Benisseros arreu

Benissa, dia de mercat. De plaviplanet.

Ens desplacem en cotxe per les roques que envolten Marsella i em diu:

– Ei, saps? tinc una branca de família que ve d’un poble entre València i Alacant.

– Quin poble?

– Benissa.

– Ah si? Tinc tres companys d’allà!

En estos moments del diàleg ens podríem aturar i definir el què vol dir company, amic, etc. en el marc de la blogosfera. Perquè podem saber moltes coses però potser és agosarat dir que Felip, Òscar i Vicent són amics. El cas és que em va recordar allò que explicava Vicent dels benisseros a Nova York (el benissero un home/dona de món)  i també la teoria que tinc que hi ha alguns pobles que al llarg de la teua vida van aparaixent-te en el camí, estigues on estigues. I si voleu saber més, són els d’un concesionari ben francès a Benissa.

Read Full Post »

La veritat…

La princesa Bruni-Sarkozy.

Ens trobem al bus i la conversa no sé perquè acaba derivant a la llei sàlica i si a les Espanyes ara podria haver una reina dona. Li dic que l’infanta Elena no serà reina però que després les dones sì que podran, però no sé si el primer fill dels prínceps és xiqueta o xiquet, crec que xiqueta i en nom de plaça, però no en sé massa cosa, voràs, la veritat, la monarquia, què dir-te, no tinc ganes de presentar-me públicament en una línia de bus com un republicà en una república, no m’abellix, la veritat. I no és periodista ella? Sì, ho era, però ella no fa com la Bruni que encara fa discos, ella fa de…princesa, ara que Sarko passeja la Bruni com una princesa.

Read Full Post »

Mestalla, coronat. De valenciafootbaltickets.

Anit vaig fer un experiment, escoltar el València – Barça una part per Ràdio Nou i l’altra per Catalunya Ràdio. A banda dels comentaris que mereix el raquític web de l’emissora pública valenciana, l’experiment és decebedor. I no per coses que no sabés. Esperava que el Puyal serà més condescendent, al cap i a la fi per al seu imaginari València hauria de ser la capital de les terres al sud de Catalunya i si no m’enganyo la seua emissora es pot escoltar des del carrer Xàtiva. Però res, sense males paraules i dient outside en compte de fora de joc, però el llenguatge era bèl·lic i ni cosins ni germans, el València és un equip a arrasar en el camí cap a la victòria a la Lliga. Alguns jugadors xotos són vertaders artistes de teatre, males persones i farsants (allò del valencià i home de bé no pot ser estava en l’aire). A Ràdio Nou feien crida a una espècie de contuberni arbitral en contra dels xotos i sempre a favor dels de Laporta, eixe gran monstre que acumula tots els mals. Cap simpatia cap als veïns, eixe equip que es mou amb supèrbia pel món però que va tragar terra a Mestalla. En definitiva, que els il·lusos (amics, però il·lusos) que es manifestaven la mateixa vesprada per València ens faran creure que tot és bonic, i l’amic Eliseu farà baixar autobusos del Bages i el Llobregat per un dia, i després cada diumenge a escoltar el Puyal.

Read Full Post »

Demà…

Sant Jordi d’Alcoi, de coquedesigns2000.

Demà. Demà seria festa, o quasi. A meitat mati una escapada a comprar una rosa, o dos, o un ram, de vesprada plegar prompte i passejar per la rambla Catalunya i de pas baixar fins Colon. Recollir enganxines de partits i partidets, de plataformes, associacions i altres col.lectius, i decorar-se la carpeta o la porta de l’armari per dins. Comprar un llibre en funció de qui te’l podrà firmar. Creure per un dia que estàs en un país de lectors. Demà… de fet demà és un dia per a creure, fins i tot des de lluny.

(Demà també hagués pogut ser dia de ressaca de burret, música de marxa mora pel carrer i confeti, però me falte molt per ser alcoià…)

Read Full Post »

Les vacances de Pili i Kevin

El Cid, de Tono Gayora.

