Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2009

Ayo, ben propera de la gent, anit a les Francofolies. De Xavier Lecty.

Brassens, i Paco Ibáñez després, deien que el 14 de juliol es quedaven al llit igual. Com a bones referències que són tots dos els he fet cas, i la grasse matiné ha estat llarga perquè la vetlla va ser llarga també. Estàvem a les Francofolies, un festival de música només en francès que enguany complia vint-i-cinc anys i que és una referència mundial (a França). A part de la curiositat de ser un festival molt familiar on a la barra només trobaves cervesa i per seguretat no podies fer res, musicalment he escoltat coses ben interessants que poden interessar a algun lector que busque  entre línies. Pràcticament no parlaré de cap grup de música, tot eren actuacions de gent que amb l’èxit ha anat creant un grup de músics al seu voltant. Thomas Fersen toca l’ukelelé, és barbut, apareix vestit de nóvio i novia a la vegada, i parla de gossos que mengen xocolate, cal seguir? Va ser el meu favorit, s’havia de ser un pèl irreverent entre un públic tan soft. Bénabar és una bèstia dalt dels escenaris i porta un espectacle que està a mig camí del musical. Arrasa entre les dones però la seua gràcia s’acaba a les fronteres de França, ja que sense comprendre el què diu no té cap substància. Ayo no sé què feia a les Francofolies perquè a banda de que s’ha fet conèixer gràcies als bars musicals de Paris és alemanya i no canta en francès, però ja estava bé posar-la abans de Bénabar i ensenyar a les ansioses xiquetes de primera fila que hi ha una cosa que es diu reggae, soul, blues on la paraula i l’idioma a voltes és el de menys. Anis, ska i reggae, agradable d’escoltar però sense la capacitat de transportar a Jamaica. Emily Loizeau és del més recent que hi ha de la típica chanson française, eixes cançons amb una veueta fina que ens trobem a les pelis de deshora de la 2. El format de festival no està fet per a este tipus de música, li pega més e n un teatre, i tot i així se’n va eixir molt bé i va arrencar els meus primers aplaudiments sincers del festival. Abans d’ella havia vist Grégoire, un tio que vaig descobrir gràcies a un vídeo del youtube que va penjar Marina i que com jo molts altres el van conèixer així, de fet va ser amb els internautes que es va produir el seu disc. Com sol passar en molt casos, una sola cançó no dóna per a un concert, ni de 45 minuts.

A banda del que he vist, el festival ha estat polèmica perquè havia d’actuar el grup de rap Orelsan que té una cançó que es diu Sale pute (Puta guarra) i al final qui paga va decidir que no anaven. Qui paga? Doncs Ségolène Royal, ja que estàvem a la regió que ella governa. Com cada vegada que es toquen afers de llibertat d’expressió es munta un embolic fenomenal a França perquè es toquen les bases mateixes de l’estat. A més, com estava Ségo pel mig, els de Sarko han dit que és un abús i un atac a la llibertat d’expressió, quan ells haurien fet el mateix amb un altre. La cançó és coenta i abominable, però després ve un raper americà, no fem l’esforç de traduir, i ens està dient el mateix.

Anuncis

Read Full Post »

Els bous, a diferència dels caragols, tenen banyes de veritat, que ferixen. I quan encerten, com avui al matí, se’ns ve el món avall, per molt que sabem que allò és de veritat i que pot passar, però a eixa nóvia que anava al tanatori sabent el que trobaria no li serveixen de res totes estes coses. Molts noms, moltes places i molts pobles em vénen al cap, la ruleta russa del bou avui li ha tocat a Daniel al lloc més emblemàtic del món taurí. Descansa en pau.

¡Que no quiero verla!
Que no hay cáliz que la contenga,
que no hay golondrinas que se la beban,
no hay escarcha de luz que la enfríe,
no hay canto ni diluvio de azucenas,
no hay cristal que la cubra de plata.
No.
¡¡Yo no quiero verla!!

