Dol

Un home com ell no se’n podia anar un dia qualsevol.

Read Full Post »

Bous, toros i braus

El mestre. Fotografia de Catalan bulls.

Divendres es va acceptar a tràmit la ILP de la plataforma Prou per prohibir les corregudes de bous a Catalunya. Cap sorpresa, ara vindrà un nou dia amb la votació per prohibir-les o no. Divendres la blogosfera n’anava plena, amb opinions d’un costat i de l’altre. Avui, al tren, he anat cavil·lant el post i no sé si cabrà tot: s’intentarà.

La setmana passada va aparèixer un manifest signat per personalitats de Catalunya en català en favor dels bous, de tots els colors i amb més d’un d’eixos dels que no ho esperes (un actor de Nissaga de poder a favor dels bous!). Crec que ha estat dels actes més aconseguits de la plataforma a favor dels bous, de la resta, malauradament, no puc dir el mateix. El moviment pro-taurí ha estat massa dependent de la corda dels Ciudadanos i el PP, que en el cas català és com portar una pedra a la sabata, una nosa, un destorb. No s’ha gosat fer una web a favor de la tauromàquia amb un punt cat com una casa, com si per salvar els bous no ens haguéssem d’enfadar amb l’Abc.  Si les webs tenen coses en català obliden les dos esses  sistemàticament i si te descuides estan fetes amb traductor automàtic. El súmmum és fer les conferències taurines a la casa de Madrid a Barcelona, que deu ser com l’ambaixada americana a Caracas. No s’ha demostrat que agradar els bous va més enllà d’un color polític i que forma part de la pròpia intimitat de cadascú, no s’ha buscat, o no s’ha aconseguit, o no s’ha volgut, buscar un tauròfil de cada partit i posar sobre la taula que realment, la llibertat de vot l’haurien de seguir tots els partits.

Les coses pinten bastos i els animalistes sembla que podran prohibir les corregudes de bous en nom del tracte i el sentiment dels animals. Els bous, com una simple punta d’iceberg. Exagerant, si la proposta tira avant, conseqüentment i seguint l’aritmètica electoral, en nom del sentiments dels animals, la majoria de catalans hauria de ser vegetarià o menjar només carn d’animals que hagen viscut lliures i en pau i mort dignament. Però tots sabem que l’endemà de la suposada prohibició un becari de la facultat de biologia arribarà en retard a la faena per culpa dels caòtics trens de rodalies i es passarà el dia injectant un nou medicament a unes ratetes i després anotarà quantes es moren i quantes no. Eixa mateixa nit un grup d’amics anirà a sopar sushi a un japonès, a eixos restaurants on el maitre maneja a vistes de tots un gran ganivet per tallar la tonyina, i després es faran unes copes de garrafó en un bar modern, per acabar cantant el Rosa d’Abril ebris a meitat carrer. I quan algú fart de soroll els tirarà un ou de gallina per la finestra decidiran fer-se un shawarma a Marià Cubí, que ja se sap que fer-se un shawarma amb tu és el millor que hi ha. El mateix dia a la plaça de Vic continuarà fent pudor dels purins i un col·lega davant el seu ordinador cridarà: merda el pou està contaminat de nitrats! Però Catalunya serà un país (lliure) de corregudes. El que no ens treuran mai serà el saber que alguna de les pàgines de la història de la tauromàquia s’ha escrit a Barcelona.

Read Full Post »

Els tres porquets

Esta nit m’he entretingut amb un programa sobre cases ecològiques, a France 3, que transcorria al voltant de tres famílies, que cadascuna a la seua manera, canviaven d’habitatge per deixar la vella casa construida amb materials habituals i explorar nous materials i tècniques més sostenibles. M’ha impactat la parella bretona, jove, que decidix deixar una casa de pedra (granit per ser més exactes) de les que a mi em fan caure la babaper tres containers de vaixell, d’eixos que venen plens de roba de Xina. No és que esta pràctica sigue generalitzada, de fet la casa ecològica continua sent molt minoritària i els que aposten per viure en una casa amb les parets de palla encara passen per esnobs. La casa, una entitat que des dels romans ha anat incorporant les novetats tecnològiques de manera més o menys equilibrada, sense trencar realment amb la tradició ni amb la forma, ara es veu obligada a canviar des de zero per tornar-se energèticament sostenible. Llavors m’entra el dubte de si els nostres pobles un dia incorporaran containers com a cases als afores i els ecologistes no podrem fer-nos una casa amb totxos o bé amb el fil del temps tindrem una forma de rehabilitar el vell sense haver de recòrrer a estos esnobismes.

Read Full Post »

Carabasses…

Vilafranca, dissabte, set del matí. Possiblement algú no fa massa que se n’ha anat a dormir i ja hi ha unes personetes que ja belluguen.Avui es pelarà la carabassa de Sant Antoni. No és un dia que forma part del calendari festiu però els majorals acudim a toc de corneta, vinguem d’on vinguem. Moltes vegades ja he dit que a l’observador extern li costarà molt entendre com hi ha gent que  pot passar-se se un dissabte de pont pelant carabasses en un parador de festes i altres coses tant o més incomprensibles. Potser algú al final dels kilos i kilos de carabassa també es va fer les mateixes preguntes i fins i tot no m’estranyaria que deteste de per vida la carabassa. Danys col·laterals. L’objectiu del dia es va acomplir , al final de la vesprada la carabassa picada drenava l’aigua cap al cuartel de la Benemérita des de dalt d’un remolc de tractor tot esperant l’endemà, la mel, el sucre, les pells de llima i les calderes de coure que encara viuen per les falses esperant matances i néts majorals de Sant Antoni.

