Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2009

El meu carrer

Imatge extreta del blog del Nou Partit Anticapitalista, secció Orléans.

A Orléans les coses estan totes juntes en un carrer, està el carrer dels restaurants i dels bars, està el carrer de les immobiliàries, hi ha el carrer de les tendes de roba cara i  està el de les ETTs, el meu. Ahir dissabte, això que no vas massa despert i te’n vas a buscar el pa, em va sobtar vore una banderola del sindicat CGT penjada de l’aparador d’una d’elles però no vaig anar més enllà en la recerca de respostes. Però este matí al repetir la operació de buscar el pa, m’he fixat en més detall i a l’interior he vist llum, un diumenge, gent asseguda amb petos grocs parlant entre ells. A l’ETT d’enfront la mateixa situació i la que està davant de casa amb un cartell en cartó anunciava als seus chers clients que romandrien tancats. Una fotocòpia del diari penjada en una paret ho explicava tot, hi ha una tancada, uns immigrants africans sense papers s’hi han tancat per reclamar l’igualtat de drets i la fi de l’explotació. Ja porten uns dies (vergonya de no haver-ho vist abans!) i semblen disposats a aguantar.

Anuncis

Read Full Post »

Interdit interdire

Prohibit, de Mikel Agirregabiria.

Una vegada li vaig llegir en una entrevista a Manolo Molés, periodista taurí de les Alqueries, que quan gent de Madrid, Andalusia o Salamanca li preguntaven que com era que algú de Castelló tingués tanta afició al bou fins al punt de ser el periodista referència, ell responia que precisament per ser d’esta terra, que en pocs altres llocs un viu tant al dia a dia els bous, al carrer, al barri, a la ramaderia a la vora de la carretera que no és de cap senyorito sinó del tio Vicent. A mi en certa manera em va passar igual, la màgia del bou viscuda amb tanta proximitat em va captivar de menut i no m’ha abandonat. Esta passió de vegades la he duta amagada, si tinc esta afició no és per haver viscut a Móra d’Ebre o haver estudiat a Barcelona, als dos llocs contaria en els dits de les mans els que els agraden els bous. Les conversacions més llargues de bous que he tingut en territori català les he tingut amb un amic de Segorbe, un cas igual al meu. Cap company de la universitat havia vist un bou de veritat de no ser que hagués tingut l’única experiència taurina acceptada: San Fermin. Per tant, els joves catalans de pura cepa que no tinguen una cosina a Puçol, un avi a Tolosa, una tia a Pozoblanco o un padrastre de Mora de Rubielos no sé com s’aficionaran mai als bous si ningú els motivarà a anar un dia a la Monumental. De la Barcelona de les tres places de bous i que rebentava amb Chamaco als anys 50 fins la Barcelona estampa del menjaflorisme i l’ecologisme mal entès d’ara ha hagut tota una generació que ha deixat d’anar als bous. Tanmateix hi ha una afició, que durant l’any no els trobes, que no xarren de bous al metro de Barcelona, que semblen uns catalans més, dels que mengen totes les pastes que el calendari diu que s’han de menjar, que un dia van a la Monumental, quan la ocasió s’ho mereix. No sé quants en són, no sé a qui voten però estic segur que no és un club de fans de Vidal-Quadras, sé que existixen, tampoc són qualsevol, hi ha gent de pes. Si un dia se’ls prohibix anar als bous hauran de fer com sons pares quan anaven a Perpinyà a vore Ultimo tango en Paris i aniran a Ceret o a Vinaròs. I de fet Ultimo tango en Paris mai l’hauria comprat un dia al FNAC de rebaixes de no ser per estes històries que he escoltat dels viatges amb 600 fins a Perpinyà. M’explico?

Read Full Post »

Tema calent. Si se li pregunta a un martiniquès què és, en la gran majoria dels casos de primeres dirà que és martiniquès. Quan parlarà de França (la que a tots ens ve al cap, la de la baguette, el Tour i Asterix) en dirà França i no pas Metropole com només en diuen els francesos que s’hi troben allà. L’endemà de la famosa mà de Titi Henry a un xic li vaig fer una referència a la mà i em va dir, quasi molest, que per a ell la ùnica mà de Déu va ser la de Maradona, que ell era del Barça (encara no ha arribat el dia que em trobo algù del Athletic a l’altra punta de planeta) i que les bleus li importaven ben poc. Tot això per situar-nos en el contexte sentimental de l’identitat nacional. Per tant, des d’un punt de vista utòpic, de llibertat dels pobles i dels homes, barrejat amb un poc de Malcolm X, diria que només seran lliures quan seran independents. Ara ve la praxis. Els martiniquès sembla que només se’n recorda de França a l’hora de tindre privilegis ben europeus com l’atur, les subvencions, la seguretat social i cert benestar comparat amb els veïns (Haiti o Jamaica per exemple), coses que els costaria assumir per ells sols. L’argument és colpidor, l’independència els duria a la misèria, i això que ara ja és el territori de la UE amb una de les tases d’atur més elevades.  Però em va sobtar molt el fet que al supermercat et trobes, menys els productes produïts localment, tot de productes francesos. Pel formatge ja em sembla normal, però no hi ha terra més a prop que produisque llet per exemple? Tenen una economia  de subsistència completament dependent de França i que ha girat l’esquena als veïns, petites illes però també Veneçuela o Brasil. Seguiran com ara o faran un pas més en l’autonomia? Ho decidiran el proper 24 de gener en referèndum.

