Referències

Molts me diuen a vegades, i de bona fe, que em falta cultura francesa per a entendre tot el que diuen en converses. Clar, només faltaria, de menut mirava els barrufets i la volta al món en 80 dies i la cançó de Mocedades i no el que es gastava per ací, que tot sigue dit,  com ja vam nàixer en un planeta un poc global algunes vegades coincideixen els dibuixos i només canvien les cançons. No conec ni les monleonetes gavatxes ni el Peregrí Peregrí Peregrí de Marsella i això em limita un poc a l’hora de comprendre algunes bromes. Les referències no només són de gràcies, també poden ser de grans crims o escàndols, i potser per això alguna nit m’he distret mirant programes de revisió històrica de telebasura que en condicions normals em faria vergonya però així he sabut que als francesos els mitjans els van fer creure que un anticicló pararia el núvol tòxic de Txernobil, que als vuitanta a un hospital van fer transfusions de sang contaminada de SIDA i he conegut els crims que van sacsejar França (com les xiquetes d’Alcàsser?). En fi, excuses que es busca un per mirar telebasura sense remordiments.

Un freak igual no el tindran en la vida…

Read Full Post »

Mala idea contra la crisi

Trompetista al metro de Paris, de Samuel Challéat.

Des de fa uns dies he vist pel metro de Paris un fenomen urbà nou. Tots hem vist i escoltat alguna vegada els músics del metro i del tren, un que toca melodies balcàniques amb violí, d’altres amb acordió, sempre cançons conegudes, agradables i que en major o menor mesura són una expressió artística (l’acordió no es toca sol). Poc a poc hem anat veient com s’afegien amplificadors elèctrics i algú es llençava al rogle amb una guitarra elèctrica i un ampli. Realment al límit del que crec que ha de ser la música al carrer, però l’última, que ja se’n va de mare, és el rap al metro. Estàs assegut amb la motxilla damunt dels genolls, amb el cap posat on sigue menys en el metro, perquè el de Paris no és lloc per agafar energies, i puja al vagó una xica amb un ampli, solta un allez!, engega les bases elèctriques per l’ampli -tintintintin- i es posa a cantar un rap que ni tan sols ha composat ella, abaixem el cap per no mirar-la, continuem amb el cap abaixat quan passa el gotet de plàstic i a la propera parada -per sort- baixa. Aleshores es produeix una comunió entre la resta de viatgers com mai passa al metro de Paris i es comenta la jugada. Crec que se’n va anar amb poques monedes, perquè el rap no és música per al metro, al metro volem escoltar que la vida és rosa i no com ens ho pinten els rapers, que tot  és més fosc. Ep! no voldria que s’entengués que el rap és una expressió artística menor, que de rap n’hi ha de bo, però s’ha de tindre l’orella amanida, no entra de primeres en un vagó de metro cantat per un amateur sense un duro.

Read Full Post »

Quatre coses a dir del fnac

Una visita al FNAC sempre serveix de moltes coses, fins i tot al d’Orléans que és menut i curt de repertori (ja em conec tots els destrios de discos que tenen). La primera observació que es podria fer, que ja fa temps que la duc al cap i no sé si mai la he dit per ací, a França per a trobar xungos i xandalls anar directament a la secció de rap. Segona, no sé quin sou els deuen donar als treballadors però crec que allà dins hi ha gent que s’ho passa pipa esperant quin serà el client que els preguntarà per aquella peli rara i difícil de trobar. Tercera, a Mickael Jackson no li va anar bé morir-se però a les discogràfiques els salvarà de la crisi. Quarta i darrera, les pantalles dels Mac són un escàndol, per a prohibir-les!

Read Full Post »

Entrada carca

Alguns companys i companyes d’ací m’han comentat -un poc astorats- la vestimenta estival de les espagnoles, i no és precisament gent de missa cada diumenge els que em diuen això. El que els sorprèn és que hi hage xiques que vagen al límit -al límit de tot- d’anar despullades, al límit del pudor, al límit de la vulgaritat. La resposta en estos casos sempre és difícil i sol acabar amb una pujada de muscles i un jo què hi vols que faça, si jo mateix vaig haver de patir la maleïda moda del tanga (ho diré clar: una baconà!)  i fer exàmens amb un cul de mossa amb tatuatge de papallona davant dels ulls, i ves i després a apretar les tecles de la calculadora.

No era fàcil fer un examen davant una màquina tragaperres. D’edemene.