Pili i Kevin són una parella jove d’un poble de Sòria, que han trobat on anar de vacances. L’any passat, quan la font rajava per als dos, van permetre’s una estada a les Canàries però ara la cosa demana Península. Arrel d’un cartell que ha aparegut a l’entrada del seu poble sobre el Camino del Cid, Pili s’ha interessat per això i ha anat a veure al company de l’oficina de turisme del poble i li ha explicat què es pot fer. Està tot decidit, seguint la ruta del Cid aniran baixant cap al Llevant visitant castells i així fer cap a la platja, que és el que vol Kevin. A la Pili li agraden les històries d’edat mitja, els mercadillos amb falcons i aquell programa que feien a Antena 3 de la Noche de los castillos. Del Cid coneixien poca cosa, ella havia llegit el Cantar a l’institut i a ell li sonava una peli vora el mar. Agafen el peugeot i van seguint els castells, esglésies i les cases rurals que porten marcats a la ruta. Finalment al tercer dia en una carretera creuen un cartell verd que indica la Comunitat Valenciana i uns metres més enllà, vora a una font, un cartellet com que el que van posar al seu poble. A una gent que omplen garrafes a la font els pregunten per les coses a visitar i sobre què va fer el Cid en aquell lloc tan agradable, esperant-se una resposta gloriosa.

– Els del poble veí, diuen que va saltar d’aquella roca fins aquella altra. Com veuen, i sense voler faltar, però és impossible. Quan va passar per ací el poble no existia, és Jaume I que vindria uns anys més tard. Però si volen tenim la pedra en sec, els retaules, el pont romànic per on no va passar el Cid, l’estàtua d’un torero republicà…

Els omplidors de les garrafes els van companyar al pont de la Pobla, els van fer una foto i els van desitjar bona continuació. La parella no ho havia entés tot, segur que havia d’haver una història més apassionant darrere. A l’oficina de turisme de la localitat els van atendre de grat i també van veure que per a ser un poble que es deia del Cid s’orientaven a altres temes, menys èpics per a una parella que buscava èpica i batalles. L’endemà la parella va arribar al mar i visitant el castell de Peníscola la Pili es sentia per fi satisfeta (ni que a Peniscola el Cid es deia Charlton Heaston) i en Kevin per fi veia la platja i els culs apretats de les turistes.

Read Full Post »

La doble vida

La doble vida de Lancelot Strong, de Luis Velez.

A Orléans diuen que no es pot dur doble vida. Què és la doble vida? Suposo que per exemple és ser seriós a la faena i anar de julai per les nits, perquè al final sempre trobaràs un conegut, una cara que et sona que passava just davant teu a la cua per un bistec amb patates al restaurant de l’empresa. Vaja, Orléans és com un poble o una ciutat menuda. Lectors que viviu a Castelló, a que Castelló tampoc es pot dur doble vida? Bé, el cas és que hi ha gent que ho porta malament això, s’angoixa i pensa que com Paris no hi ha res, i van i venen cada dia en tren soltant baba dormint pels seients dels trens. Orléans els hi sembla una atmosfera podrida i tancada, en canvi la capital és la plena llibertat. Suposo que hi ha més coses abominables al món, però entre la meua llista de les 562 coses altament detestables estaria eixa actitud d’alguns parisins de o Paris o enlloc.

Read Full Post »

Matrícules

El país més centralitzat del món de vegades et sorprèn i es treu una llei on possaran un símbol “regional” a les noves matrícules dels cotxes, però el millor és que cadascú pot triar la regió en la que es sent més identificat.  Res a veure amb el suposat estat autonòmic espanyol on una simple matrícula CS deuria semblar-los massa descentralitzat. Els bretons i els corsos a sobre han aconseguit que a la placa hi hage la bandera respectiva i no pas el logotip regional. Què triaria jo? Languedoc-Roussillon té un logotip lleig i sense 4 barres, una bandera corsa o bretona seria faltar greument a les meues afinitats espacials, la regió Centre senzillament no per artificial, així que crec que apostaria per la Lorraine.

Read Full Post »

Tòpics mal units

Imatge del que no he fet, d’ann.inspain.

