Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2008

Sonarà molt a comunicat oficial però del contrari no sé com començar-ho, dilluns estaré a França començant una nova aventura professional. Altra volta Orléans. Per tant el voluntariós lector haurà de tornar a aguantar algun post de rabiosa actualitat francesa que no té perquè interessar ací. No he pogut acomiadar-me de tot el món, materialment impossible. D’altres m’he estat acomiadant un mes sencer en canvi. En esta espècie de comunicat oficial també he de dir que no patiu, que sé d’on vinc, que no oblido, que existixen les xarxes socials, els mails, el skype, les webcams, els php, els low cost i quaranta anglisismes més. Espero no oblidar d’utilitzar els pronoms febles ni perdre l’accent. Si la Maria ho porta aparentment tan bé per Roma per què no jo? Finalment, per acabar, només dir a la blogosfera que si mai es passen a un radi no massa de lluny d’Orléans (això és París) que avisen que una cervesa la tenen pagada.

I la foto què pinta? Bob Marley a la porta d’un hotel d’Orléans. De Brusselstreet.

Per cert, potser tardo en actualitzar.

Read Full Post »

Jornades a la torre Agbar, i qui diu jornades tècniques diu maleteta amb papers, un cd de propaganda institucional que mai posaré al ordinador i un boli, en este cas bic. A les pauses ixes de la sala de conferències buscant sol, cafè i lavabo i les tres mereixerien un comentari. Amb tant de coloraino no entra la llum del sol com Déu mana allà dins i sembla que estigues en una discoteca cool, el cafè ja és d’estos moderns que anuncia el George Clooney i no pas el termo d’altres llocs i els lavabos d’homes semblen trets de la Taronja mecànica. No cregueu que renego de la modernitat però hi ha coses que se’n van de mare.

El sol se’n va a la torre Agbar, de Miquel Marin.

Read Full Post »

Pell de gallina

M’he emocionat, pell de gallina. L’himne del Athletic cantat per uns xiquets del Congo.  Disculpeu-me,  potser és d’estes coses que només l’afecten a un.

Read Full Post »

Noir désir, el retorn

L’escena rockera francesa està de bona nova, el grup de referència, Noir Désir ha publicat al seu web dos cançons i anuncia que trauran en breu disc nou. La notícia guanya en significància per tota la història que hi ha darrere d’esta reaparició, de la que ja en vaig parlar fa temps en un apunt sobre l’eixida del seu cantant Bertrand Cantat de la presó. Je me’n fous du passé deia Piaf però no seré tan pietós amb ell, no em penjaria un pòster seu a l’armari, més bona gent tinc a honorar. No obstant una veu com la seua  i els seus textos mereixen un reconeixement i atenció. Entre les dos noves cançons hi ha una versió en rock del clàssic Le temps des cerises que no m’ha semblat res apassionant (i això que de fer versions en saben, vegeu Ces gens là de Brel) però Gagnants – perdants, l’altre títol disponible al web, és crema. Eixa veu i la lletra, incisiva i plena d’actualitat.

Pimprenelle et Nicolas /Vous nous endormez comme ça/Le marchand de sable est passé / Nous on garde un oeil éveillé /Ô la peur, ô le vide Ô la victoire des avides /Faut pas bouger une oreille /Toutes sortes de chiens nous surveillent / Pas un geste, une esquisse /Sinon on tourne la vis /Nous on n’a rien à gagner /Mais on ne peut plus perdre puisque c’est déjà fait

Traducció faite maison.

Pimpinella i Nicolas / ens adormiu d’esta manera / el marchand de sable ha passat / guardem un ull obert / Oh la por Oh el buit Oh la victòria dels àvids / no s’ha de moure l’orella / tota classe de gossos ens vigilen / ni un gest, un croquis / sinö apretem el cargol / nosaltres no tenim res a vèncer / però no podem perdre perquè això ja està fet.

Read Full Post »

La casa que torna boig

Divendres vaig descobrir plenament el que inspirà Goscinny i Uderzo en un dels millors moments d’Astèrix i possiblement una de les escenes més reeixides de la història dels dibuixos animats, la casa que torna la boig a Astèrix i les 12 proves. Al final el meu problema crec que era una interpretació massa rigorosa del terme cloure el dossier.

No tot han estat penes d’esta categoria el cap de setmana, més d’un moment de felicitat hem experimentat, i aixi li responc a Aurora.