Read Full Post »

Eclecticisme

ECLÈCTIC, -ÈCTICA adj.
Que admet una part de diverses doctrines, opinions, etc., escollint de cadascuna allò que sembla millor.

El tastaolletes com a manera de viure em sembla l’assoliment de la quasi perfecció en la vida. Moure’s sabent que en qualsevol lloc hi ha plaer és saber bellugar-se. De totes maneres no estem educats per a açò: des de menuts escollim un equip de futbol amb un enemic implícit, l’institut veí és el rival a batre a les olimpíades escolars i l’opció política contrària mai té raó. El camí eclèctic no és senzill, els que avui estan amb tu l’endemà estan enfront llençant-te pedres. Doncs res: ajo, agua y resina.

Read Full Post »

i tu què fas pel poble?

Si la font d’informació no falla – que no ho crec – per a l’any que ve ja hi ha comissió de festes a Vilafranca. Per a qui no conegue el poble li serà difícil copsar el dramatisme de no tindre comissió, quan això ocorre l’ajuntament les organitza a la seua manera, complint amb el mínim però sense floritures i en una cansada per a la corporació i col·laboradors. De tant en tant ja van bé unes festes aixina per situar-nos i saber d’on venim, que no fa un segle d’aquelles festes on una vesprada es passava amb unes jotes i una vaqueta confitera. Però dos anys seguits en esta situació podien ser molt negatius, ja s’entrava en la dinàmica de perseguir a les colles amb el i tu què fas pel poble? Als pobles ni tot és fàcil ni ens avorrim.

Read Full Post »

post

Tot té un final, les festes també. Fins i tot en temps de crisi la festa s’agraeix i cap retallada pressupostària podrà aigualir-ho. Benvinguts a la setmana de recuperació.

Read Full Post »

Fins a la gola del llop

Prohibit el pas, bou al carrer.

Postal ben estiuenca a l’arribar a casa, un  autocar italià encallat en una cantonada de carrers estrets del centre d’Orléans. Cua de cotxes esperant la maniobra d’alliberació, que a sobre de la calor i la mala gaita que dóna treballar en agost, han d’aguantar els turistes. Gent des de la vorera mirant, algun dirigint. Suor, suor al coll, suor al front, suor a les mans del xòfer italià que deuria estar maleint (cazzo!) el GPS – posarem que tenia veu femenina i es deia Ana Rita – que l’havia aconsellat anar per allà. De vegades els GPS ens arreglaran la vida, però d’altres ens duen fins la gola del llop. La imatge del autocar italià era festiva, potser perquè esta setmana tot té caire festiu, però segur que avui, demà i passat demà en un poble de Castelló, un autocar de turistes, un camió repartidor de coca-coles o un 4×4 de Barcelona, s’han trobat en un carreró sense eixida, o tallat, o de mala girada, perquè l’Ana Rita de torn no diu que són festes i fan bous. Me n’alegro d’estos fracassos relatius de la tecnologia.

I res, que a partir de divendres el cadafal està en festes, i això s’actualitzarà poc.

Read Full Post »

El memorial canadenc de Vimy

Crec que avui he estat en un dels llocs més estranys de França que i no ix a la portada de les guies, una muntanya escenari d’una batalla de la I Guerra Mundial que pertany al govern canadenc i que l’ha convertida en un memorial per als soldats canadencs morts a la batalla, és a dir, que en un moment anava per una carretera entre cicloturistes i passejants i he passat de França a Canadà. Pertànyer al Canadà vol dir que els guies i els guàrdies del bosc són canadencs i van vestits un poc com els canadencs que trobem a les pel·lícules i als Simpsons -com si tots foren forestals amb pantalons  curts verd caqui – i que l’anglès és llengua oficial. Al lloc hi havia molts turistes anglosaxons (canadencs?), molts més dels que es troben a Arras, que és la ciutat més propera a la muntanya. Un dels punts més curiosos és que hi havia una senyal que avisava que es circula per la dreta, no fos cas que hi hage algú que aterre directament a la muntanya o no se n’hage donat compte abans que a Europa continental es circula per la dreta. A banda de les curiositats el lloc dóna molt respecte, hi ha una part plena de cràters generats pels obusos que ara estan coberts d’herba i de pins i a dalt de tot del turó, que era el punt de les línies enemigues a batre, ara hi ha un enorme monòlit de pedra blanca calcària amb els noms de totes les víctimes canadenques. Moltes, massa morts, per una guerra ben estúpida que a sobre es va acabar a mitges. I segones parts…

Read Full Post »