Sonarà molt a comunicat oficial però del contrari no sé com començar-ho, dilluns estaré a França començant una nova aventura professional. Altra volta Orléans. Per tant el voluntariós lector haurà de tornar a aguantar algun post de rabiosa actualitat francesa que no té perquè interessar ací. No he pogut acomiadar-me de tot el món, materialment impossible. D’altres m’he estat acomiadant un mes sencer en canvi. En esta espècie de comunicat oficial també he de dir que no patiu, que sé d’on vinc, que no oblido, que existixen les xarxes socials, els mails, el skype, les webcams, els php, els low cost i quaranta anglisismes més. Espero no oblidar d’utilitzar els pronoms febles ni perdre l’accent. Si la Maria ho porta aparentment tan bé per Roma per què no jo? Finalment, per acabar, només dir a la blogosfera que si mai es passen a un radi no massa de lluny d’Orléans (això és París) que avisen que una cervesa la tenen pagada.
I la foto què pinta? Bob Marley a la porta d’un hotel d’Orléans. De Brusselstreet.
Per cert, potser tardo en actualitzar.
Jornades a la torre Agbar, i qui diu jornades tècniques diu maleteta amb papers, un cd de propaganda institucional que mai posaré al ordinador i un boli, en este cas bic. A les pauses ixes de la sala de conferències buscant sol, cafè i lavabo i les tres mereixerien un comentari. Amb tant de coloraino no entra la llum del sol com Déu mana allà dins i sembla que estigues en una discoteca cool, el cafè ja és d’estos moderns que anuncia el George Clooney i no pas el termo d’altres llocs i els lavabos d’homes semblen trets de la Taronja mecànica. No cregueu que renego de la modernitat però hi ha coses que se’n van de mare.
L’escena rockera francesa està de bona nova, el grup de referència, Noir Désir 
La 
Esta vesprada he eixit de l’oficina, sense una idea clara d’on anar. Diagonal avall. Quan ja portava una bona estona, que en una ciutat mitjana com Castelló o Nancy m’hauria permès passar del centre als suburbis, a Barcelona no m’havia mogut del mateix districte electoral. Com s’ho fan els taxistes per conèixer tots els carrers de la ciutat, els carrers que pugen cap a la muntanya i els que baixen al mar? Per la vorera m’he creuat amb moltes persones que no coneixia i potser no coneixeré mai. He entrat a l’Illa Diagonal. A la FNAC he corroborat el que ja sabia, no podré saber una cançó dels deu mil grups anglosaxons que han triomfat els el darrer decenni. Ni tan sols la discografia dels dos-cents que són de culte per a la premsa especialitzada, però possiblement ells no saben res de Joan Monleón i els Pavesos. Fullejo un llibre de fotografies de natura, a sota hi situen un mapa de cadascuna, em falten molts continents i illes de menys de 300 km² per visitar. Els llibres d’història m’obligarien a escollir un període concret, la prosa política una ideologia (n’hi ha moltes!) i el còmic un corrent asiàtic o europeu. Ja eixia de l’indret viciós quan allà, com un caramel a la porta d’escola, hi havia el llibre de Savino, ara que tots en parlen perquè l’amenacen de mort i n’han fet una pel·lícula. No m’havien servit 
Es fa tard, la gent es mou buscant el seu forat, els pares esperen els fills a la porta de l’acadèmia de l’activitat extraescolar que sigue i la gent carrega bosses del supermercat. Crisis, d’acord, però igualment la gent ha de menjar. L’Abacus d’Hostafrancs està tranquil.la, però jo diria que només la veig agitada per nadal i a començament de curs. Passant per la secció de joguets m’he donat compte que no em puc queixar, res del que hi he vist superaria el meu poble de playmobil on dia sí dia també hi havia bous. I no obstant crec que el que havia allà exposat formava part del que regalarien els pares d’ara més preocupats per la educació de sons fills i que el que es pot trobar fora de l’Abacus encara és pitjor. Als llibres no buscava res concret però entre les novetats hi havia un llibre de tapa molt lluent d’un autor conegut: Històries del Paradís de Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas. L’he comprat deixant-me dur per les 
He fet cap a un 
Mitjanit, els pakis abaixen la persiana, perquè així els obliguen. En eixe moment m’he endut un got d’aigua a l’habitació, aigua del massís del Montseny, última reserva de la garrafa. Per davant tinc una nit d’eixes on millor no soltar molta saliva perquè si m’entra sed hauré de recórrer a l’aixeta. Deu ser aigua potable però és com engolir salfumant. Decididament no enyoraré les aigües de Barcelona. Com a baix han tancat no puc anar a comprar-los una nova garrafa. Va, com menys penses en això menys ganes tindré de beure. Psicologia d’esta d’anar per casa, de problema domèstic.
el cadafal 