La meua Moleskine

Tot geòleg o enginyer geòleg necessita la seua llibreta de camp: de tapa dura, amb quadrícules i si pot ser folrada de plàstic (sobretot indicat per als enginyers geòlegs que treballen a Bretanya o Irlanda). Solen acabar plenes de pols, fang i només s’hi pot escriure en llapis, que no es corre amb la pluja. No tenen res d’especial i es troben en qualsevol Abacus a bon preu. Avui m’he comprat l’antillibreta de camp, una Moleskine, de tapa blana, d’aparència fràgil i pensada per encadenar mots o fer esbossos artístics i no per dibuixar el contacte del Paleozoic amb el Bundsandstein inferior. Els fabricants diuen que ja la tenien gent com Picasso o Hemingway, i així al segon no se li escapà res de la seua estada als Sanfermins. A partir d’ara en els meus viatges i trajectes duré la meua Moleskine i així si mai em ve al cap un moment blog que diu la Marta Insa no hauré d’esperar a tindre un teclat davant. Una persona, dos llibretes, una dualitat.

Read Full Post »

Suposats èxits

Vaig llegir un dia a Xarxes socials uns interessant reflexió al voltant de Last.fm i la revolució en els hàbits musicals de la gent, ja no escoltem tant el que ens posen a la ràdio sinó que cada volta escoltem  més allò que volem quan volem. Fins ara havíem tendit a donar plena confiança a les llistes que fan emissores sobre el més escoltat i per tant quan ho escoltàvem dèiem, clar és normal, és el número u. Però ara ja tenim l’oportunitat de contrastar, ja no depenem del seu criteri i podem veure que estes emissores ens encolomen brossa sota el nom de suposats èxits, però quan la gent pot escollir no ho escolta tant com ens fan creure. Per exemple la llista dels Cuarenta té com les cinc cançons més escoltades Beautiful girls de Sean Kingston, Kate Ryan amb Elle elle l’a, El canto del loco amb Eres tonto, Duffy amb Mercy i Leona Lewis amb Bleeding love. D’estes cinc, si només mirem les internacionals, Mercy està al lloc 44 de les més escoltades de la setmana entre tots els usuaris de Last.fm i Bleeding love al 126. Als grups d’usuaris espanyols de Last, on la gent és susceptible de tindre més els gustos de los 40, tots opten en primera opció per Viva la vida de Coldplay, com la majoria d’usuaris del portal. A los 40 en canvi només tenen Violet hills de Coldplay en tretzè lloc. També hi ha divergència entre el que ens dona la ràdio i el públic en grups espanyols, d’Estopa la gent de Last preferix Vino tinto i ells recomanen Cuerpo triste que no està ni entre les deu més escoltades d’Estopa al Last. Mirem  també el cas francès, la llista de hits és el top 100 Airplay France. Al grup France de Last, el que per a la ràdio és el hit, una cançó de Madonna, al grup del Last està a la posició 200, però la segona de la llista de Airplay ni està a la llista del més escoltat del grup France de Last! De tot açò no es poden extreure conclusions precipitades, el perfil d’usuari del last és més modern i internauta que la mitjana de la població però si més no, no ens deixem entabanar i a les discomòbils estiuenques tenim tot el dret del món a exigir un Viva la vida (els que vullguen). Per acabar i mirant a casa, l’ultima setmana ha hagut més gent que ha escoltat Obrint Pas al Last que no pas el Sueno de Morfeo, Efecto Mariposa o Edurne. Està bé ser globals.

Una ràdio, de gyst.

Read Full Post »

Doble Barcelona-l’Aldea amb Estellés

Tot començà un dia entre setmana, entro a la biblioteca del barri i furgant entre estanteries prenc quatre llibres, entre ells una antologia de Vicent Andrés Estellés, Mort i pam, selecció dels millors poemes a càrrec de sa filla. El divendres pujo al tren i acabo un llibre de 1975 d’Ibon Sarasola sobre la història de la literatura basca, i amb tant escrit clerical acabo endormiscat fins a Torredembarra. Allà reprenc un altre llibre que porto, sobre Teodor Llorente i passant la petroquímica torno a tancar els ulls. A Salou ja tinc Mort i pam entre les mans, tinc una sensació estranya en sostenir a les mans un llibre de poesia en un tren i jo disposat a començar de l’inici, mai ho havia fet. Fins ara el tren havia estat per a la literatura lleugera. A Cambrils un veí de vago telefona per dir que se’n va de l’empresa on està i m’és un poc igual.Només un poc.