– Estar a la plaça Stanislas de nit, com diu en J. i confirmo, la plaça més bella del món.

– Escoltar la teua llengua molt lluny de casa. Si és amb entonació de terres d’entremig ja és sublim.

– Trobar-te amb un llibre que no et fa entrar son ni amb el tracatrà del tren.

– Al llit s’està molt bé i a fora fa fred.

– Caminar per sobre els rails del tramvia quan saps que no en vindrà cap per darrere teu.

– L’athletic guanya a San Mamés.

Li passo la pilota, si els va bé, a Andrés, Almudena, Javi, Clara, Albert i Neus. 6 moments feliços 6.

Read Full Post »

La Maria fa uns dies va proposar copiar una idea d’un llibre italià, el diccionari afectiu de la llengua italiana. La cosa ha anat avant i ara tenim un Diccionari afectiu de la llengua catalana, obert a tota la blogosfera. La cosa està en prendre una paraula i donar-li una definició completament subjectiva, afectiva i personal. Com més serem més riurem. Ahí va la meua primera paraula.

Tren. Parar la música i mantindre els auriculars a les orelles per saber el que s’estan dient la parella del darrere. Treure un llibre i a la segona pàgina adormir-se. Arreglar-se el monyo buscant-se el reflexe en el vidre, a fora hi ha camps d’oliveres. Joia perquè arribo, tristor perquè marxo. I paisatge, molts paisatges i eixe campanar tan alt.

Un tren de segona classe, de Léna.

Read Full Post »

Esta vesprada he eixit de l’oficina, sense una idea clara d’on anar. Diagonal avall. Quan ja portava una bona estona, que en una ciutat mitjana com Castelló o Nancy m’hauria permès passar del centre als suburbis, a Barcelona no m’havia mogut del mateix districte electoral. Com s’ho fan els taxistes per conèixer tots els carrers de la ciutat, els carrers que pugen cap a la muntanya i els que baixen al mar? Per la vorera m’he creuat amb moltes persones que no coneixia i potser no coneixeré mai. He entrat a l’Illa Diagonal. A la FNAC he corroborat el que ja sabia, no podré saber una cançó dels deu mil grups anglosaxons que han triomfat els el darrer decenni. Ni tan sols la discografia dels dos-cents que són de culte per a la premsa especialitzada, però possiblement ells no saben res de Joan Monleón i els Pavesos. Fullejo un llibre de fotografies de natura, a sota hi situen un mapa de cadascuna, em falten molts continents i illes de menys de 300 km² per visitar. Els llibres d’història m’obligarien a escollir un període concret, la prosa política una ideologia (n’hi ha moltes!) i el còmic un corrent asiàtic o europeu. Ja eixia de l’indret viciós quan allà, com un caramel a la porta d’escola, hi havia el llibre de Savino, ara que tots en parlen perquè l’amenacen de mort i n’han fet una pel·lícula. No m’havien servit els consells de la Maria, només l’he comprat quan me l’han posat als morros ara que està de moda vendre’l. Amb el llibre amb bosseta a la mida ixo d’allà, xa, quanta roba interior per arrencar a mossos de passió en eixe aparador, em farien falta cinc cases per col·locar el mobiliari que m’oferiu vosaltres i tres plantes de reciclatge per tot això altre. La tenda hindú que ha d’haver en tot complex capitalista modern m’omple el nas de ferums que enviaria el meu major enemic i cap article té més utilitat que una liquadora. Descobrisc les bombes per a la banyera, les samarretes-cub i els taburets dels sexs pistols. Al supermercat, buscant un vi del país per exportar descobreixo molts riojes que no cataré però en canvi no hi descobreixo la presumible varietat vinícola del país que ells diuen que és el meu. Ja marxant, i per si m’havia quedat sense un duro, podria entrar a un caixer de la Caixa, i de la porta estant en veuria un altre de la mateixa entitat, fenomen excepcional de Barcelona, més caixers automàtics que lavabos públics. Arribo a casa pensant que se m’acabaran els reptes i per animar-me a la cuina medito una cançó per posar-me entre els 49 dies seguits de música que tinc i em decidisc pel més fàcil, la catximba i els rostolls d’Angelina d’Umpah-pah. Mentrestant en una xarxa social un tio que no conec en persona m’afegix com a amic.

Varietat de sabatilles, per mactiste.

Read Full Post »

Older Posts »