Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 10/06/2008

Hola, sóc una figureta d’un banderillero de plàstic. Vaig nàixer a Xina sense saber què era, ni quin era el meu ofici ni la meua funció al món, això del banderillero m’ho han explicat després. Un cop assecada la pintura d’uns pals que aguanto amb les mans vaig pujar en un vaixell que traslladava milers de camarades plàstics fins Europa, tots dins un container. Un bon amic, un porc de plàstic, el van enviar a Anglaterra, a mi a Barcelona. En un gran magatzem ple de camarades de carn i també de plàstic m’assignaren un destí: una tenda xinesa com jo, al barri de Sants, Barcelona. Des d’ací us parlo, a la mateixa estanteria tinc com companys i companyes més figuretes de plàstic: bous, toreros, futbolistes i ossets de color marró. Jo estava en segona fila, fins que un banderillero de davant meu se l’ha endut una dona esta mateixa setmana. Tenim poca demanda nosaltres. Dalt nostre en canvi hi ha unes camarades, de plàstic endurit també, que representen una dona amb poca roba i molta mamella. No hi ha setmana que no n’hi hage una que se’n va per sempre. Amb la resta de material del magatzem tinc poc contacte, tot i que tots comuniquem en mandarí. La vida dins este local fosc en un carrer fosc és trista. Ens entra la llum a partir de les nou del matí i és aleshores que l’ama encén la música estrident, que ho és fins i tot per a mi, pobre banderillero de plàstic. Allà a la vora de les deu entren unes dones cridaneres, ho regiren tot i agafen poc. L’ama els diu adéu amagada darrere una tauleta i envoltada de més camarades plàstics.  A les dotze ve l’home de l’ama, es fuma un cigarret a la porta i normalment ens porten més camarades. A la vesprada l’ama està amb un xiquet, quan este ix d’escola. Quan ja és fosc l’ama tanca i ens deixa sols tota la nit, és el millor moment de la meua existència. Estem en silenci. Obro la porta als somnis. M’imagino en una estanteria assolejada d’una casa com la que té dibuixada la guardiola que està just davant meu. Viuria amb més camarades. Jo aguantaria un llibre. Mai hi hauria companys que se’n van, sempre n’arribarien de nous. Crec que pels que som de plàstic això és l’èxit màxim en l’existència.

La fotografia del camarada torero és de Ranita Noe. De meua no en tinc, encara busco comprador.

Anuncis

Read Full Post »