Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2008

Twitteros ataqueu-me!

Ja fa un grapat de dies vaig llegir una sèrie d’articles interessants sobre la suposada fi de la blogosfera i dels blogs davant nous mitjans encara més instantanis i més 2.0. Suposo que quan va aparèixer el cinema algú va vaticinar la fi dels llibres i de les novel·les i la història ha demostrat que s’han realimentat. Em costa de creure que la gent que vol explicar coses i deixar-les a la xarxa a partir de cert moment decidisque gravar-se amb una càmera de vídeo i posar-ho en un videoblog, perquè no a tota la gent li fascina eixir per la pantalla. Tampoc crec que a partir d’ara tot es canalitzarà per xarxes socials. El facebook és com un guirigall com en el seu moment van ser els xats i els fòrums, i ho diu un que a cada època va passar pels dos llocs. L’altre dia m’explicaven el prototipus dels inventors del facebook, uns “emprenedors” per als que tindre molts amics, a molts països i sempre somriure davant la càmera és el que ven, el que diem ser cool. Allà dins de facebook hi tinc bons amics però de vegades em diu que X i tu sou amics i penso que abans d’en X n’hi ha dos cents. El twitter és una cosa que no m’atreu, exigix massa atenció al meu entendre per coses on el que ho penja no ha fet cap gran esforç, perquè posar un link cap a un altre que sí que ha fet un esforç o dir que ara vaig a tallar-me les ungles escoltant Mike Olfield no aporta res o quasi res. Els blogs obliguen al autor a un esforç mental, de coherència en el llenguatge, al respecte d’unes certes normes ortogràfiques, a buscar un disseny i sobretot, hi ha la exposició a ser llegit per qualsevol visitant que bé és ocasional o bé és fidel, però no té cap relació de primera mà amb l’autor. Les altres fórmules tindran la vida i l’acceptació que tindran, però els blogs han estat la major revolució en la prosa i la narrativa des de fa molt temps (potser hi haurà qui creurà que no és literatura un blog però jo crec  que sí, després discutiríem què és literatura). Després lògicament tot és relatiu i cada cosa és per al que és, però només volia deixar per escrit la meua defensa acarnissada dels blogs. Twitteros ataqueu-me!

Un altre mural, esta vegada a Barcelona, de andred.

Anuncis

Read Full Post »

Agur

Amb uns dies de relativa incomunicació que he passat m’he assabentat tard, massa tard de que Mikel Laboa és mort, com també ho he sabut de Joan Baptista Humet.Tot i que faig tard, Laboa és mereix un apunt al Cadafal, perquè ja fa molt temps vaig tindre la gosadia de traduir Izarren hautsa a partir d’una traducció en castellà, feta amb bona voluntat i mal criteri, i més tard  també vaig fer un altre apunt sobre els dies eixos en que Laboa sempre ve bé. Avui diumenge, diumenge d’eixos de xandall, cel grisot  i carrusel deportivo, Laboa tindrà un lloc.

Read Full Post »

En Q. és un bon company d’esta nova feina, ell tan arreglat tot de negre i una bufanda de colors, però no massa vius. Porta malament això del corporativisme, l’elitisme de les grandes écoles franceses i l’ambient relativament tancat que és això de viure i treballar a Orléans a l’empresa on estem. Té motius per estar a desagust, ací no és fàcil conèixer gent que no vinguen del teu ambient, gent que no sap que és un model numèric i ni falta que els fa per guanyar-se la vida. Ja no són els temps aquells de la residència a Barcelona on Déu ens criava i nosaltres ens vam ajuntar, ni els estius al poble on es feien colles per carrers. Ara acabes a les sis i si vas a prendre alguna cosa serà amb un company de la feina i ja hi som. Q. porta sis mesos ací i està fart dels que com ell han fet una grande école francesa i s’agrupen, fan i desfan entre ells.  Vol conèixer un forner, un militant comunista fanàtic de la fotografia de cares en blanc i negre o una mestra de primària. Està content amb mi, li aporto exotisme i menys corporativisme, però no li arreglo el problema i té decidit viure a Paris per vindre cada dia en tren. Jo de moment no m’estresso, si vull a dos hores d’avió tinc un sac de companys amb els que compartisc molt més que una escola d’enginyers.

La barberia, un lloc per fer coneixença amb gent nova, o això ja és cosa de vells? De Arantxata.

Read Full Post »