A la portada de comarquesnord.cat trobareu un vídeo que explica millor la tasca.

Read Full Post »

Quan arribo…

Mmmm. De Jules Stone.

Quan arribo a Barcelona (o València) hi ha una sèrie de primeres coses que m’agrada fer. La primera de totes sol anar a un bar, ni que sigue un macro bar amb cambrers amb micròfon inhalàmbric, per fer-me un cafè amb llet i un bocadillo de pernil, tomata i oli. El per què de tanta falera per entrar en un bar a esmorzar és ben senzill, a França s’ix esmorzat de casa i no es menja fins a l’hora de dinar (a migdia). Per tant a meitat matí no es para la jornada laboral per anar al bar del costat i de fet hi ha molts bars on no es concep menjar altra cosa que no sigue un croissant. A més quan arribo solc tindre ganes de fer-me un bon cafè fart de l’aigua xirla que servixen com a cafè per França. De l’entrepà de pernil sucat amb tomata què he de dir, l’únic però que li puc posar és que a Barcelona hi ha un greu problema amb el pa, han oblidat com fer-lo. Després solc comprar-me algun diari, algun llibre de butxaca per allò de dinamitzar el sector cultural i que no tots els meus diners es queden a Orléans. També sol caure l’enderrock (endogamirrock a la valenciclopèdia) que tot i que de vegades els estamparia un miler de cassetes de Carraixet al cap continuen sent un projecte seriós de premsa musical (endogàmica).

Read Full Post »

Un any de cançons

Sempre cap a finals d’any solc fer un recopilatori dels que m’han semblat els millors discos de l’any acabat, però crec que més que parlar de discos enguany parlaré de grups, els que m’han “marcat” este any que no tenen perquè haver publicat el 2009.

Començaré amb Manel, que potser a hores d’ara algú que viu a Barcelona li semblarà que o treuen noves cançons o rebentarà d’avorrir-los, però a mi m’han marcat l’any, cert, poc original, però les coses com són. Es podria parlar molt de la nova escena pop catalana, que si és un trencament o només una transició amb el rock català, i podríem a arribar fàcilment al mateix tipus de deliris que es fa alguna gent des de fa anys.

Un bon dia li vaig llegir a Vicent que havia un grup que es deia Arthur Caravan, alcoians, que publicaven les seues cançons a last.fm i es podien descarregar lliurement sense incórrer en delicte. Fastuós dia. El nou pop valencià és en general més punki i gamberro que el català, menys políticament correcte, potser perquè cantar en valencià ja és tant outsider que de perdidos al rio. Toca el rock’n’roll de les cinc del matí.

Seguint en eixa nova escena valenciana encara diria dos noms més. Verdcel, que van publicar Sàmara el 2008 però que me l’he escoltat prou enguany i Senior i el cor brutal. Els primers tenen bon gust pels videoclips, dels millors que es poden veure fets ací, sovint molt amateurs, i un estil que o agrada o no. Sóc dels primers. Senior estaria més en la línia de Arthur Caravan, ja que s’ha de ser un poc punki per cantar València eres una puta tot i que la referència punk acaba només en l’actitud.

Dijous paella han tret disc al 2009 i els seus fans l’hem degustat delerits, poc a poc han guanyat un so característic i en un món com el de rumba, on de vegades es canta sense massa lirisme estic feliç leré leré, els graciencs en són una bona excepció. De l’altra costat, d’una rumba més canalla, estan els Impagaos, que amb els esforços d’uns bons amics sembla que s’enlairen definitivament. Com a debut discogràfic No lo intenten en casa no està gens malament.

El Belda i el conjunt Badabadoc durant molt temps eren un concepte només de concerts i ben difícil era poder-los escoltar a casa. Enguany han publicat per jamaicanes, un recull de vells hits catalans passats per acordió i ska. El millor és que el disc és només una part de la grandesa dels directes. En la mateixa línia de passar-ho tot per l’acordió estan els bascos de Trikizio, que sonaven prou per casa els mesos de calor i esperances roig i blanques amb el seu Jo ta ke de Su Ta Gar.

Muse, i sense voler entrar en disputes amb els seguidors de Radiohead o Coldplay, seria el gran grup del decenni. Esperàvem el seu nou disc, The resistance, que potser no l’he comprés del tot però em sembla que hi sobra piano i hi falten riffs. de guitarra Tot i això s’hi troba alguna peça per a conservar i pel que sembla en directe és impressionant.

En un post de Toni de l’Hostal vaig descobrir un dels grups en voga a Portugal, Deolinda. Fan fados, però d’una altra  manera, no és la portuguesa que canta les seues penes en una taverna lisboeta per a turistes que mengen una torrada de sardines. Movimento Perpétuo Associativo, que sembla ser que parla del menfotisme dels portuguesos, sense captar-li ni la meitat de la gràcia, enganxa.

Per acabar, Berri Txarrak. Els canvis en la formació no han fet canviar ni el compromís, ni la forma, ni les referències. Amb un so més garage que en els anteriors discos Payola és un gran disc de rock, acì, a Pamplona i a Chicago.

La gent normal (cover de Pulp) de Manel.

Movimento Perpétuo Associativo de Deolinda.

Arbres, software i un té de Verdcel.

Maravillas de Berri Txarrak.

Com resum de tot, Senior versiona Manel.

Read Full Post »