Jo no sé què fer

si riure o plorar.

Passem els roquers del coll de Balaguer i els que quedem al vagó guardem tots un accent que coll de Balaguer en amunt canta.

Treballe amb molt d’amor un idioma

que em serà molt censurat de vegades.

A Camarles apareixen unes banderoles entre balcons i penso que he de continuar mirant per la finestra per veure la plaça de bous que munten passada la estació. Les places del Delta són pura arquitectura caòtica, carros i remolcs de qualsevol manera lluny del perpendicularisme multicolor legalista de les places valencianes. Però Estellés, ai, ja no penso en la plaça i quan trec la vista del llibre ja estem vora l’Aldea. Fi.

Diumenge reprenem on ho havia deixat. Prop meu tres amics que venen de la festa del Renaixement de Tortosa comenten la jugada entre ells. Ignoren Cristòfor Despuig, no sé si el Petrarca?. Ignorem moltes coses.

Recorreria a genollons

els indrets de tota la terra.

Em fregaria  amb terra els ulls

i menjaria només terra.

Penso en la samarreta que m’ha acompanyat tota una carrera que porta eixos versos a l’esquena, he hagut d’esperar sis anys per a trobar-ne tot el context. Metàfòric.

Altra volta la petroquímica . Els neo-renaixentistes parlen de les bretolades que els fan als novatos de la seua residència. Les justifiquen. Una perduda amb ella i ho deixo tot, torno a buscar reposar en un Catalunya Exprés.

No vull seguir. A mamar, tots els versos!

Fotografia d’una estàtua homenatge a Estellés, de Burjatoni.

Read Full Post »

Prométeme de Kusturica

Nou producte de la fàbrica Kusturica, Prométeme en castellà. Sou dels que ja heu vist alguna cosa d’ell i penseu que ja ho heu vist tot de Sèrbia, de gitanos balcànics, de fanfares i de bodes vora el Danubi? Si és que sí no us apropeu al cinema, però si és que no, aneu-hi. No romandreu en silenci massa temps. La pel·lícula és com un disc d’Antònia Font, que cada cançó que passa és més rara que l’anterior. És molt destornillada i un pèl massa exagerada a vegades, fet que em fa pensar que els serbis tenen alguna cosa de valencians o viceversa. Sota una capa d’animalades visuals i evidents s’amaga molta ironia i indirectes directes per a tothom. Entre totes em quedo amb la promesa que un mafiós serbi fa a una xica per absorbir-la i enamorar-la: un viatge a Brussel·les! La banda sonora també és marca de la casa, potser no hi ha un Bubamara enganxós però sí un Frere Jacques balcanitzat.

Una imatge del film, de marivaudage.

Read Full Post »

Peresa

Peresa. Això és el que tinc ara, xafat per la calor i per la son d’una nit llarga acompanyada d’obligacions relativament matineres a l’endemà. Açò no serà una crònica del concert de Pereza a Vilafranca perquè vaig entrar tard i gran part del concert vaig estar al fons del camp parlant, tret d’un parèntesi entre gruppies de primera fila on la meua samarreta va estar a punt de marxar per sempre més, tot fos per tindre una foto dels Pereza amb la nostra samarreta del dia de les penyes, tot pel màrqueting. No sé si a la comissió li eixiran tots els números de tal aposta per a un poble com Vilafranca, espero que si. N’érem uns quants allà que ens importava poc Pereza però que hi estàvem per col.laborar, només d’haver-lo fet a Castellfort ja no hi seríem. Només si això ix bé un altre any tindrem uns Marea, la Fuga, Muchachito, Barricada, Delinqüentes o Antònia Font (il·lús).

Un xiquet amb peresa. Fotografia d‘Aitor Escauriaza.

