Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2008

Sona el telèfon, número desconegut. Vegem què és, si em volen encolomar un producte nou no em ve de gust respondre, una enquesta perquè no, m’agrada mentir en eixos casos. Una veu robotitzada es presenta en nom d’una entitat bancària, per formular-me unes qüestions sobre l’oficina de Vilafranca. M’estranya, és un robot amb nom i cognoms. Després he vist que reaccionava de manera relativament espontània, era humà! Primera mentida, li dic que hi he anat a la oficina en els últims mesos. Durant la resta de preguntes vaig donant aleatòriament una nota de mitja notable perquè no tinc cap queixa de les últimes vegades – llunyanes – que hi he anat. Finalment em pregunten si vull afegir alguna cosa més: sí, el caixer, canvieu-lo, modernitzeu-lo. És com si ens haguérem quedat a la prehistòria de la modernor, amb un monitor de fons negre, xifres pixelades i que imprimeix per defecte un rebut. No es correspon amb el poble que envia SMS per anunciar bocadillos gratis a la casa dels jubilats o que s’està plantejant el wifi para todos.

Contemporanis del caixer en qüestió, de Eurleif.

Anuncis

Read Full Post »

Guillem, haguesses pogut arribar al 2008 i vore les coses com estan, Lerma, Zaplana, Camps… hauries vist que tant és. Potser tindries un blog i hi entraríem, amb el dret a disentir en els típics debats refundacionals valencians i els altres, en els que potser estaríem d’acord. No ens coneixeríem, o potser ens hauríem creuat en un poble dels Ports, tu i jo amb una cervesa a la mà. Però et vas creuar amb ells, i ells encara estan i tu no. Però al que voldria creuar-me en un Aplec era a tu, no a ells.

Read Full Post »

Els busos vinguts de totes les comarques de Catalunya comencen a poblar el pàrking de la universitat. El caminant habitual de la zona es troba uns estranys que a la vegada et consideren estrany a tu, que no portes cap símbol hooligan al damunt. Uns homes d’un poble de Lleida es van instal·lar amb la furgoneta i van posar una senyera lligada a una bandera blaugrana com toldo. A sota, una tauleta amb una pota de pernil i uns gots de cubata de plàstic aprofitats per a beure cava. En una cadira de platja un home saboreja els plaers de la vida: bon halar i beure, amb la dona ben lluny al poble i amb un partit del Barça per endavant. Ens conviden a prendre un licor d’herbes gallec, d’aquells per a digerir bé els àpats forts. La conversa és agradable i fluïda, els diem que hem d’anar a fer unes coses abans de les vuit, que malgrat el que pot semblar, la vida no es para quan el Barça juga. Amb el got de licor a la mà vaig amollant frases que igual les podria soltar un culer com un que no. Jo als seus ulls deuria ser un més dels seus, però no vaig dir res més que tòpics i coses que estem quasi obligats a saber si no vivim dins d’un iglú a la ciutat comtal. Si vull, tinc la capacitat de fer-me passar com un culer més, o si més no aparentar ser-ho sense dir per quins colors batega el meu cor els diumenges de vesprada. No tenia ganes ni aportava massa dir-los a eixos lleidatans que volia que el Vila-Real guanyés la Lliga i que el gol més celebrat meu d’esta temporada va ser de Fernando Llorente contra el Barça. Potser no hagués tingut licor d’herbes i ells no tindrien una foto sota la bufanda blaugrana d’una gent simpàtica que es van parar a la tauleta quan tots els del seu club no els feien ni cas. Un amic em diu que acabaré sent del Barça per conveni o per imperatiu legal. La vida en este país de blanc o negre a vegades es resumeix amb el que una dona sud-americana em va preguntar espontàniament pel carrer, un altre dia de partit del Barça abans de les eleccions estatals. Anem guanyant el Barça? Tant de bo guanyés Zapatero! Em va destrossar pel mig.

Foto del meu contacte més fort amb el Barça, haver passat moltes vegades per davant del palau i les oficines.

Read Full Post »

Busquem fotografies de les festes de Vilafranca de fa vint anys cap ací, especialment del que fa més o menys vint anys es va iniciar, les penyes. No és fàcil la faena, estem mal acostumats. Des de fa cinc anys més o menys podem tindre un registre en continu de cares, abans, durant i després la festa. No tindrem cap problema en eixe període. Però de fa quinze anys? Els fotògrafs professionals s’ho pensaven molt abans de disparar, tenien un ull al objectiu i el cap pensant en qui podia comprar eixa fotografia. Si no hi havia comprador possible no hi havia foto. Els afeccionats amateurs a la fotografia d’aleshores, difícilment carrejaven una càmera en llocs i moments on tot anava – i va – al descontrol. Així ens trobem d’aturats, volent recuperar la memòria d’una època, entre vella i recent, i d’uns fets on es vivia al màxim el present sense pensar que aquells actes, per molt banals que pogueren semblar, algun dia despertarien l’interès d’una generació que els hem heretat i que els assumim plenament nostres. Espero que al final trobem alguna cosa, potser per això he escrit este post, com una crida més.

