Una foto tirada des d’un cotxe dels carrers de Teheran, a l’esquerra un grup de manifestants està començant a muntar la barricada.
Dissabte de Patum em desperto en un hotel situat dalt d’una muntanya de Teheran, la gran ciutat està als peus. La muntanya sembla que és el pulmó verd de la ciutat, com una muntanya de Collserola a Barcelona o la Magdalena a Castello. Baixo en un xòfer cap al pla, i allà descobreixo el que m’havien dit, a Iran condueixen com a bojos. La llei del més fort com a única regla i el que ho arregla tot és el clàxon. Dissabte es treballa, estem en un país islàmic, i mentre treballo poc sé del que s’està coent a la ciutat el dia després de la jornada electoral. Només després de dinar un company em diu que hi ha hagut tupinada a les eleccions i la gent està enfadada. Continuem treballant sense res perquè com no sé de què parlen entre ells em sembla tot normal. Quan hem acabat, em comuniquen que hi ha un problema, no saben com dur-me fins l’hotel de la muntanya, hi ha manifestants a tots els eixos viaris de Teheran i anar en cotxe és inviable. El xòfer m’acompanyarà a peu fins a una zona més tranquil.la des d’on agafarem un taxi. Mamprenem a caminar i de seguit ens trobem en una cantonada uns manifestants que estan cremant un container a meitat de carrer. La veritat, estic completament acollonit. Tot i el caos continua havent-hi cotxes i motos circulant a tota pastilla i per tots els costats, la gent pren fotos de la manifestació des de dalt de les motos. Els que van a peu s’aturen a les cantonades i miren, el carrer està ple de gent. Tot i això no veig cap acte realment violent, ni enfrontament entre els dos grups, ni massa crits. La meua temor, i me’n dono compte ara, uns dies després, era que un tio s’immolés o tragués una pipa i es posés a disparar a tort i a dret, és a dir, una temor basada en els a prioris occidentals que tenim sobre l’Orient Mitjà (el dissabte no hi va haver ni morts ni bombes, després la cosa ha degenerat). No vaig veure res d’això, només algun policia que es dirigia “gentilment” als vianants aturats, i algun tret de pilotes de goma de fons. Res que no passe a qualsevol punta del món, tens uns manifestants i tens uns policies poc contents, siguen mossos, ertzaintzes, nacionals o CRS. Tal com estava previst, arribem a una entrada d’una de les rondes de Teheran i agafem un taxi cap a la muntanya. El meu guia (que és xòfer d’ofici) i el taxista es posen a parlar, suposo que de la situació i de les eleccions, però al al arribar a les costeres, veig que el taxista posa primera, canvia a segona, torna a primera, i li diu alguna cosa com: veus? El motor em fa un soroll en primera, em passa algo al canvi. Els iranians tenen una capacitat admirable per treure temes de conversa amb desconeguts, vist des de fora sembla un poble. La muntanya està plena de gent que torra carn o festeja, exactament igual que Collserola o la Magdalena. Així acaba el meu dissabte de Patum a Teheran, el dia que he estat més a prop d’una revolució.
Read Full Post »
Fotografia de Garmin.
Un llibre a mig llegir i un film per veure, la llista és llarga. 
Cartells d’Ahmadinejad al basar d’Hamedan.
Hamedan. No és la revolució, són així de natural.
Fotografia de 
José Bové, un triomfador de la nit. De 
el cadafal 