L’altra nit, a casa d’en J., que entre més qualitats té embotits extremenys i Estrella Damm a la nevera, vam posar-nos a escoltar música variada i al final màquina. Durant una època de la meua vida vaig renegar d’eixa música i li vaig negar quasi bé el poder-la anomenar música. Molts van fer igual. Ara ja no tinc al cap el borrego de torn del institut que amb la seua bomber alpha industries atemoritzava la classe, que escoltava tot el dia màquina i que meitat setmana parlava del que havia fet dissabte i l’altra del que anava a fer. Doncs ara que això ja és passat, que t’és igual si van a Piràmide, Masia o la Metro, perquè jo no hi vaig i punt, ara rememoro aquells anys en nostàlgia, este so no deixa de ser el so dels instituts rurals de finals dels noranta i principis dels dos mil. Fins i tot el so per a aquells que no ens agradava aleshores la màquina i que portàvem malament allò de compartir taula amb un que es passejava carregat de simbologia estranya, entre industrial, skin i fatxorra. Mireu el vídeo, uns freakis han entrat a Pont Aeri de Manresa, que ara està abandonada. La cançó és sens dubte la millor de l’època.
Fotografia del parxe d’un alpha, de subkomandante.
Avui dinant em feien un compte ràpid relacionat amb la crisi, un compte d’estos que els de ciències entenem fàcil perquè no hi ha res amagat ni diners que no existeixen ni rendiments publicitaris. Renault ha anunciat que no renova un miler d’enginyers i tècnics d’una factoria prop de Paris que estan en un contracte temporal. Mil. Sabeu 
Difícilment trobaríem alguna cosa millor que l’oli d’oliva per definir la mediterraneïtat, és com si fos el llegat més pacífic i integrador d’uns avantpassats que van guerrejar per totes bandes del mar. He de dir que això del mediterrani no ho vaig valorar, ni comprendre del tot fins que vaig eixir-me’n dels aires marinats. La primera vegada que vaig veure mantequilla fonent-se al fons d’una paella per cuinar alguna cosa va ser tota una aparició que no sabia com gestionar per falta d’experiència. Ningú és millor ni superior a ningú, cadascú el seu, i l’oli d’oliva és meu, ve amb mi com cada persona del món porta a sobre seu una càrrega. Estellés glossava a la meravella com sempre el plaer de menjar ben sucat en oli un pimentó torrat. A Orléans quan m’entren ganes de jugar a fer d’Estellés tinc una reserva en oli de la Ribera d’Ebre, que resulta que és un dels guanyador del premi de la Fira de l’Oli de Móra la Nova. El fa 
Dissabte, deixant-me endur per les ganes de saber fins quan duraria la vaga de basureros (avui s’ha acabat) i també per cert sentiment de culpa per saber millor les coses que passen a mil kilòmetres que al meu voltant, vaig comprar el diari local d’Orléans i departament, 
He decidit que a partir d’ara procuraré fer un post setmanal sobre esta ciutat anomenada Orléans, explicar-ne coses que seran noves tan per a mi com per als lectors. Veient-la i coneixent-la els diumenges de vesprada un es faria creus de poder escriure alguna cosa nova sobre esta ciutat, però crec que és factible. Reconec que Orléans no té el glamour d’altres llocs (ergo d’altres 
No deixaré passar Sant Antoni de Vilafranca i la gran novetat d’enguany, el primer Sant Antoni 2.0 de la història, amb retransmissió en directe via webcam i amb fotografies també en directe. Cal partir de la base que no hi ha res comparable a anar en persona a la malea en un animal i baixar al poble i veure eixes vistes, i no saber perquè una festa dedicada a un sant anacoreta que vivia al desert et fa sentir eixa emoció a tu, que aplaudixes la publicitat atea dels busos. Però quan no es pot estar a la festa més autèntica del poble, de la comarca i m’atreviria a dir del país, el seguir-ho en directe alleuja el malestar. Gràcies a 
Sarkozy venia a Orléans i alguns comentaven si faria com Moisès amb les aigües amb les escombraries. Policies n’han vingut molts però la ciutat sostenible de França continua amb muntanyes de brossa pel carrer i cada dia un poc més. El problema és que si fins fa uns dies les teníem al congelador ara ja les tenim a la nevera i tots sabem com put la tomata solitària que s’ha quedat totes les vacances a la nevera. Sort tenim que Orléans no és ciutat de gossos sueltos.
He d’apuntar-me a l’ambaixada espanyola. Ho he de fer, això és així. Com no vull anar a Paris per res, interrogo la màquina de la saviesa del segle XXI per saber com va això. Faig cap a una web del ministeri d’afers exteriors espanyol amb una plana amb informacions someres, disperses i no satisfactòries, 
el cadafal 