Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2009

Volant lliure

L’altra nit, a casa d’en J., que entre més qualitats té embotits extremenys i Estrella Damm a la nevera, vam posar-nos a escoltar música variada i al final màquina. Durant una època de la meua vida vaig renegar d’eixa música i li vaig negar quasi bé el poder-la anomenar música. Molts van fer igual. Ara ja no tinc al cap el borrego de torn del institut que amb la seua bomber alpha industries atemoritzava la classe, que escoltava tot el dia màquina i que meitat setmana parlava del que havia fet dissabte i l’altra del que anava a fer. Doncs ara que això ja és passat, que t’és igual si van a Piràmide, Masia o la Metro, perquè jo no hi vaig i punt, ara rememoro aquells anys en nostàlgia, este so no deixa de ser el so dels instituts rurals de finals dels noranta i principis dels dos mil. Fins i tot el so per a aquells que no ens agradava aleshores la màquina  i que portàvem malament allò de compartir taula amb un que es passejava carregat de simbologia estranya, entre industrial, skin i fatxorra. Mireu el vídeo, uns freakis han entrat a Pont Aeri de Manresa, que ara està abandonada. La cançó  és sens dubte la millor de l’època.

Fotografia del parxe d’un alpha, de subkomandante.

Anuncis

Read Full Post »

Ràbia

Avui dinant em feien un compte ràpid relacionat amb la crisi, un compte d’estos que els de ciències entenem fàcil perquè no hi ha res amagat ni diners que no existeixen ni rendiments publicitaris. Renault ha anunciat que no renova un miler d’enginyers i tècnics d’una factoria prop de Paris que estan en un contracte temporal. Mil. Sabeu quant cobra Alonso de Renault? Uns 15 milions d’euros nets a l’any. I Renault gasta 400 milions de dòlars en la història. Alonso i la F1 no han reduït avui la estima que els hi tinc, perquè per sota de zero no es pot baixar.

Read Full Post »

Difícilment trobaríem alguna cosa millor que l’oli d’oliva per definir la mediterraneïtat, és com si fos el llegat més pacífic i integrador d’uns avantpassats que van guerrejar per totes bandes del mar. He de dir que això del mediterrani no ho vaig valorar, ni comprendre del tot fins que vaig eixir-me’n dels aires marinats. La primera vegada que vaig veure mantequilla fonent-se al fons d’una paella per cuinar alguna cosa va ser tota una aparició que no sabia com gestionar per falta d’experiència. Ningú és millor ni superior a ningú, cadascú el seu, i l’oli d’oliva és meu, ve amb mi com cada persona del món porta a sobre seu una càrrega. Estellés glossava a la meravella com sempre el plaer de menjar ben sucat en oli un pimentó torrat.  A Orléans quan m’entren ganes de jugar a fer d’Estellés tinc una reserva en oli de la Ribera d’Ebre, que resulta que és un dels guanyador del premi de la Fira de l’Oli de Móra la Nova. El fa Miquel Esteve, que tant guanya fent oli com escrivint. Felicitats.

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

Vicent Andrés Estellés, Horacines, Dins Obra Completa Voum 2.

Escalivada d‘Oriol Llado.

Read Full Post »

Les històries de les EROs i les fàbriques que tanquen em fan pensar (en una situació menys dramàtica) en aquella cita atribuïda a Bertold Brecht però que era d’un pastor protestant alemany, Martin Niemoeller.

Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l’altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.


Read Full Post »

Suc

Dissabte, deixant-me endur per les ganes de saber fins quan duraria la vaga de basureros (avui s’ha acabat) i també per cert sentiment de culpa per saber millor les coses que passen a mil kilòmetres que al meu voltant, vaig comprar el diari local d’Orléans i departament, la République. El problema va ser que una volta vaig estar al dia de les negociacions entre ajuntament i sindicats, la resta de pàgines les vaig passar ràpid. I parlaven de quilograms de cocaïna al barri on treballo, incidents amb les vagues d’estudiants i a les manifestacions contra els atacs a Gaza.  Fins i tot avui a la pàgina web del diari tenien un vídeo d’un cotxe incendiat la nit del dissabte. Però a esta premsa local li falta suc. La nostra premsa del mateix calibre (Mediterraneo, Levante de Castelló, el Punt, 3×4) té els especials de festes i parla de paquets flotant al mar  com ho faria la d’ací, però hi ha un suc afegit, per exemple la campanya de Benicarló en castellà, les propostes de túnels per marejar la població i anar a fer cap on sempre, el nyap del nou centre de salut de Vilafranca i altres nyaps urbanístics. Fins i tot en estos medis comarcals encara trobaríem un articulista divagant sobre la qualitat de la televisió autonòmica, d’autopistes de bades, d’on ha de vindre l’aigua, de laïcitat o ultracatolicisme a l’escola. Ací a Orléans el suc no el trobarem a la premsa regional o comarcal, tot és massa tangible, racional i previsible, cap debat existencial. Les regions franceses són artificials i de rebot els seus  respectius governs, les informacions que generen són pura crònica de successos. Els grans debats es centren a Paris i només els grans diaris tenen el privilegi de tocar els temes sucosos. Per tant, mentre que a la nostra premsa més propera es continuen tractant temes sucosos, vistos des del costat que sigue, voldrà dir simplement que encara volem exprimir el suc prop de casa.

Un suc de Paligru.

Read Full Post »

Seguim amb la vaga

p1180006He decidit que a partir d’ara procuraré fer un post setmanal sobre esta ciutat anomenada Orléans, explicar-ne coses que seran noves tan per a mi com per als lectors. Veient-la i coneixent-la els diumenges de vesprada un es faria creus de poder escriure alguna cosa nova sobre esta ciutat, però crec que és factible. Reconec que Orléans no té el glamour d’altres llocs (ergo d’altres blocs) però té passat gloriós, una heroïna i una llista llarga de ducs. El que passa és que tota la glòria se’n va a fer la mà si arribem a Orléans, o eixim de casa, i ens trobem tota la brossa del post-Nadal pel carrer. Ahir al tard vaig fer una volta per uns carrers de l’època modernista -ja en parlaré un altre dia- i entre l’estalvi energètic de l’enllumenat i les muntanyes de plàstic negre el paisatge era dantesc.

Read Full Post »

No deixaré passar Sant Antoni de Vilafranca i la gran novetat d’enguany, el primer Sant Antoni 2.0 de la història, amb retransmissió en directe via webcam i amb fotografies també en directe. Cal partir de la base que no hi ha res comparable a anar en persona a la malea en un animal i baixar al poble i veure eixes vistes, i no saber perquè una festa dedicada a un sant anacoreta que vivia al desert et fa sentir eixa emoció a tu, que aplaudixes la publicitat atea dels busos. Però quan no es pot estar a la festa més autèntica del poble, de la comarca i m’atreviria a dir del país, el seguir-ho en directe alleuja el malestar. Gràcies a PixelsPorts, els frikis vilafranquins han/hem donat un pas endavant.

Per cert, la webcam instal·lada als jubilats ja es podria quedar per sempre, si Morella i Forcall en tenen, nosaltres per què no?

La fotografia crec que és de les millors que van enviar, la cara amagada de la festa, el arriero escrivint les relacions, uns versos satírics dedicats als majorals de la festa.

Read Full Post »

Older Posts »