Read Full Post »

Thalassa és aquell programa del 33 que va de port en port, d’illa en illa, avui els pescadors de Cap Verd demà un far de Polinèsia. El programa es fa a França des d’una pila d’anys i al 33 crec que traduixen i afegixen algun tema més local. Doncs bé, a Martinica et sents com en un programa de Thalassa, tens les barques vora el mar que salpen a pescar i a la vesprada vénen el peix en unes taules de fusta vora el mar. Viuen abocats al mar, no tenen altre remei sent una illa menuda. Per exemple la gran competició esportiva del any és el tour de yole (tour de veler) a l’illa, de port en port, que paralitza Martinica durant unes setmanes i que sembla ser que és una gran festa per les nits. Un cap de setmana vam fer una volta en barca per una baia, anant fins uns illots salvatges i d’altres que van viure el salvatgisme de l’esclavisme i després ens vam aturar a una illa que fa de platja per als martiniquesos de per allà. Palmeres, sorra de corall blanca, aigua ben calenta, com a les postals, però amb un poc més de gent. Les famílies antilleses quan van a la platja són sorolloses, hi van tots junts, des del bebé fins l’agüelo arrugat, nevera,  rom, barbacoa i zouk.

Read Full Post »

Martinica: el soroll

Aeroport de Fort de France, al tard. Només baixar del avio ja es nota el cop de calor, però és realment al eixir al carrer que es fa més patent, l’humitat i la calor, junts de nou, al mes de novembre, només unes hores més tard de la pluja gris de Paris. Però diria que el més impactant no és la calor, que per ser esperada no sorprèn, sinò el soroll. Milers de pardals i insectes i altres bestioles canten al mateix temps, i tant és que estiguem envoltats de palmeres que al costat d’un aeroport, quan cau la nit Martinica és plena de vida, canta. Això faria de l’illa un lloc completament desaconsellat per a aquells que tenen una son fràgil i que per tindre un grill baix de casa serien capaços de treure un trabuc. Jo, al cap d’una nit, entre el jet lag i el cansament, ja m’havia acostumat al paisatge sonor. Tot, menys quan un mosquit volteja pel costat amb aquell zumbit desagradable. Perquè Martinica és també una illa plena de mosquits.

Read Full Post »

Martinica: el soroll

Aeroport de Fort de France, al tard. Només baixar del avio ja es nota el cop de calor, però és realment al eixir al carrer que es fa més patent, l’humitat i la calor, junts de nou, al mes de novembre, només unes hores més tard de la pluja gris de Paris. Però diria que el més impactant no és la calor, que per ser esperada no sorprèn, sinò el soroll. Milers de pardals i insectes i altres bestioles canten al mateix temps, i tant és que estiguem envoltats de palmeres que al costat d’un aeroport, quan cau la nit Martinica és plena de vida, canta. Això faria de l’illa un lloc completament desaconsellat per a aquells que tenen una son fràgil i que per tindre un grill baix de casa serien capaços de treure un trabuc. Jo, al cap d’una nit, entre el jet lag i el cansament, ja m’havia acostumat al paisatge sonor. Tot, menys quan un mosquit volteja pel costat amb aquell zumbit desagradable. Perquè Martinica és també una illa plena de mosquits.

Read Full Post »

Maleta

Le Vauclin, de denirog972.

El novembre entra amb tota l’amargor que no ha tingut l’octubre, plou, fa vent, mala hora, un temps pourri que se’n diu. I en este marc metereològic servidor està fent una maleta amb pantalons curts, samarretes de màniga curta, alguna coseta de màniga llarga per si de cas i fins i tot hi aniran les menorquines en un racó. Vacances? No, França, l’imperi on el sol no es pon mai, oferix la possibilitat d’anar a treballar al Carib, a escollir: Martinica o Guadeloupe, la primera illa en este cas. No sé amb quina regularitat podré actualitzar el blog, però espero tornar carregat de paisatges, d’històries, de bon rom que m’han prohibit mesclar en coca-cola i poder explicar amb més criteri tot allò que des d’ací ens costa comprendre.

Read Full Post »