Ja fa un grapat de dies vaig llegir una sèrie d’articles interessants sobre la suposada fi de la blogosfera i dels blogs davant nous mitjans encara més instantanis i més 2.0. Suposo que quan va aparèixer el cinema algú va vaticinar la fi dels llibres i de les novel·les i la història ha demostrat que s’han realimentat. Em costa de creure que la gent que vol explicar coses i deixar-les a la xarxa a partir de cert moment decidisque gravar-se amb una càmera de vídeo i posar-ho en un videoblog, perquè no a tota la gent li fascina eixir per la pantalla. Tampoc crec que a partir d’ara tot es canalitzarà per xarxes socials. El facebook és com un guirigall com en el seu moment van ser els xats i els fòrums, i ho diu un que a cada època va passar pels dos llocs. L’altre dia m’explicaven el prototipus dels inventors del facebook, uns “emprenedors” per als que tindre molts amics, a molts països i sempre somriure davant la càmera és el que ven, el que diem ser cool. Allà dins de facebook hi tinc bons amics però de vegades em diu que X i tu sou amics i penso que abans d’en X n’hi ha dos cents. El twitter és una cosa que no m’atreu, exigix massa atenció al meu entendre per coses on el que ho penja no ha fet cap gran esforç, perquè posar un link cap a un altre que sí que ha fet un esforç o dir que ara vaig a tallar-me les ungles escoltant Mike Olfield no aporta res o quasi res. Els blogs obliguen al autor a un esforç mental, de coherència en el llenguatge, al respecte d’unes certes normes ortogràfiques, a buscar un disseny i sobretot, hi ha la exposició a ser llegit per qualsevol visitant que bé és ocasional o bé és fidel, però no té cap relació de primera mà amb l’autor. Les altres fórmules tindran la vida i l’acceptació que tindran, però els blogs han estat la major revolució en la prosa i la narrativa des de fa molt temps (potser hi haurà qui creurà que no és literatura un blog però jo crec que sí, després discutiríem què és literatura). Després lògicament tot és relatiu i cada cosa és per al que és, però només volia deixar per escrit la meua defensa acarnissada dels blogs. Twitteros ataqueu-me!
Un altre mural, esta vegada a Barcelona, de andred.
Hola Dani,
Jo no t’atacaré, només m’agradaria dir que no crec que els blogs i la resta d’aplicacions com Facebook o Twitter siguen incompatibles. Penso que es pot blogejar i twittejar al mateix temps, depén de gustos i de necessitats! ^^
Bon Nadal!!
Que ataquen, que ataquen, que la primera línia defensiva de blogueros està ací, disposada a dar su última gota de sangre si fuere menesté…
Tens tota la raó. Però mescles el facbook que pense que no té molt a veure. Jo tenia twitter i l’he esborrat, ja que puc fer el mateix amb facebook. També m’he esborrat de myspace, que em servia per donar a conèixer les cosetes que anava fent, perquè puc fer-ho igualment amb facebook, i quan els meus amics, de veritat, de tota la vida tinguen facebook passarem a etiquetar les fotos també, deixant a banda el tuenti. Una cosa que no té res a veure, pense jo, amb els blogs, que sempre seguiran existint: si tens ganes escrius.
En quant al videoblog, jo no estic en contra, és un sub-apartat dels blogs al igual que el podcast.
Vicent: ja comptava amb tu.
Òscar: lo del facebook ho he posat perquè realment he llegit algú que deia que en un futur tot això passarà per les xarxes socials, com a plataforma integradora de tot, però discrepo perquè el facebook és privat i lúdic i no pas un blog on cadascú va fins on vol anar.
Aurora: bones festes a tu també. Està clar que tot és compatible, però això dels blogs crec que no és una moda passatgera que anirà a caure en desús, com al meu entendre si que ho serien altres productes.
què gran el mural… “sex, drugs and literatura”
Jo també me cague prou en els facebooks i derivados (tot i que sí, també en tinc un, però m’he replantejat esborrar-lo). I els blogs crec i/o espere que continuen com sempre, qui escriu a sovint pense que continuarà així. Ja vorem com queda la cosa. Els fotologs sí que han punxat un poc xD
un besot!
(feia temps q no passava per ací, ara te linke que se m’havia passat!)
