Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2009

Asfalt desfet

Fotografia de Garmin.

Només li coneixia un estiu a Orléans i no mereixia ni el nom d’estiu. Ara ja ens ha vingut la calor, la bona, la de veres, la de ablanir l’asfalt. Li diria calor de tour de França, d’estar espatxurrat al sofà i esperar el sprint final en una ciutat perduda entre Paris i Toulouse i al acabar anar al xiringuito de la piscina a fer un polo. Dissabte comença el gran espectacle de la bicicleta, i sé que un dia hauré de parlar d’EPO 3.0 perquè ja he oblidat els anys en que no ho fem. Però el Tour d’enguany és morbós, Armstrong repetirà o li deixarà pas a Contador? Entre setmana em resignaré a seguir-lo via lequipe.fr i em perdré Perico Delgado, les seues batalletes i els comentaris del tipus: muchos españoles en los Pirineos, quan des de l’helicòpter es veu una serp i una destral pintats a la carretera.

Anuncis

Read Full Post »

Tantes coses a fer…

Un llibre a mig llegir i un film per veure, la llista és llarga.

L’altre dia em van demanar que fes una xicoteta nota autodescriptiva arrel del premi de Llibres ebrencs, citant influències i referents. Un compromís. Seria molt bonic citar un prosista finès que va morir d’un orgasme fatídic, però només em venia al cap Orwell, Torrent, Atxaga, Moncada i Monzó. Fins avui he llegit prou, per sobre de la mitjana, però em falta molt per llegir. No conec res de la literatura asiàtica, encara no he llegit Lolita, avui he començat amb Capote i un de Cortazar el vaig haver de tornar a la biblioteca completament impol·lut perquè el vaig començar en un dia de viatge de tren que el tracatrà em va adormir (ho sento Maria). Massa llibres, massa discos, massa pel·lícules, massa varietats de raïm i massa fermentats d’ordi per a una vida amb jornada laboral, nits per a dormir i altres ocupacions 2.0. Com s’ho fan els que tenen la història del rock al cap? Quan un cronista del tour de França parlant d’una etapa plana entre girasols em parla d’una escena d’Ava Gardner em cau la baba, jo mai podré inserir Ray Charles en una crònica de bous de carrer.

Read Full Post »

El country de la presó

Serà pel sol, serà per eixir abans dels horaris de tancament de les tendes, serà per l’inici de les rebaixes? Només sé que al menjador està sonant una meravella de disc que m’acaba de caure del cel, un directe de Johnny Cash en una presó dels Estats Units, At Folsom prison. Els crits del públic són de veres, Cash també. A més els concerts a les presons sempre em recorden aquell que va fer Imanol a Martutene i que va acabar immortalitzat per sempre més ací.

Read Full Post »

Revolta 2.0

P6140015

Seguirem un poc amb l’Iran, però prompte ho matarem, que una setmana no dóna per a ser un expert en el país ni en el conflicte generat. D’esta revolta verda es diu que és 2.0, perquè naix de grups de facebook i s’escampa pel youtube i pel twitter. Fins ara havia estat molt escèptic amb la capacitat de revolta de la xarxa, perquè precisament creia que es quedava en revolta virtual i  no arribava a ser real. És molt fàcil afegir-se a un grup facebook que busca un milió de persones fartes de Fabra perquè és només fer un click i queda cool, però després es diumenge, fa sol i votem platja i aftersun. A Occident, i amb excepcions, crec que el 2.0 ha servit més per explicar com Paco, Paco, Paco ha tornat a ser un èxit que per trobar un moviment de contestació polític organitzat i imprevist pels de dalt. La generació de jóvens iranians que ixen al carrer es serveix del 2.0 i a la volta dels còctels molotov i amb tots estos mitjans han muntat una bona bullanga, baixant al carrer. Parlant amb alguns companys em van semblar completament il·luminats pel facebook com espai de llibertat. M’explico, jo en sóc un usuari diari però sé perfectament que és un big brother, d’utilitat discutible i a voltes superficial. Per a ells en canvi és una cosa completament a les antípodes del règim, meravellosa. Espero que se n’isquen d’on estan per a que un dia ens tornem a trobar i em diguen els errors del nostre sistema.

Read Full Post »

Contrastos d’Iran

P6150034Cartells d’Ahmadinejad al basar d’Hamedan.

