Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 27/05/2008

Ara que s’ha acabat això que en diríem enginyeria geològica, en podríem fer un recull de les cançons que han marcat esta carrera, dura a ratos, agraïda en el fons.

País Valencià d’Atzukak. De quan Gràcia no estava segrestada pels modernos.

Bienvenidos a Degüelto de Koma. S’han arribat a fer migdiades amb esta cançó.

La cultura de Kortatu. Hay que a gusto me iría ahora a la cama, pero hay que estudiar; tengo examen mañana. cualquiera diría que los exámenes son; El fin al que dedican su propia vida. Tot dit.

Txus de La Polla Records. És el vell pub Arnhy de Vilafranca, és Melopea, és punk.

Urrun de Fermin Muguruza. Per culpa d’un torçó al peu en una eixida de camp al contacte entre el Paleozoic i el Terciari vaig pedre’m el concert del mestre a l’Apol·lo.

Kaixo de Negu Gorriak. Després de les fatigadores eixides de camp, una dutxa i esta cançó era el millor que em podia passar.

One step beyond de Madness. Ska. Sobren més paraules.

Inici de càstig al fetge de Brams. Eixa txalaparta al inici, eixe Pau Riba fent de metge, un hit de la bogeria estudiantil.

Colpeja fort de La gossa sorda. Vaig recòrrer molts kilòmetres per les Espanyes visitant obres de túnels i preses amb els pegolins al mp3.

Vitamina sol d’Antònia Font. Els mallorquins han estat des de l’inici fins al final presents. Mereixen un lloc. A més tenen el mèrit de ser el primer concert com a nouvingut a Barcelona que servidor va veure a la Mercè del 2002.

Entre dos mares de Platero y tú. Jo acabaré la carrera i Fito Cabrales haurà guanyat cada any el doble de perres.

Víctima de Barricada. Els dissabtes eixos de frustració, amb la de vida que hi ha en una cosa tant gran com Barcelona i tu tancat a l’habitació davant un món tan gran com la mecànica del sòl.

La fera ferotge d’Ovidi Montllor. A Barcelona he viscut el revival de l’Ovidi, quasi abusiu. Però ell sempre ens emprenyarà amablement.

Poema dels oprimits de Ken zazpi. Una cançó hivernal, eixir de classe i és de nit…

Respire de Mickey 3D. De la meua primera visita a Nancy (2005) vaig portar esta cançó al cap, més algunes més.

Le vent nous portera de Noir Désir. Aprenent francès per no fer el ridícul allà. El professor és comunista, comentem a cada classe el Libération i mirem per youtube esta cançó.

Mentides de Sant Gatxo. Ells van ser el primer so a l’habitació de Nancy.

Grand père de La Tordue. La bohemior, el camembert, vi i uns fills del 68 cantant amb Paco Ibáñez (un pare del 68?).

La era está pariendo de Silvio Rodríguez. Coses típiques dels erasmus, estant a França una brasilera et passa un disc amb la discografia sencera d’un geni cubà.

Tres segles d’Obrint Pas. Primavera de tristos aniversaris (2007), d’esperances i desil·lusions (entropia!), viscuda a lluny però prop, en part gràcies a esta cançó.

C’est un pays de Soldat Louis. Durant la tesina vaig visitar Bretanya. D’una visita en una tenda de souvenirs bretons en va eixir esta cançó, que escoltava sense parar al cotxe tot abandonant eixe vell país.

Queda’t amb mi de Dijous Paella. En el rencontre amb Barcelona em vaig trobar de ple amb la rumba. Esta cançó, per trobar-se sempre disponible en mp3 a internet, forma part del pas per tants i tants ordinadors. Com si sempre la posessen a la ràdio.

La fotografia és del carrer Tallers de Barcelona (de Jög), allà on moltes d’estes cançons prenien forma física.

Anuncis

Read Full Post »