Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2008

Fa poc que he descobert a fons I Muvrini, grup vocal cors, que borda la polifonia. Mai és tard per conèixer coses noves, ni que sigue una cosa nova que té discos quasi cada dos anys des del 1979. En els discos més recents, que són els que he estat escoltant més, es troben col·laboracions que van des de Sting fins a Lluís Llach passant per Luz Casal o el raper francès MCSolar. Concretament estic en eixa fase de vici a una cançó, Erein eta joan, una d’eixes rareses que ens agraden tant als frustrats políglotes de llengües en perill d’extinció. Hi canten en cors, bretó, català, occità, francès, basc i en castellà en una versió amb Luz Casal (en esta ocasió fa alguna cosa més que caure del cel). Costa d’entendre el que diuen, i de fet en català només diu jo sembraré. Altanto, que enganxa.

Erein et joan (títol en basc, seria sembro i me’n vaig).

Je connais la plus belle des chansons
Elle relie l’univers à nos maisons
Elle chante chaque terre chaque pays
dans ces mots que les temps leur ont appris
Elle cherche, elle court
Elle vient, elle va
Et repart chaque fois
È quand’elli si spenghjenu quallà
Un lume una altra voce ò un amà
Chi lu mondu più povaru ne va
Si pesa pè risponde a dignità
Elle cherche, elle court
Elle vient, elle va
Elle dit : Je sais, je sais
je sais, je sais, je sais
je sème et je m’en vais

Sumenu è mi ne vò
je sème et je m (en vais
Que semii e que me’n vòi
hadañ a ran hag ez an
Erein eta joan

Un core d’una speme chì risona
Di pace t’aghju scrittu una canzona
Elle dit mon pays a besoin du tien
Je te teconnaîtais sur nos chemins
Elle cherche, elle court
Elle vient, elle va
Et repart chaque fois

Cunosce i tesori è pò l’amori à l’abbandonu
Elle dit le monde est beau, le monde est grand s’il additionne
Elle cherche, elle court
Elle vient, elle va
Elle dit : Je sais, je sais
je sais, je sais, je sais
je sème et je m’en vais
Sumenu è mi ne vò
je sème et je m (en vais
Que semii e que me’n vòi
hadañ a ran hag ez an
Erein eta joan
Que semii e que me’n vòi
hadañ a ran hag ez an
Erein eta joan
Sumenu è mi ne vò
demà jo sembraré
Sumenu è mi ne vò
demà jo sembraré
Que semii e que me’n vòi
hadañ a ran hag ez an
Erein eta joan

Read Full Post »

La construcció de cases sembla ser que rebentarà. A Vilafranca tots hem viscut un bienni un tant surrealista, on la publicitat de les constructores ha estat arreu, si uns ens pagaven una berena popular de luxe els altres un bou embolat. Entre elles competien per veure qui trobava un nom més original al seu residencial combinant el nom pedra i algun adjectiu pompós i rústic. S’ha estancat, ara la moda sembla ser que és invertir a Bulgària o Romania i no pas al nostre poble d’hiverns durs i estius fresquets. El problemes que se’n deriven del pet constructiu seran molts, l’atur n’és només un. Que la construcció de segones i terceres residències de manera massiva hage estat la major font d’ingressos d’un país no anava a cap lloc. El més trist és el rastre que ens quedarà, com la foto presa este cap de setmana a la serra d’Irta de Peníscola. Ha de ser un luxe despertar-se en plena serra d’Irta, aberrantment luxós però. Si això és progrés, em borro del club progressista ara mateix.

Read Full Post »

Carrer Aristides Maillol, al mig de la vorera – ai, si no ho dic mai jo això quan parlo – em trobo una llauna de cervesa barata que ha aguantat tota la nit davant les oficines del Barça. Avanço uns guiris despistats i una família gitana formada per xiquet, adolescent, mare i tia (és un suposar) ocupa tota l’amplada. Els avanço entre un arbre i un cotxe aparcat i paro l’orella, com sempre faig, obsessivament, caçant accents i llengües. Amb els gitanos encara és més fastuós el fet, perquè si són del barri de Sants-Hostafrancs tenen un català molt pur. Sí, he tingut sort, el jove comentava: a la tele ha sortit una paia que s’ha quedat prenyada així artificial... i ja no he seguit, ja estava lluny. M’ha costat adonar-me’n del sentit de la paraula paia en aquella boca.

Un patriarca, per gennarobc.