Fotografia que podria vindre a ser el que busquem, Dax 1992, penya los Calientes.

Read Full Post »

Potser avui em vindria de gust parlar del personatge que feia cua darrere meu al Caprabo, que cantava a viva veu el hip hop que escoltava per l’iPod i que s’ha passat una bona estona de cua per comprar alcohol de cremar. O potser parlaria del bon disc de 121dB, que passa un poc desapercebut entre els mitjans del nord (els del sud, excepte els coneguts, ja es dóna per suposat), potser perquè del sud només poden vindre dolçaines a ritmes frenètics, que ajuda a mantindre allò de que el Pais Valencià és simplement una cosa exòtica. Potser parlaria de la fuga radioactiva a Ascó i de la tranquil·litat naïf de no saber-ho tot. No se m’escaparia citar eIs parisins i la seua rebuda a la flama olímpica. I diràs que els fets em precipitarien a escriure unes ratlles sobre l’aigua, de la crisi oberta, del que en diuen uns i uns altres. Però coses que voldria dir ja les ha dit Pedro Arrojo i altres potser serien políticament incorrectes. Només dir una cosa, el messies de la nova cultura de l’aigua encara l’espero i si anés a l’Expo de Saragossa s’autolapidaria de saber els plans del govern d’Iglesias als Monegros. Bona nit, anem a vore l’especial orgasme a TV3. Potser sí que això és de les poques coses que en Convergència no passava.

Fotografia d’aigua de colors d’Alfanhui.

Read Full Post »

Webs d’ecoturisme

Porto un parell de dies que rastrejo les webs hagudes i per haver del turisme rural de l’Empordà i extensions, tan semàntiques com geogràfiques. Este rastreig cibernètic m’ha permès fer una vista per l’estat de les pàgines web del ecoturisme empordanenc, que és ben interessant perquè permet fer un revival d’Internet i les webs. Encara hi trobem alguna web feta en l’edat antiga d’Internet, allotjada a un servidor tipus geocities o semblant, sota un nom horrorós, amb html ben bàsic i si et descuides amb una melodia midi de fons. Després algunes ja són d’una època més llustrosa, ja dins del boom d’internet, on es podia detectar la presa de pèl d’algunes empreses dissenyadores de webs que feien una pàgina plena d’imatges exquisites, molt flash, però on és impossible trobar un contacte! El tema contactes també és curiós, ens trobem des de les rovellades direccions de correu allotjades a telefònica o a portals passats a millor vida (Inicia, l’alternativa de Prisa a terra). Els dominis de les webs solen ser punt com, cap punt es i algun punt cat. Malgrat haver enviat correus a direccions de les que no esperava resposta, en puc estar content, vora vint respostes. Qui diu que ruralitat i modernitat estan renyits?
Foto d’una casa a l’Empordà d’Anna Girdac.

Read Full Post »

Diumenge de vesprada vaig veure al cinema una pel·lícula que té un gran succès a França, Bienvenus chez les ch’tis, benvinguts a ca’ls ch’tis, que és el nom amb que es coneix a la gent de la regió Nord-Pas de Calais de França (amb ciutats com Calais, Lens o Lille). El film, del que se’m fa difícil trobar-li el mateix èxit fora del hexàgon, rebat tota una sèrie d’arguments que s’utilitzen en contra de la gent d’esta regió, que arrastra certa mala reputació de mal clima, atur, gent aspra i amb sed. Tot ben mesclat amb dosi de bon humor i amb escenes hil·larants on no es comprén res del que diuen els ch’tis, perquè parlen el patois ch’ti, que és senzillament incomprensible per als demés.

La gràcia dels ch’tis hauria pogut acabar a l’eixir del cinema, però el cas és que dissabte, a la final de la Copa de la Lliga entre el PSG i el Lens a Saint Denis, els hooligans del PSG van conseguir entrar una pancarta a l’estadi on deia: pédophiles, chomeurs, consanguins, bienvenus chez les ch’tis. La traducció seria més o menys: pedòfils, aturats, consanguinis: benvinguts a ca’ls ch’tis, en clara al·lusió a la pel·lícula. La vergonya ja no és només de veure això escrit en un camp de futbol, sinó que aguantés tot el partit. El dilluns Sarkozy va rebre l’indignat alcalde de Lens i algun ch’ti ja ha posat una denúncia. Però no és res de nou, m’atreviria a dir que a tots els estadis del món, entre la gespa també hi creix mala herba. Sí, de vegades es talla un brot, però l’arrel continua. El futbol ha acollit imbècils que entenen per creativitat este tipus de pancartes.

Imatge de la pancarta, de Pipo Bajo.

Read Full Post »

« Newer Posts