Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 14/07/2009

Ayo, ben propera de la gent, anit a les Francofolies. De Xavier Lecty.

Brassens, i Paco Ibáñez després, deien que el 14 de juliol es quedaven al llit igual. Com a bones referències que són tots dos els he fet cas, i la grasse matiné ha estat llarga perquè la vetlla va ser llarga també. Estàvem a les Francofolies, un festival de música només en francès que enguany complia vint-i-cinc anys i que és una referència mundial (a França). A part de la curiositat de ser un festival molt familiar on a la barra només trobaves cervesa i per seguretat no podies fer res, musicalment he escoltat coses ben interessants que poden interessar a algun lector que busque  entre línies. Pràcticament no parlaré de cap grup de música, tot eren actuacions de gent que amb l’èxit ha anat creant un grup de músics al seu voltant. Thomas Fersen toca l’ukelelé, és barbut, apareix vestit de nóvio i novia a la vegada, i parla de gossos que mengen xocolate, cal seguir? Va ser el meu favorit, s’havia de ser un pèl irreverent entre un públic tan soft. Bénabar és una bèstia dalt dels escenaris i porta un espectacle que està a mig camí del musical. Arrasa entre les dones però la seua gràcia s’acaba a les fronteres de França, ja que sense comprendre el què diu no té cap substància. Ayo no sé què feia a les Francofolies perquè a banda de que s’ha fet conèixer gràcies als bars musicals de Paris és alemanya i no canta en francès, però ja estava bé posar-la abans de Bénabar i ensenyar a les ansioses xiquetes de primera fila que hi ha una cosa que es diu reggae, soul, blues on la paraula i l’idioma a voltes és el de menys. Anis, ska i reggae, agradable d’escoltar però sense la capacitat de transportar a Jamaica. Emily Loizeau és del més recent que hi ha de la típica chanson française, eixes cançons amb una veueta fina que ens trobem a les pelis de deshora de la 2. El format de festival no està fet per a este tipus de música, li pega més e n un teatre, i tot i així se’n va eixir molt bé i va arrencar els meus primers aplaudiments sincers del festival. Abans d’ella havia vist Grégoire, un tio que vaig descobrir gràcies a un vídeo del youtube que va penjar Marina i que com jo molts altres el van conèixer així, de fet va ser amb els internautes que es va produir el seu disc. Com sol passar en molt casos, una sola cançó no dóna per a un concert, ni de 45 minuts.

A banda del que he vist, el festival ha estat polèmica perquè havia d’actuar el grup de rap Orelsan que té una cançó que es diu Sale pute (Puta guarra) i al final qui paga va decidir que no anaven. Qui paga? Doncs Ségolène Royal, ja que estàvem a la regió que ella governa. Com cada vegada que es toquen afers de llibertat d’expressió es munta un embolic fenomenal a França perquè es toquen les bases mateixes de l’estat. A més, com estava Ségo pel mig, els de Sarko han dit que és un abús i un atac a la llibertat d’expressió, quan ells haurien fet el mateix amb un altre. La cançó és coenta i abominable, però després ve un raper americà, no fem l’esforç de traduir, i ens està dient el mateix.

Read Full Post »