Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 16/05/2008

Dijous 15 de maig. Carrer Alegre de Dalt. En un dels millors bars de Gràcia – gallec, com tot bon bar a Barcelona – es respirava un ambient mesclat abans del Rumba Club, toca concert Ai ai ai i Dijous paella. Per una banda teníem els que venien de la revista TimeOut, organitzadors del sarau, cosmopolites i coneixedors pam a pam de la nit barcelonina, des dels bars de Marià Cubí fins la foscor de les escales del lavabo del KGB, passegen ells combinacions de vambes i americana, elles uns talons més alts que el Tibidabo. Després vèiem un grup tampoc massa habitual al Rumba Club, amb accent de poble i samarretes de casals populars d’arreu dels Països Catalans, es notava la crida de Dijous Paella. Després hi hauria l’heterogeni grup dels habituals, des de les gitanes jovenetes catalanes a les guiris de torn perdudes en tal festival passant per més fruites i verdures variades. Tota esta gent dins la mateixa sala. Rumba style union.

Començava el concert Ai ai ai, històric grup rumbero dels noranta que ha retornat als escenaris amb nou disc. De primeres podia sobtar el cantant, un gesticulador incansable, tot un personatge dalt de l’escenari. Van tocar cançons noves, acompanyades de bases electròniques molt xumberes. Va haver versioneta de Volando voy de Kiko Veneno però no van fer el Tot això eren vinyes. El nou single, la cançó dedicada a TimeOut va fer moure el personal quan ja s’apropava la segona part.

Dijous paella. Però si algú n’havia menjat, més li valia haver-la païda, que la cosa va bellugar. Comença amb Queda’t amb mi, no inclosa en el vell disc, però publicada a Musicalliure. Una de les millors cançons d’amor feta en català en els darrers deu anys. El poder d’Àgata Casas – ara líder en solitari del grup després de la marxa de Titot – dalt de l’escenari és abrumador, ara miro ací, ara miro allà, ara alto els braços i miro als del racó que babegen amb el meu vestit negre i espardenyes de cànem. Ovidi no falta, i ens emprenya de nou amb el Desesperat. Es van mesclar cançons noves i de velles, més lentes i més ràpides, però sempre mostrant energia dalt de l’escenari. Per exemple és un plaer veure Marc Serrats moure el ventilador. Com a grup compromès van recordar en Franki i abans dels visos va vindre Pagès de l’amor. Se’n van i el cronista comença el crit valencià d’una cançoneta i mo n’anem. Els de darrere, amb uns quants jolgorios del rotllo a les esquenes, segueixen. Tornen amb Sicus de Sabor de Gràcia per cantar la cançó que han enregistrat per a la Bressola, La calma de la mar. S’acaba. Ha estat un plaer. Els de darrere canten el Virolai i el trombonista alça el puny. Som uns freaks.

Fotografies dels Ai ai ai i Dijous paella de Rockviu, tot un crack.

Read Full Post »