Read Full Post »

El cassette

La joia dels 25 anys de TV3 ens ha inundat el menjador i fins i tot servidor ha mostrat interès per saber què és això de la Casa azul. La culpa la té Vull saber-ho tot de tu que formaria part del cassette que gravaria per posar-lo al cotxe i fer la volta als Ports i el Maestrat, de bou en bou. Sense ànims de res més que informar i sense voler caure en obvietats per a alguns visitants com ara que Sexu makina de Negu Gorriak o Camals mullats de la Gossa Sorda són alegres i estivals, faré uns cinc cèntims del que recomanaria per a eixe suposat cassette i que poden suposar certes descobertes per als lectors.

Del que en diuen nouvelle scene française, una etiqueta poc definitòria i amb més flexibilitat que una gimnasta soviètica, diria quatre trocets moguts.

Putain de toi, original de Georges Brassens, va ser repressa l’any passat per Olivia Ruiz en un disc homenatge al de Sète.

Pas de bras de Bertrand Betsch. Una cançó que ve d’una expressió francesa, que vindria a dir que si el braç no t’allarga per arribar al armari del xocolate, doncs no hi ha xocolate.

Tout le monde se presse de Sanseverino. Esta cançó està en un disc per a xiquets que es diu Le soldat rose, ben apte per a adults. Ideal per aprendre francès amb cançons, que a Gainsbourg no se l’entenia res.

Les cigales de la Rue kétanou. Si a Orléans no coneixen Bon dia dels Pets nosaltres no coneixem a la Rue Kétanou.

A Jamaica, abans del reggae tenien el calypso i el mento. Stanley Beckford té un disc de mento que és mel de romer i Big bamboo la joia de la corona.

Ziggy Marley i Gipsy Kings, One love. Un dels fills de Bob Marley amb els gitanos d’Arles (els que toquen Hotel California a The big Lebowski) tocant un hit musical de tots els temps. Reggae&rumba.

Txanpon baten truke d’Alaitz eta Maider. El trikipop sempre és idoni per a moure’s.

Només de fer descobrir alguna cosa nova a un lector ja estaré content i el post haurà valgut la pena. Els de Melopea ja poden imaginar-se que caurà al CD d’enguany.

Uns cassettes ben estivals d’Agustina.

Read Full Post »

Ostres!

Un bany a l’Atlàntic, que podria donar per a un altre comentari, fa entrar fam, de peix i de closca, sobretot de closca. Perquè quan veus els vellets vora el mar tan motivats, amb els seus poals, aprofitant la marea baixa per buscar mol·luscos entre la sorra, t’entra fam de marisc. A Carteret, a la Baixa Normandia, mentre la marea tornava a pujar, vam trobar un restaurant que ens proposava marisc sense haver de caure de cul al veure la factura. Vaig demanar un plat de varietats oceàniques que va anar acompanyat d’una sèrie d’instruments desconeguts. La meua experiència amb el marisc és feble, a la Ràpita vaig anar a algun casament però encara estava a la taula del pack macarrons+bistec+descontrol. Després no he passat més enllà de les gambes i m’he permés sempre pelar-les a mà, no he compartit taula amb el primer ministre norueg  per haver  de mostrar tot el savoir faire. Així que a Carteret vaig aprendre tot sol com s’emprava tot allò, menys un estri que quan jo ja estava pels postres li’l vaig veure utilitzar a un home perforant un cranc. Crec que no vaig esquitxar la taula del costat ni vaig sentir-los cap plany pel ridícul que feia el paysan de la taula veïna. I què en penso realment de les ostres i altres bitxos marins? Les ostres em van agradar, però així com en un pernil sé identificar què val X i què val 3X, en les ostres perdo la referència i no sé si realment val tant la pena. Ara, ben bé que va entrar tot.

Fotografia d’unes ostres en un mercat, no és meua que encara he de descarregar-les. De Laurence Thurion.

