Un quite de Juan Bautista.
Nîmes és una ciutat que respira tauromàquia. I res d’inscriure el teu nom al costat de Paco Camino i el Cordobés en un cartell de bous kitsch, la cosa va més enllà. Al museu taurí una parella amb la filla em diuen com han anat els bous pel matì, que ho escoltaven en directe a la ràdio. Entro en una llibreria taurina i em sorprèn el que s’arriba a escriure en francès sobre bous, tant que a Nîmes es convoca el premi Hemingway de narrativa curta taurina, en francès és clar. Entro a les arenes romanes, estaré dalt de tot, assegut damunt de pedres que esvaren després de dos mil anys de veure culs. Al meu costat una mare i una filla, com en sap de bous la dona! Darrere uns de poble, més sorollosos, l’home és dels que es fa kilòmetres de poblet en poblet per veure bous, de carrer i de plaça. Les dones, elles, de primeres es mostren enamorades per Sebastien Castella, l’heroi local. Sabran els francesos del nord, ara que no guanyen al Roland Garros, ni el Tour, ni moltes altres coses, que tenen un dels pros de la tauromàquia? Sona Carmen de Bizet, ix el cavall de la clau, i la gent acompanya amb les palmes. Com deuria veure la plebe romana miop un combat entre gladiadors des d’allà dalt? A l’eixida del primer bou ja vaig copsar que no seria la vetlla, potser perquè el que va passar a la vetlla va ser fort. A mi em van tocar bovets de plastilina de Jandilla. El tocayo Daniel Luque va ser l’únic que va arrencar eixos olés forts i amb accent provençal. La dona del costat mirava amb els binoculars el traje en negre i tabac de Nicaragua com deien al Midi Libre avui. Estava entusiasmada. Mira, es mou desplaiet, sense grans moviments, suaument. Doncs això.
Els platerets dels hare krishna, de 
Panells electorals a Flandes.
La llibreria pam de nas, tret de 
el cadafal 