Balanç musical 2008

Ja fa uns anys que m’he obligat a fer un balanç musical dels discos de l’any, de cara als atrevits que encara compren discos (ni que sigue una vegada a l’any i per complir amb un regal). Jo ja us ho dic ara, dels discos que ara citaré uns quants no els he comprat, primera perquè em deprimeix veure el mateix disc al cap d’un any amb el preu dividit per dos o per tres. Aixina que ara si compro vaig a per lo vell i les novetats, excepte algun cas, me les guardo anotades i vaig tirant amb les descàrregues (legals o il·legals, això ho decideix l’autor). També hauria de dir que enguany he augmentat el meu eclecticisme i no he anat tan a per els productes nous, i la llista serà curteta pel que fa als anys anteriors. Un dels discos que més m’ha agradat del 2008 és el nou d’Extremoduro, La ley innata, un disc experimental, un llibre-disc, un bon relat d’un suposa fracàs sentimental del Robe i la seua evolució . En segon lloc col·locaria Pau Alabajos i Teoria del caos, que va molt més enllà del que havia mostrat al primer disc, suau quan toca i aspre i tallant quan cal. Sense moure’ns massa posaria enmig Saó de la Gossa Sorda, que malgrat tot el que es pugue dir del so en dolçaina, ho fan bé, i no només ho fan bé sinó que s’aventuren amb el reggae i el ragga, i davant d’això : bravo ! No he pogut escoltar encara algun producte de l’escena més friki valenciana i que potser mereixeria estar en esta llista, així com el nou disc de Clara Andrés. Dels discos catalans en destacaria el de Plouen Catximbes, tot i que m’agradaven molt més quan tenien aquell reggae de so Umpa-pah, etiqueta que els ha pesat tant que se l’han volgut treure de damunt i ens hem quedat sense reggae. Del disc rumbero de Ai ai ai he escoltat només un tros però pressumeixo alguna cosa molt gran. Manu Guix, del que si m’haguessen explicat el seu periple musical no m’hauria fiat ni un pèl ha fet un tribut a Lluís Llach amb unes versions molt ben portades al seu registre. Els Quicos han tornat a la càrrega amb Oco! que en el seu cas s’ha de valorar conjuntament amb l’espectacle del directe i pel que he vist o he llegit la cosa va com sempre, molt bé. Fermin Muguruza ha tornat a la càrrega el 2008 amb Ashmatic Lion Sound, un pas endavant més en la seua carrera, amb més música negra, més soul i menys reggae clàssic. No arriba al nivell del Euskal Herria Jamaika Clash però hi ha alguna cançó espectacular: Simulakroa entre elles. Encara entre els bascos el nou disc de Kepa Junkera Etxea té altibaixos, la idea de fer cantar a diferent gent (des de Ana Belén a la Bonet) cançoner popular basc és bona però m’agraden uns i altres em semblen posats en calçador.  A França només tinc constància este 2008 d’un disc de Francis Cabrel, Des roses et des orties, que sona agradable però l’home ja ha perdut capacitat de crear himnes d’amor. En francès la millor notícia del 2008 per a mi ha estat el retorn de Noir Désir amb dos mostres, tot esperant amb ànsia el 2009, el disc i la gira! El disc en acústic de Julieta Venegas m’ha agradat bastant i mereix estar a la llista tot i que corro el risc de no trobar qui me comprengue. I en anglès es preguntarà algú? En eixa llengua el 2008 he descobert coses, des del punk irlandès dels The Pogues fins el soul de Diana Ross, si porto retard amb els clàssics com em puc posar a fons amb els nous? Pel que fa a descobertes de coses tancades als meus ulls  fins enguany destacaria els clàssics de la rumba i en especial Los amaya, els fados i Amalia Rodrigues en particular, I muvrini, Bertrand Betsch i Serge Gainsbourg. Eclecticisme pur i dur.

Read Full Post »

De l’esperit de Nadal…

Rebo un missatge al mòbil que em proposa enviar un missatge gratuït a un número de quatre xifres i ells, els de la companyia telefònica, donaran 50 cèntims a no sé quina organització suposadament solidària (al país de l’arca de Zoé). Realment això de Nadal se’n va de mare, i si no fos perquè em fa gràcia l’arbre de Nadal al mig de la plaça de Vilafranca quan fan arabogues, el pessebre a baix de l’arbre amb una caseta feta de pedres foradades del Bovalar que cada any rep un atemptat, el retrobament al bar i uns guants o un gorro de llana de regal, me n’abstindria completament i faria vaga. Avantatge d’estar a França?:  les tendes no posen nadales i els balcons de les cases rarament estan decorats i només he vist un pare Noël penjat d’un balcó. Llàstima, perquè d’amagat sempre he admirat el comando caganer, que executaven pares Noëls gironins al pur estil talibà.

El mercat de Nadal d’Orléans, una cosa com la fira d’abril a Barcelona, els autèntics a l’Alsàcia. De epicerie.normande.

Read Full Post »

Este ofici té coses que si es pensen fredament fan feredat. Avui he fet uns quants mapes de les conseqüències d’un terratrèmol en un país llunyà. Entre ells hi ha un mapa dels morts causats per este sisme. El meu criteri ha estat que a les zones amb més de cinquanta morts estiguen de color roig, i així baixant en l’escala de colors fins el verd fluixet de menys de cinc morts. Però el roig l’hagués pogut posar a partir de trenta. El mort és per tant una unitat més, com el kilo o el metre. Algun polític potser usarà el mapa i dirà, mireu quant de verd hi ha al mapa de la meua ciutat, estem segurs! I potser ells estarien més segurs sense alguns polítics. No obstant la nostra faena és fer el mapa i para de comptar.

Un cartell amb consells pràctics en cas de sisme, de Natercia&Morgan.

Read Full Post »

Un comentari molt breu per no deixar morir açò. Ara plou, ahir també i després d’ahir va eixir el sol un rato. Al piset ja han sonat els Pets (hauria d’haver trobat alguna cosa més simbòlica) i l’oli d’oliva del Carrefour per molt bio que sigue no mata. Problema, la cuina és elèctrica, paelleros experts, és possible o és un atac?

Una kitchenette com la que tinc, de anitajuneparker.

Read Full Post »