Iran és un país de contrastos. Un dels punts més forts és el canvi entre Teheran i les províncies. Jo no estic acostumat, potser a casa nostra fa un anys es notava d’una hora lluny un de poble a Barcelona, però ara ja no és així. Però el més curiós és el que s’amaga darrere les persones, el que hi ha darrere els vestits. Un senyor de certa edat es presenta vestit com un agüelo que va al bureo, amb jaqueta i pantalons de mudar de fa trenta anys, i resulta que és professor d’universitat amb un doctorat a França. O una dona que només ensenya els ulls és una reputada geòloga. A la capital, en canvi, abunden les xiques joves en vel de color morat, vambes converse i ulleres de sol italianes. El contrast entre la classe intel·lectual de Teheran i les classes pobres i rurals està a la base del conflicte que ha esclatat. Sumats els uns i els altres un es podria creure que Ahmadinejad hage guanyat legalment les eleccions, potser els passa com a nosaltres, que per molt que en alguns ambients ens creguem que som molts que pensem que els nostres governants són de vergonya, ignoren que a l’altre costat hi ha una massa de gent que ja els va bé així. I sobretot, el poble iranià estic segur que no ha votat en funció de l’enriquiment d’urani, ni de si Ahmadinejad va dir que l’holocaust no va existir.

Read Full Post »

Dissabte de Patum a Teheran

P6140004Una foto tirada des d’un cotxe dels carrers de Teheran, a l’esquerra un grup de manifestants està començant a muntar la barricada.

Dissabte de Patum em desperto en un hotel situat dalt d’una muntanya de Teheran, la gran ciutat està als peus. La muntanya sembla que és el pulmó verd de la ciutat, com una muntanya de Collserola a Barcelona o la Magdalena a Castello. Baixo en un xòfer cap al pla, i allà descobreixo el que m’havien dit, a Iran condueixen com a bojos. La llei del més fort com a única regla i el que ho arregla tot és el clàxon. Dissabte es treballa, estem en un país islàmic, i mentre treballo poc sé del que s’està coent a la ciutat el dia després de la jornada electoral. Només després de dinar un company em diu que hi ha hagut tupinada a les eleccions i la gent està enfadada. Continuem treballant sense res perquè com no sé de què parlen entre ells em sembla tot normal. Quan hem acabat, em comuniquen que hi ha un problema, no saben com dur-me fins l’hotel de la muntanya, hi ha manifestants a tots els eixos viaris de Teheran i anar en cotxe és inviable. El xòfer m’acompanyarà a peu fins a una zona més tranquil.la des d’on agafarem un taxi. Mamprenem a caminar i de seguit ens trobem en una cantonada uns manifestants que estan cremant un container a meitat de carrer. La veritat, estic completament acollonit. Tot i el caos continua havent-hi cotxes i motos circulant a tota pastilla i per tots els costats, la gent pren fotos de la manifestació des de dalt de les motos. Els que van a peu s’aturen a les cantonades i miren, el carrer està ple de gent. Tot i això no veig cap acte realment violent, ni enfrontament entre els dos grups, ni massa crits. La meua temor, i me’n dono compte ara, uns dies després, era que un tio s’immolés o tragués una pipa i es posés a disparar a tort i a dret, és a dir, una temor basada en els a prioris occidentals que tenim sobre l’Orient Mitjà (el dissabte no hi va haver ni morts ni bombes, després la cosa ha degenerat). No vaig veure res d’això, només algun policia que es dirigia “gentilment” als vianants aturats, i algun tret de pilotes de goma de fons. Res que no passe a qualsevol punta del món, tens uns manifestants i tens uns policies poc contents, siguen mossos, ertzaintzes, nacionals o CRS. Tal com estava previst, arribem a una entrada d’una de les rondes de Teheran i agafem un taxi cap a la muntanya. El meu guia (que és xòfer d’ofici) i el taxista es posen a parlar, suposo que de la situació i de les eleccions, però al al arribar a les costeres, veig que el taxista posa primera, canvia a segona, torna a primera, i li diu alguna cosa com: veus? El motor em fa un soroll en primera, em passa algo al canvi. Els iranians tenen una capacitat admirable per treure temes de conversa amb desconeguts, vist des de fora sembla un poble. La muntanya està plena de gent que torra carn o festeja, exactament igual que Collserola o la Magdalena. Així acaba el meu dissabte de Patum a Teheran, el dia que he estat més a prop d’una revolució.

Read Full Post »

Repatriat

P6150023Hamedan. No és la revolució, són així de natural.

Fa unes hores que he aterrat a Charles de Gaulle, ara em desperto d’una llarga migdiada i vinc de dutxar-me la suor d’aeroports menuts, mitjans i grans. A gran velocitat hem estat repatriats. Però segons el diccionari repatriar és:

1. tr. Fer tornar a la pàtria.

Per tant, jo no he estat repatriat, però xa, tampoc tinc ganes de més avions. Esta pàtria a mitges ja em serveix. A partir de demà aniré pujant vivències d’esta setmana a Iran que n’havien de ser dos. Millor setmana no podia haver per anar-hi.

Read Full Post »

Older Posts »