Divendres sant, a la feina (sí, treballava) em deien: oh là là veuràs el solet, la platja, el bon temps, les processons i la gent plorant d’emoció. Com tot en esta vida, la resposta i la realitat que ha vingut darrere ha estat més complexa que eixe conjunt de tòpics mal units. Divendres després de dinar preníem el cafè a Orléans, feia sol i estava arremangat, i de fet la vetlla m’havia passejat amb una samarreta subversiva pels carrers del centre. La mateixa nit del divendres València em rebia amb pluja i al coll d’Ares nevava, per a gran alegria de Canal Neu que han enviat un corresponsal especial tot el cap de setmana per gravar este fenomen rar i paranormal. Arribat al poble vaig saber que la processó havia estat suspesa i ningú va plorar per l’anul·lació. L’endemà em vaig passejar encara sota la neu que no volia quallar del tot i anava amb botes tot el dia. Diumenge el sol lluïa però amb un vent de dalt gelat, i mudats i adormits hem anat a la processó del encontre, a portar el pendó i saludar-nos amb l’altra comitiva. El perquè d’anar-hi a la processó podria desembocar en un atzucac de difícil escapatòria, simplement, en un poble, certes coses s’han de fer perquè sempre s’han fet.

Read Full Post »

Conviure amb el risc

Devastació al Abruzzo. Es pot veure com algunes cases estan en peu i d’altres no. Fotografia de Il mesaggero.

Li he llevat el títol del post a un programa de TV3, allà pels inicis dels dos mil, que ens va servir als que aleshores havíem escollit amb cautela les geociències com ofici que hi havia futur i matèria per a fer i pensar. En dies com avui malauradament es demostra. En riscos naturals es sol definir el risc com un producte entre la perillositat i la vulnerabilitat. La perillositat seria el que és intrínsec a la Terra, que en terratrèmols series les zones amb sismicitat. La vulnerabilitat estaria relacionada amb els béns exposats, més vulnerable una casa vella que un búnquer de formigó armat. Potser en alguna zona de Sibèria la perillositat és elevada però si no hi ha res a perdre com a bé, el risc és nul. No cal dir que a Itàlia avui el producte ha donat un resultat elevat.  Dins del producte es sol assumir la perillositat com un valor constant i si reduïm la vulnerabilitat reduirem el risc. Esta és la línia actual. No obstant, un geòleg  italià havia anunciat per les televisions que hi hauria un terratrèmol fort a finals de març, ja que la concentració de radó augmentava, i això és un indici de sismicitat, no sempre és així, pot fallar, no esta vegada. S’ha equivocat d’una setmana, què hauríem d’haver fet? Desallotjar amb pànic tota una província d’Itàlia, sense saber quan perdrien la seua casa? I si s’hagués allargat una setmana més?

En fi, tota la solidaritat amb els italians i italianes i  per a la nostra corresponsal que ha passat un mal dia.

Read Full Post »

Com erem al 88?

Una torrada de xulles atemporal, de Nando Sànchez.

Arribes a casa cansat i poques coses et poden fer aguantar uns deu minutets de més el anar a dormir. Poques? Caic sobre el programa setmanal de TV Vilafranca, salto sense reparos la visita de Alarte i me’n vaig a la conferència d’Obrint Pas, sense perdre-hi massa temps, la gràcia d’Obrint Pas són ells i els seus concerts, no pas un llibre. I al final, l’especial de 20 anys de TV Vilafranca, esta setmana sobre la comissió de festes del 1988. El viatge a la Masà d’Ares per a comprar, amb cotxes vells i velles camises, el bou i la vaca de les festes,  és un deliciós document molt ben realitzat, i que no deixa de ser la plasmació en vídeo del llibre El bou de foc de Joan Francesc Mira, que sempre he tingut la impressió que estava basat a Vilafranca. Vint anys no són ni pocs ni molts, però les galtes roges i les boines que es veuen al vídeo ja abunden poc. I sobretot un es queda amb la sensació que en vint anys hem anat molt ràpid però la felicitat encara ens l’acaba donant una torrada de xulles, cansalada i botifarres.

Read Full Post »