em va dir que li havia recordat el que podia ser França fa seixanta anys, una societat envellida de costums malsans. Què he de dir, que no passa arreu, que som diferents? L’Espanya profunda on està?, movent-se per les coordenades X, les Y o les Z? Que jo no ho haja viscut ni vist això vol dir que no existisque? Mai he estat a Salamanca, Toledo o Valladolid i a Madrid una volta ens les vam tindre amb una pija. Impossible generalitzar, per tant el millor que li puc dir és que en el meu àmbit algunes agüeles van a missa com a molt per a xafardejar i d’altres porten pantalons. X, Y o Z enllà, allà ells i les seues voluntats, és impossible respondre per totes les coordenades mundials quan amb prou penes podem respondre del GPS que portem dalt del cap. Alguns semblen els espanyols que es pensen que guanyaran cada mundial abans de començar-lo i després el xasco es cada vegada més fort. No hi ha res que no es cure – o desaparegue- amb la quarta dimensio, el temps. Però demà m’alçaré i les aigües seguiran movent-se costera avall, si plou, i els discos de l’Ovidi no s’hauran volatilitzat, i com ell deia, Bon vent i barca nova.
L’A., un altre francès, avui em comentava els resultats i es sorprenia del poc pluralisme a banda dels dos grans partits. No hi ha ni trotskistes, ni Front Nacional, ni Verds, ni Liberals o Centre. Uns grans partits que ho engolixen tot i au, quins budells!
També el diumenge eren municipals a França. El pare de la C. anava a unes llistes com a independent – llistes obertes – i ha guanyat. Felicitats.
Foto de Tamooj.  I a vore si després de l’entropia tornem a parlar de coses series, com el botiguer del carrer que ja ha decidit plegar després de vore’l tres anys sol esperant a la porta un client.

Read Full Post »

Sarkozy i Royal.

Kerry i Bush.

Zapatero i Rajoy.

Entre les tres imatges la diferència no està en el color de la corbata…

Read Full Post »

Després d’un viatge per autopistes, carreteres nacionals i comarcals he arribat al lloc, al dia i a l’hora (o si més no el que ho escriu això espera i desitja). He viatjat juntament amb les voluntats d’altra gent dins un mateix sac, alguns anaven al mateix poble que jo, altres als pobles veïns. No n’hem parlat del que portava cadascú dins del sac, les voluntats som secretes – a veus – però secretes. A finals de vesprada m’obriran, però en aquell moment jo ja seré un convilatà/na més, completament anònim. El que porto dins, quin pes té, què pot canviar? M’apilaran en un montó, seré al primer, al segon, al tercer o al quart montó més gran?  Guanyar? El meu final està al container blau, allà ens tornem a trobar totes les voluntats.

Foto d’Òscar Martin.

Read Full Post »

Batejar

Via la C. em va arribar l’encàrrec de donar-li un nom al gatet de la seua germana, l’A. Més que encàrrec se’m va convidar a participar de la pluja d’idees donada la baixa inspiració que regnava en terres mayeneses. Tot sigue dit, m’agrada batejar, en el sentit més ateu possible del terme. Al col·legi major per exemple no se’ns escapaven els més cràpules de tindre un malnom, i així doncs teníem un Gesta (de Gestapo) o un Bongosatán. Si fora un dia regidor d’urbanisme m’agradaria posar noms de carrers, evitant caure en això de posar noms de rius als carrers de sentit Nord-Sud i de flors als d’Est a Oest. Així que vaig posar-me a la recerca d’un nom per al gat, que segons la descripció facilitada, té una platxa blanca al cap, el que en argot taurí és diu lucero. A l’A. això li feia pensar en bandolers i pirates, i per tant com a primera línia d’investigació, els noms serien del gremi de bandolers, pirates, guerrillers i rebels en general, intentant ser el més localistes possibles. El bandoler local vilafranquí per autonomàsia seria Calces, però si un dia l’A. agafava un diccionari francès-català la sorpresa seria gran i per tant el vaig descartar de facto. Després vindria Panxampla, bandoler de les Terres de l’Ebre a qui els Quicos li cantaven allò del darrer bandoler, però té un nom llarg i complicat per un francès. Un maqui? La Pastora no, és femení. Carrasclet, Basset? Per què no Maulet, que recorda els maulits dels gats? No, els acabats en et en francès serien per a una femella. Fins ara el panorama és desolador. I per què no fer com en les històries d’il·lustrats que anomenen els gats amb personatges de culte, de pel·lícules, de música o llibres? Un gat que es digue rumba? Clar que el que podria ser culte meu no té perquè ser-ho de l’A. Complicat xa, però no vull renunciar a poder batejar un gat. A més em ve de gust donar-li un nom casolà. Els pintors? Per a un gat, que és un animal meitat bohemi meitat falder, de vida calamitosa i llarga, potser li va bé. A més per als pintors modernistes està l’origen als 4 gats i segur que n’hi ha algun  pintat en un quadre. Soltem-ne alguns: Dalí, Goya, Picasso, Miró. Doncs bé, al final es diu Miró, l’A. ha elegit lliure i sobiranament.
Mà i gat de Joan Miró.

Read Full Post »

Vesprada al sol

Tenia entrada al sol, però el dissabte no va voler estar amb nosaltres. A un costat meu un fumava Ducados i tot envoltant-me hi havia un autobús de gent de Calamocha, de parlar fort. Quan unes cinc o sis files més endavant un vilafranquí es va alçar mostrant un puro impressionant, els turolenses van comentar: mira que puro tan enorme que lleva ese. No era necessari dir-los que el coneixia. Endarrere meu i un poc a la meua dreta un matrimoni de Castelló, amb eixes r finals que ells ja fan. Ella confirmava el que M. m’havia dit dinant, a Perez Galdós veuria a quin nivell està la moda de la Plana. Jaqueta morada de pell de préssec, camisa blanca a ratlles fines morades, ulleres de sol també morades i ja no sé si és real o imaginació però va semblar-me veure-li metxes al monyo morades. L’home es quedava un poc endarrerit, anava asseat, però lluny del nivell d’actualitat de la seua senyora, l’americana de pota de gall l’envellia. Al començament, quan la gent es busca entre els tendidos, una dona sentada més endavant que jo saludava a algú mostrant-li una bossa de plàstic del PSOE, no havia pensat fins eixe moment que estàvem en campanya. Clarins i timbals. La vesprada va avançant, la dona del PSOE, i com ella moltes altres dones de tots els colors, quan ix el guapo li ho fan saber a crits. Al final, els mesons del vi, tapa, sidra i cervesa, i els cubalibres de mini botelletes, com les que col·leccionava jo de menut dels Carmelitans del Desert de les Palmes, es noten en la gent, i les protestes són cada vegada més llargues i més enceses. Al guapo només se li pot recordar la bona planta i un de Calamocha em diu que està decebut, que es pensava que ell sí que s’assemblava al pare. Quan son pare va morir jo tenia mesos, només li puc dir que jo també estic decebut, sense comparar-lo amb el pare. Marxo cap a Hort dels Soguers esquivant fans.

Foto de Toni F.

Read Full Post »

« Newer Posts