Read Full Post »

Impacte publicitari

Impacte: una imatge de Morella en plena publicitat de TV3. Després ixen més paisatges valencians, amb veu castellana, que a TV3 només la trobem a les propagandes xungues de detergents o polarysworlds. Al final es tractava d’un spot oficial de la Comunidad Valenciana, de turisme, que afortunadament no he trobat a youtube. Per a morir-se. Ni quan Bancaixa anuncia plans de pensions per a algú de l’Hospitalet, ni quan Consum ven bresquilla en almíbar al barri de les Corts i ni quan Paco Roig i Nuñez parlaven al palco del Camp Nou o Mestalla ho feien en castellà, sinó cadascú en el seu bonic accent llemosí. I poso estos tres exemples perquè no són casos de fusterianisme extrem sinó de negoci, just el contrari que  fa amb eixa publicitat la Generalitat, que és com si fes una antipropaganda: catalans, no vingueu, i si veniu, en castellà. Catalans, no feu cas al anunci, hi ha molt més que el que ix a les imatges per a descobrir i encara queda una reserva d’un 39,2% valencianoparlant.

Fotografia de Sant Mateu des de l’ermita dels Angels, un lloc a visitar.

Read Full Post »

Post 400

Arribo al post 400 sense saber massa de què parlar. M‘havia mig eixit un post sobre els encierros però em semblava el mateix que vaig dir l’any passat, que si Cuatro o la 1. També tenia al cap dir alguna cosa sobre les maleses dels quintos, però no hi ha res més a dir que estos, després d’una nit canyera i llarga, reunixen els canyissos del poble en algun lloc com ara l’estàtua de la dona treballadora vilafranquina.  Fins i tot se m’acudia dir alguna coseta sobre el que llegia avui al blog Soroll, un comentari de l’escena musical indie i moderna en català, però tement embolicar-la ho deixo córrer. Del Tour de França també volia parlar de la obsessió que tenen els espanyols per Valverde i Sastre i l’oblit d’altres com Samuel Sánchez, però són coses sabudes, quasi per definició.

Fotografia de Spud Murphy.

Read Full Post »

Niño de la Estrella

La setmana passada va ser noticia que en motiu del 75è aniversari de la plaça de bous de Vilafranca es faria un monument a la porta d’esta per al El Niño de la Estrella, torero quasi local (el nucli de l’Estrella, de Mosquerola, està molt lligat a Vilafranca) que està a l’origen de la plaça. Està al seu origen perquè quan en els anys de noveller del Niño de la Estrella va actuar a Vilafranca en una plaça de bous feta amb fusta, fou tal la passió provocada al poble per aquell pastisser torero, que els prohoms del poble decidiren construir una plaça de bous que el mateix Niño de la Estrella inaugurà el 1933. Simplement per això, com totes les places de bous que lloen al seu heroi, ell es mereix un monument a Vilafranca. Però encara podríem explicar més d’ell i la seua història apassionant. Com a noveller va tenir cert èxit i fins i tot tenia una marca d’anís dedicada. El 1937, en plena guerra civil i situat en zona republicana, pren l’alternativa a la plaça Monumental de Barcelona, quan Barcelona era un nucli taurí de prestigi, entre les millors places del món. Durant la guerra va ser comissari de guerra. Un cop consumada la desfeta es queda a Barcelona, on torna a fer de noveller per no poder ser matador al no acceptar-li el règim de Franco l’alternativa republicana. Denunciat per roig i deixat anar lliure més tard, finalment se’n va al sud de França on continua torejant sempre com a noveller, sense recuperar el nivell d’abans. Va morir a Orange en un accident de mobylette el 1963 i està enterrat a Arles, una ciutat ben taurina de la Provença. La seua història és la dels mestres republicans que després s’havien de depurar, és la moneda que ja no servia, són els matrimonis invalidats, és la copa que reclamava el Llevant, és senzillament la història d’una gent a la que se’ls va impedir ser allò que volien ser. Mai sabrem que hagués pogut ser del Niño de la Estrella, ni sé el que pensava ell en el fons, tant és. Servisque també esta estàtua d’homenatge a tota esta gent amb uns somnis incomplets.

A falta d’un Cossio o un altre llibre a mà, m’he basat en un interessant article sobre els toreros republicans que va ser publicat a Libération.

Read Full Post »