Encara Nancy

Una entrada a la place Stan, de tempete2pixel.

Cap de setmana a Nancy, encara Nancy, sempre Nancy. De nou he caminat pels carrers empedrats amb pedra blanca, he tornat a veure les cases modernistes d’una època on allà es coïa un nou art i m’he estat deu minuts  sol i en silenci a la plaça Stanislas, que és dels indrets més bells del planeta. Pels carrers més excèntrics estaven les finestres d’alguns pisos obertes de bat a bat amb estudiants que celebraven l’entrada  al curs, els bars de sempre estaven regentats pels de sempre i tancaven a l’hora de sempre i després eixe kebab de resopar davant l’estació. Me dol perquè a partir d’este cap de setmana tindré menys excuses per anar-hi, però les excuses estan fetes per buscar-les.

Read Full Post »

Cacaus i…

De giubit.

Llegint el post de Maria d’avui, del jueu de Roma que li demana portar-li xufes des de Castelló perquè a Roma no en troba, em va recordar el que em passa ací a Orléans. No sé si ho he dit mai, però Orléans té alguns barris que són Portugal. Cada matí em creuo amb furgonetes d’obrers que van a la faena i el vuitanta per cent tenen nom portuguès. El barber és portuguès, casat en una portuguesa, i de vesprada a la porta es paren els altres portuguesos que vénen a l’obra per petar la xarrada, i després se’n van al bar Brasilia on pots beure una Super Bock i menjar bacalhao o xoriç. La cambrera que servix cafès de la faena es posa contenta si li dius obrigado i als estius porta la filla a ajudar-la i esta porta una samarreta escrita en portuguès. A un institut d’un poble veí la llengua estrangera oferta és el portuguès. Per tot això no ens ha d’estranyar que esta setmana, que Orléans celebra la festa de la Loire, el convidat especial sigue Portugal, i hi hage una gran parada amb productes portuguesos, i ací volia vindre a parar, on es pot trobar embotit, formatge, bunyols d’abadejo i…tramussos! De les cinquanta coses que m’emportaria a una illa deserta els tramussos no estarien a la llista però només per l’oloreta salada i el record que me donen de la paradeta a la vora dels cadafals ja me n’he comprat un pot, per disfressar la melangia que deien aquells.

Read Full Post »

Primera persona

La pinya dels jugadors del Athletic abans un matx. De Omaira87.

Ja fa uns dies que a uns companys els sobta una expressió meua quan parlo de futbol i del Athletic, les victòries (i les derrotes, que espero que tarden en arribar) les faig en primera persona del plural i això en francès sembla ser que no és possible. Salta a la vista que no remato els còrners, ni corro pel lateral sota l’ombra de l’arc de San Mamés, ni xupo banqueta al costat d’un panxut en boina i camisa de ratlles roges i blanques i ni tan sols em deixo veu i diners al fons nord. I? Això no em sembla motiu suficient com per a parlar del Athletic amb l’aire fred i neutre de la tercera persona, com quan diem que plou (il pleut) o que són les set (il est sept heures). Ja ho diu l’himne:

Athletic, gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria

Athletic, roig i blanc; per a tots ets nostre.

Read Full Post »

Un llapis d’IKEA

Dissabte a IKEA. El primer que faig és agafar el llapiset i automàticament penso en el llapis d’IKEA que és icona del nou pop surrealista en català. Després a l’interior ja se sap, anem anotant taules, cadires i mobles amb noms de pobles o de llacs de Suècia sense ser-ne en cap moment conscients del que és. Potser el que li donaria una major èxit al moble fet a Sant Jordi que reposava avorrit al hipermercat del costat seria donar-li un nom valencià “Prestatgeria la Tinença”, omplir-lo de llibres de Joan Fuster  i fer circular els clients per un circuit on a meitat es trobarien un restaurant on servirien paella en plateretes de plàstic i gots d’usar i tirar. Al final el client que hauria estat completament induït per l’ambient rural valencià compraria pastissos de carabassa, torró de Xixona i formatge de Catí a la tenda d’exquisitesses. En fi, desviacions que li vénen al cap a un, total els suecs no són molts més parlants que nosaltres. Després d’un matí així la vesprada va estar dedicada a muntar els mobles adquirits, que tenen unes instruccions molt més comprensibles que les d’altres mobles que vénen de la Xina, i entre Kortatu, Nirvana i Sopa de Cabra vaig muntar una habitació.

Read Full Post »

Oblidarem?

Obama, el bou que hem sortejat els majorals de Sant Antoni. Quants majorals ens atreviríem a pegar-li ganivetada en una matança, sabríem desbudellar-lo i fer botifarres? Quants dels nostres avis ho haurien fet sense cap reparo?

Estic enganxat als paràgrafs continus i llargs de Joan Francesc Mira i el seu professor d’història, perquè només des de l’inici del llibre ja enganxa amb eixa descripció un tant críptica de l’actual alumnat de les facultats, un poc en la línia del que deia en un post de fa uns dies dels piercings, tangues, tatuatges i altres, que sembla que la modernor mal entesa només és mal gust. O potser la modernor ja és això, oblidar les capacitats d’una era anterior, com els artistes romànics que haurien suat la cansalada per fer una estàtua grega nosaltres ja som una generació que no sabrà ni entendre com es guanyaven la vida els nostres avis. I els avis no entenen com ens guanyem la vida.

Read Full Post »

Campos de Arenoso

Anit vaig fer cap a un blog que recull pobles abandonats del Pais Valencià on en vaig trobar algun de conegut com les Alberedes de Portell, una pàgina ben interessant i recomanable. Alguns dels pobles dels que parlen van desaparèixer per la despoblació del món rural (molt agressiva als anys setanta) i d’altres ara estan sota l’aigua d’una presa, com és el cas de Campos de Arenoso, a l’Alt Millars. D’allà vaig fer cap a una web dedicada a Campos d’algú que era d’allí i ara ja no ho pot ser i ha de deixar-ho penjat a la xarxa perquè almenys ací no tindràs una trentena de metres per sobre de ta casa. Entre les fotografies que hi ha al web vaig trobar la següent, ben curiosa, que espero que no em porte la ministra d’interior fins a la porta de casa.

Vota ETA y GRAPO en una paret de Campos de Arenoso l’any 1977, mentre estan desmantellant el poble, vegeu les teules velles amuntegades.

La decisió de construir la presa ja venia dels ministeris de Franco i al 1977 es van dur a terme les expropiacions. Algú de Campos (o no) deuria creure que mort Franco mort el malson del pantà i com no va ser així només els més intransigents amb la transició (ETA i GRAPO)  podrien acabar amb el malson. Tampoc va ser així.

PD Buscant al Google recordo que a Barcelona vaig viure dos anys al costat del bar Campos de Arenoso!

Read Full Post »