Llanto a la muerte de Ignacio Sanchez Mejias, de Federico Garcia Lorca.

Read Full Post »

Alegría mañanera

Impressionant fotografia, de l’any passat, de Chema Concellon.

Eixia de la dutxa este matí, televisió encesa al menjador, tve internacional. Ulleres entelades, m’apropo a la caixa tonta encara amb el barnús, una càmera enfoca un carrer de Pamplona. Estic mig adormit i les ulleres encara no han recuperat l’estat inicial, però reconec una samarreta de la penya el Bou de Morella. I al costat un jersei blau molt familiar…, és ell!, i em poso a cridar tot sol per casa, estúpidament feliç per haver vist un dels màxims culpables que m’agraden (tant) els bous. No puc dir tots els dies que he vist un cinctorrà a la tele.

Read Full Post »

Vals de Astrain

San Fermin al carrer Santo Domingo. De Windish75.

7 de juliol.

Este matí, allà a les 7h55 he assistit en directe televisivament a un dels actes amb major difusió mundial per la vertadera cooficialitat lingüística a Navarra, el cant dels mozos abans del encierro s’ha fet en castellà i en basc. Normal, la vella Iruna, mal li pese a Yolanda Barcina i al PSN, té unes penyes que corren el encierro amb el berria o el gara a la mà. Bobades, si tota la vida s’ha cantat en castellà…tota la vida des de l’any 1962 quan Hemingway ja estava mort i Franco encara viu. Felicitats als corredors que han pres la iniciativa, m’ha alegrat la jornada i m’ha afegit una feina més, si des dels quatre anys em sé l’estrofa en castellà ara va sent hora de saber-me-la en basc.

De la retransmissió, que ara ja torna a ser només per a la 1 després de dos anys de pallassades a Cuatro, com sempre, Javier Solano en sap i l’acompanyen uns becaris o periodistes d’Espanya directo i bestieses similars que disparen preguntes estúpides a tort i a dret. Qué sientes cuando pasan los toros? El pitjor és que este paper de becària tonta en rojo y blanco que no ha vist un bou en sa vida sempre li toca a una xica.

Entzun arren San Fermin,
Zu zaitugu patroi,
Zuzendu gure oinak
Entzierro hontan otoi.

Read Full Post »

Florentino la té molt més gran, fotografia de Naiarais

Florentino Pérez pot fer dels seus diners, dels diners del Madrid i dels prèstecs dels bancs el que vulgue, eixe gasto no m’afecta, no sòc jo el que es queixarà de la situació (però en el fons penso en els mileuristes merengues i en els que paguen una hipoteca…). Del que ja començo a estar fart és dels francesos que m’assalten pressuposant moltes coses i em pregunten pel què està passant al Madrid, que els prenem els millors jugadors. I em cansa molt haver de dir sempre el mateix, que el Madrid m’importa només dos diumenges a l’any, quan juguen contra el Athletic i que els desitjo la pitjor sort universal, i després, com en veuen puesto, em diuen que és una bogeria pagar eixa millonada per un tipus que no sap dir dos frases seguides. Si li hagués soltat el discurs oficialista sobre els beneficis venent samarretes que això porta i totes eixes menjades de tarro neoliberals també m’hauria remarcat que Ribéry és una vergonya del sistema educatiu francès?

Read Full Post »

Virtualitats

Potser són coses de viure en un món massa virtual però quan noms com Verdcel, Arthur Caravan, Sènior, CDG i les seues mutacions, Lilit i Dionís, Briz, Clara Andrés, Rapsodes, Hugo Mas, Orxata Sound System, Alabajos, Sergi Contrí, Pinka, Sant Gatxo, Inòpia, 121dB són

massa, o massa poc, o ni carn ni peix, o només exòtics, o els pesats de sempre, o una segona divisió d’una primera,

doncs t’entren ganes de no eixir del món virtual  i encara aixina algun planeta a voltes l’evitaries.

Atenció, el post sé que pot ser completament incomprensible.

Read Full Post »

« Newer Posts