Fa poc que he descobert a fons I Muvrini, grup vocal cors, que borda la polifonia. Mai és tard per conèixer coses noves, ni que sigue una cosa nova que té discos quasi cada dos anys des del 1979. En els discos més recents, que són els que he estat escoltant més, es troben col·laboracions que van des de Sting fins a Lluís Llach passant per Luz Casal o el raper francès MCSolar. Concretament estic en eixa fase de vici a una cançó, Erein eta joan, una d’eixes rareses que ens agraden tant als frustrats políglotes de llengües en perill d’extinció. Hi canten en cors, bretó, català, occità, francès, basc i en castellà en una versió amb Luz Casal (en esta ocasió fa alguna cosa més que caure del cel). Costa d’entendre el que diuen, i de fet en català només diu jo sembraré. Altanto, que enganxa.
Erein et joan (títol en basc, seria sembro i me’n vaig).
Je connais la plus belle des chansons
Elle relie l’univers à nos maisons
Elle chante chaque terre chaque pays
dans ces mots que les temps leur ont appris
Elle cherche, elle court
Elle vient, elle va
Et repart chaque foisÈ quand’elli si spenghjenu quallà
Un lume una altra voce ò un amà
Chi lu mondu più povaru ne va
Si pesa pè risponde a dignità
Elle cherche, elle court
Elle vient, elle va
Elle dit : Je sais, je sais
je sais, je sais, je sais
je sème et je m’en vais
Sumenu è mi ne vò
je sème et je m (en vais
Que semii e que me’n vòi
hadañ a ran hag ez an
Erein eta joan
Un core d’una speme chì risona
Di pace t’aghju scrittu una canzona
Elle dit mon pays a besoin du tien
Je te teconnaîtais sur nos chemins
Elle cherche, elle court
Elle vient, elle va
Et repart chaque fois
Cunosce i tesori è pò l’amori à l’abbandonu
Elle dit le monde est beau, le monde est grand s’il additionne
Elle cherche, elle court
Elle vient, elle va
Elle dit : Je sais, je sais
je sais, je sais, je sais
je sème et je m’en vais
Sumenu è mi ne vò
je sème et je m (en vais
Que semii e que me’n vòi
hadañ a ran hag ez an
Erein eta joan
Que semii e que me’n vòi
hadañ a ran hag ez an
Erein eta joan
Sumenu è mi ne vò
demà jo sembraré
Sumenu è mi ne vò
demà jo sembraré
Que semii e que me’n vòi
hadañ a ran hag ez an
Erein eta joan
La construcció de cases sembla ser que rebentarà. A Vilafranca tots hem viscut un bienni un tant surrealista, on la publicitat de les constructores ha estat arreu, si uns ens pagaven una berena popular de luxe els altres un bou embolat. Entre elles competien per veure qui trobava un nom més original al seu residencial combinant el nom pedra i algun adjectiu pompós i rústic. S’ha estancat, ara la moda
Carrer Aristides Maillol, al mig de la vorera – ai, si no ho dic mai jo això quan parlo – em trobo una llauna de cervesa barata que ha aguantat tota la nit davant les oficines del Barça. Avanço uns guiris despistats i una família gitana formada per xiquet, adolescent, mare i tia (és un suposar) ocupa tota l’amplada. Els avanço entre un arbre i un cotxe aparcat i paro l’orella, com sempre faig, obsessivament, caçant accents i llengües. Amb els gitanos encara és més fastuós el fet, perquè si són del barri de Sants-Hostafrancs tenen un català molt pur. Sí, he tingut sort, el jove comentava: a la tele ha sortit una paia que s’ha quedat prenyada així artificial... i ja no he seguit, ja estava lluny. M’ha costat adonar-me’n del sentit de la paraula paia en aquella boca.
Vaig passar el dia de Sant Jordi sota el sol de Sant Cosme. No vaig voltar massa pel barri, però no em va semblar que fos un dia més particular que la resta, excepte les mogudes que es munten a l’escola. Vaig veure un parell de 
Els caps de setmana som molts els que ens desplacem de la capital – i esta pot tindre diversos noms – fins als pobles, poblets, cases i famílies respectives. Els motius que porten cadascú a fer-ho poden anar des del 
Ha vingut l’esperada, resada, demanada i anhelada pluja. Un tant violenta sobre Barcelona, però ha vingut. Potser haurà refrescat les idees a alguns, tal com ha fet amb el brut aire barceloní. En algun despatx hauran passat de la dansa de la pluja a la 
M’he passat el dia amb camisa arremangada. A priori no fa elegant, però és com un vici, i no només primaveral. Dic que no fa elegant perquè solem associar la figura del arremangat a un avalentonat que ha d’embrutar-se les mans. Per exemple al polític només el veurem arremangat en mànigues de camisa quan visita el dia de les paelles d’un poble allunyat del centre o quan adoctrina als jovenets en les jornades estivals del partit. A mi crec que el vici em ve dels debuts de l’adolescència, on qualsevol cosa que aparegués per la gran pantalla podia acabar sent un model a seguir. Que jo sigue de tendència fàcil a pujar la màniga, en té la culpa Luis Fernandez, entrenador a aquella època del meu equip de futbol, l’Athletic Club. Plogués, nevés, caiguessen xufos de punta, sempre anava arremangat, i a sobre acompanyat d’una riquesa gestual de la que també em va passar alguna cosa. La imatge de Luis 
Sona el telèfon, número desconegut. Vegem què és, si em volen encolomar un producte nou no em ve de gust respondre, una enquesta perquè no, m’agrada mentir en eixos casos. Una veu robotitzada es presenta en nom d’una entitat bancària, per formular-me unes qüestions sobre l’oficina de Vilafranca. M’estranya, és un robot amb nom i cognoms. Després he vist que reaccionava de manera relativament espontània, era humà! Primera mentida, li dic que hi he anat a la oficina en els últims mesos. Durant la resta de preguntes vaig donant aleatòriament una nota de mitja notable perquè no tinc cap queixa de les últimes vegades – llunyanes – que hi he anat. Finalment em pregunten si vull afegir alguna cosa més: sí, el caixer, canvieu-lo, modernitzeu-lo. És com si ens haguérem quedat a la prehistòria de la modernor, amb un monitor de fons negre, xifres pixelades i que imprimeix per defecte un rebut. No es correspon amb el poble que envia SMS per anunciar bocadillos gratis a la casa dels jubilats o que s’està plantejant el wifi para todos.
uesses pogut arribar al 2008 i vore les coses com estan, Lerma, Zaplana, Camps… hauries vist que tant és. Potser tindries un blog i hi entraríem, amb el dret a disentir en els típics debats refundacionals valencians i els altres, en els que potser estaríem d’acord. No ens coneixeríem, o potser ens hauríem creuat en un poble dels Ports, tu i jo amb una cervesa a la mà. Però et vas creuar amb ells, i ells encara estan i tu no. Però al que voldria creuar-me en un Aplec era a tu, no a ells.
Els busos vinguts de totes les comarques de Catalunya comencen a poblar el 
el cadafal 