Read Full Post »

Vaig passar el dia de Sant Jordi sota el sol de Sant Cosme. No vaig voltar massa pel barri, però no em va semblar que fos un dia més particular que la resta, excepte les mogudes que es munten a l’escola. Vaig veure un parell de paradetes de roses de partits polítics, PSC i ICV, curiós si es té en compte que a la resta de barris del Prat o Barcelona abunden els gitanos que vénen roses. A finals de la vesprada, i quan meitat Barcelona ja es movia delerida amb roses a la mà buscant un bar per veure el partit, vaig anar fins a Sants per comprar una raresa de llibre, En el repòs de la trinxera de Frederic Pujulà, les cartes mai enviades d’un empordanenc al front francès de la I Guerra Mundial. A més he de sumar que em van regalar Les flors del mal de Beaudelaire en versió catalana i francesa i alguna cosa més que deu estar per caure. Els altres llibres que he comprat han estat Nocturn a l’India d’Antonio Tabucchi i un altre de Monzó – estos dos últims en francès i amb destinació a França. Per a les roses gràcies vaig tindre de les postals digitals (molt boniques i pedagògiques les de la Generalitat de Catalunya) i també vaig enviar-ne una de real gràcies a una eficaç emissària.

Fotografia de Visualpanic.

Read Full Post »

Lladres de temps

Els caps de setmana som molts els que ens desplacem de la capital – i esta pot tindre diversos noms – fins als pobles, poblets, cases i famílies respectives. Els motius que porten cadascú a fer-ho poden anar des del tupperware de l’agüela fins a mantindre viva l’activitat festiva del poble, tant en fer-la com en preparar-la. Alguns infeliços confiem el nostre transport a Renfe, i esta gent es diverteix a robar-nos minuts de les nostres vides amb excuses de mal pagador. El cap de setmana anterior mateix crec que he hagut d’afegir unes quatre hores de més en els meus dos trajectes fins al sud català, o el nord valencià. Cal dir que el divendres fou un suïcida el causant, però la benvinguda aigua del diumenge causà uns retards al·lucinants. Anit em sentia com si m’hagueren robat temps, llibres, hores de tele i sofà, una mitja part de partit, una vegada més. La xica de l’oficina de reclamació em va fer llàstima quasi, quins quadres per a la pobra cada dia, aguantar estoïcament davant la foule, vaig estalviar-me el dir-li de malfaeners i galomos cap amunt, ben mirat no hagués guanyat res ni la culpa era seua. El més trist és que el proper viatge que hauré de fer no tindré altre remei que confiar cegament altra vegada en ells, acceptar els deu minuts de retard per definició, la desinformació feta llei, la seua presa de pèl contínua.

Read Full Post »

Pos ha plogut!

Ha vingut l’esperada, resada, demanada i anhelada pluja. Un tant violenta sobre Barcelona, però ha vingut. Potser haurà refrescat les idees a alguns, tal com ha fet amb el brut aire barceloní. En algun despatx hauran passat de la dansa de la pluja a la Macarena. Després de la pluja se’ns ha quedat un sol d’abril benigne, agradable, suau, que donava goig de passejar sota els plataners dels carrers. Llàstima que en el meu recorregut calia alçar massa el cap per vore el blau. De la felicitat que portava no m’importava si una gota retardada queia sobre el meu nas o les ulleres, gràcies Déu guardià dels meteors.

Fotografia de Daniel Vasco.

Read Full Post »

Arremangar-se

M’he passat el dia amb camisa arremangada. A priori no fa elegant, però és com un vici, i no només primaveral. Dic que no fa elegant perquè solem associar la figura del arremangat a un avalentonat que ha d’embrutar-se les mans. Per exemple al polític només el veurem arremangat en mànigues de camisa quan visita el dia de les paelles d’un poble allunyat del centre o quan adoctrina als jovenets en les jornades estivals del partit. A mi crec que el vici em ve dels debuts de l’adolescència, on qualsevol cosa que aparegués per la gran pantalla podia acabar sent un model a seguir. Que jo sigue de tendència fàcil a pujar la màniga, en té la culpa Luis Fernandez, entrenador a aquella època del meu equip de futbol, l’Athletic Club. Plogués, nevés, caiguessen xufos de punta, sempre anava arremangat, i a sobre acompanyat d’una riquesa gestual de la que també em va passar alguna cosa. La imatge de Luis celebrant el subcampionat de Lliga al 98, arremangat i torejant amb una ikurrinya per capot davant un San Mamés entregat és quasi triplement orgàsmica, rar que és un. Després la vida et demostra que no estàs sol en apujar-se la màniga, que per exemple Pep Botifarra ix al youtube cantant arremangat, i no només ell, sinó tota la banda de guitarres i guitarrons també. No estant sols ja no tenim por.

Fotografia d’un diari, publicada a Aupaathletic, amb Luis Fernandez des de la grada, gesticulant i arremangat. Solia acabar dirigint els partits des d’eixe lloc de la graderia de San Mamés. Pur espectacle.

Read Full Post »

Older Posts »