Jo em quede amb els blogs (encara que també tinc facebook i twitter) perquè poden servir tant de blog pròpiament dit (per escriure articles més o menys llargs), com de xarxa social (o no som una “xarxa social” els bloguers que ens comentem els uns als altres i tot això?), com de twitter (fas els posts curts i punt).
Jo, que no puc evitar tindre compte a tota web que aparega (sempre després de cuxaro, clar), no sé si es pot comparar facebook amb els blogs.
Facebook és una forma de mantenir-te al dia amb gent a la que, d’una altra manera, perdries de vista (probablement per peresa, però perdries de vista). Però els blogs… depén del que entenguem per blog. Recordo un reportatge fallit de televisió de Vilafranca on cada blogger vilafranquí donava la seua definició de “què és un blog”. La meua va ser “un blog és un lloc web on la informació està organitzada de forma temporal, de manera que a dalt apareixen les informacions més recents i, tal com vas baixant, passes a les més antigues”. Això és un blog per a mi.
Per tant, els blogs poden ser qualsevol cosa. Poden ser personals, com el teu, o tractar un determinat tema, com ara el hiperfamós Microsiervos o el no-famós Cosas Médicas, del que sóc coautor. Els blogs personals sí que tenen una part que es solapa amb Facebook. Ara bé, el teu argument és que són més interessants perquè demanen una certa organització de la informació. No sé si estic d’acord.
Si determinada persona diu “Estic fent x” i no m’interessa, difícilment “Estic fent x i això em fa pensar y, em recorda z i potser un dia d’estos faig w mentre escolto n” m’interessarà. Potser no passa a la inversa, és a dir, si m’interessa eixe x que estas fent, potser sí que em va bé que m’expliques totes les seues implicacions. O no, no ho sé.
Twitter triunfa a base de reclutar a tots els bloggers que ho han deixat per peresa… però tots acaben deixant twitter per peresa.
Ora e sempre…resistenza! si senyor, tota la raó :-))
L’apunt i la discussió em recorden als experiments de psicologia social. Posen a 24 persones que no es coneixen juntes. A 12 els donen una samarreta d’un color i un nom d’equip. I a les altres 12 d’un altre color i un altre nom. Al cap d’unes hores estan altament enfrontades les primeres 12 contra les altres 12. En fi… que no oblideu que el bloc, lo facebook, lo twitter… són ferramentes útils. I jo tinc bloc per a unes coses, com son “parlar al món”. Un twitter per a tindre molt prop a amics que viuen a metres o a kilòmetres de mi… però sé que estan fins els collons de la tesi doctoral, del seu hefe, o de la colla dels seus amics. I tinc Facebook actiu des de fa relativament molt poc. El tenia fa molt temps, però fins que la colla d’amics no hi va entrar, no tenia utilitat. Ara sé que les fotos de la darrera festa o de la darrera excursió estaran penjades i comentades en hores. Cada cosa té el seu ús, i la seua utilitat. I varia molt. Twitter no és un bloc. Però un bloc no és un twitter. Ni un twitter és un messenger. Ni…
Dani estas en la primera fase pero como dijo el gran filosofo C. “Tot s’hara tot llegara” Jo crec que estic en la 3 o 4
http://bitelia.com/2008/12/18/las-cinco-etapas-antes-de-aceptar-twitter/
…i els twitteros t’ataquen.
http://www.facebook.com/event.php?eid=48865066530&ref=nf
Per cert, he de dir que no deixa de sorprendre’m un cert aire de “hem de resistir” a qualsevol novetat, especialment tecnològica. Va passar amb els mòbils, els blogs, el facebook i ara el twitter. ¿Resistir? No sé, sembla que hi haja un complot imperialista per a obligar-nos a usar una tecnologia malvada i tinguem que guanyar-nos el cel resistint la tentació. Les eines estan ahí, qui vol les usa i qui no vol no.
Sospito que és una forma de superioritat moral: vosaltres heu caigut perquè sou febles o algo així. Que quede clar que no ho dic per este blog ni cap dels seus comentaris, simplement m’ha vingut al cap i no tinc ganes d’estudiar.
[…] han resistit a l’ofensiva tuitera (o feisbuquera, com vulgueu dir-li): @daninoble (i el seu manifest pro-bloguer) ha continuat oferint-nos literatura 2.0 des del seu Cadafal. La blogosfera Vilafranquina ha […]