Vetlada al teatre d’Orléans, l’obra comença prompte, a les set, i potser per tractar-se d’un horari tan exòtic només hi ha jubilats i algú que passava, com jo mateix que vaig comprar les entrades en un pack bo de preu a canvi d’escollir les obres i els dies a l’atzar. Això fa que una vesprada ventosa de febrer et trobes en un teatre per veure una obra de la que poc en saps abans d’asseure’t a la butaca. Entre tota aquella collada de jubilats que baixaven amb dificultat els esglaons hi havia de tot, però hi abundava el collaret, l’anell d’or, les arracades sumptuoses, les perles i sobretot unes converses antològiques. Un déjà vu.
Em sumo a la iniciativa de postejar uns versos de Salvador Espriu en homenatge al vint-i-cinquè aniversari de la seua mort. En el cas d’Espriu em passa com a la comtessa, que tota la culpa la té Raimon per ser-ne el descobridor, Indesinenter i aquells crits de llibertat al recital de Madrid, en ple centre de la pell de brau. Però he escollit un poema que va ser recitat per l’Ovidi Montllor amb aquella gràcia que tenia, perquè també és bo treure’l de l’oblit de tant en tant, ara que ja no és cool posar una frase de l’Ovidi per anunciar una calçotada.
Dedicat especialment a la diàspora de la generació ryanair.
Assaig de càntic en el temple
Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret», mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
Com quan ens constipem i busquem si va ser quan ens vam treure el jersei en aquell bar o el corrent d’aire del finestró de la cuina, amb el famós ERE fem el mateix, buscar els culpables. Lògic, amb un fet com este al davant, que pot dinamitar un poble i una comarca. Les culpes les podríem repartir entre els xinos, per treballar tant a tant baix preu, a la camorra per importar roba dels xinos, als grups inversors que ens han dut a la bancarrota global, els polítics perquè la seua faena és evitar això i a la pròpia empresa perquè alguna cosa no han fet bé, i me’n deixo. Però com passa amb el constipat, arriba un moment on el que vols és curar-te el més prompte possible i eixir al carrer de nou. Què més dóna si va ser el finestró de la cuina?
No és la primera vegada que Vilafranca coneix un fet similar, no fa tants anys hi havia un bon nombre de fàbriques i fabriquetes de tèxtil, i de tota aquella estructura ara només en queden dos, Marie Claire i la de les faixes, la resta van tancar o van marxar. Per tant els vilafranquins han viscut tot este temps sabent que convivien amb el risc, volent pensar que no passaria mai però sabent que en el fons podia passar, perquè ja havia passat. Potser hem entropessat una altra vegada en la mateixa pedra i la patacada fa mal.
Parlem d’alternatives? A tots ens venen al cap els altres sectors econòmics, altres activitats, per variar, diversificar que en diuen, però cap d’elles donarà tres cents llocs de treball. Per exemple en cada programa electoral de tots els partits que s’han presentat a les municipals apareix de manera recurrent el polígon industrial. Bé sigue perquè els vilafranquins fa temps que no coincidixen a votar el mateix color polític que mana a la plaça de les Aules o al palau de Benicarló, bé sigue perquè les diferents corporacions no ho han conduit idòniament, el polígon industrial avui dia no existix. Però és un polígon industrial una solució en sí mateixa? Un polígon té moltes possibilitats de convertir-se en uns carrers asfaltats, un solars erms i uns comptadors de la llum que esperen l’empresari ideal que decidirà ubicar-se a Vilafranca per inspiració divina. Un polígon industrial no té sentit si darrere no hi ha tota una activitat, altres sectors, tota una xarxa comercial i uns avantatges fiscals.
El turisme. Alguns pensen que és la solució. Jo penso que dóna per al que dóna, i és veritat que algú més es podria pujar al carro, però ni la pedra en sec ni el pont romànic de la Pobla són un input suficient com per omplir el carrer Major de tendes de souvenirs. Tampoc serem la tercera línia de mar, perquè els que s’ho van creure ara ja no deuen creure en res.
L’agricultura? Cert, eixir del foc per a caure a les brases. Però quan veig les patates, les tavelles o les carabasses que ixen de l’artiga o de la vega (tot biològic i amb l’aigua del cel!) em pregunto si no podria ser una possibilitat, si més no per a guardar-la en la memòria. Ara que l’agricultura ecològica va de més en més, que tenim més problemes amb els sols perquè hem estat massa intensius en altres llocs i tu, algun dia haurem de tornar a consumir més producte local i menys verdura de l’altra punta de món.
I podríem encara parlar de la fusta i el bosc, dels rovellons, de la gastronomia o del teletreball (a llarg terme la salvació del medi rural).
També en fan kit kats dels fesols rojos els japonesos.
Avui un japonès de la faena ens ha convidat a una brena de productes del seu país en agraïment per l’estada que ha fet ací durant un any. Òbviament no hi ha faltat el sushi fet a casa, fruits secs i pastissos. Pastissos, i si se’m permet, en el sentit més sant antonià del terme pastís. Este últim any quan he hagut d’explicar què és un pastís – i m’ha tocat fer-ho bastant a sovint – la gent sempre sol fer una cara estranya quan saben que el condiment del pastís és carabassa – de la que se’n fan plats “salats” com ara puré – però no pas confitura. El pastís d’avui del company japonès no era de carabassa, però també era d’un producte que no ens l’esperem en unes postres, fesols rojos (frijoles a Mèxic, potxas a Tolosa i azoki en japonès). A més la forma també era semicircular però – ai las! – venien envasats i exportats directament de Japó. No res, no em feu massa cas, encara estic de desintoxicació sant-antoniana.
Des de fa uns mesos estic vehiculitzat. Creieu-me que el confort més gran del nou cotxe, sense desmerèixer la resta, és el reproductor de CD. Fins avui tots els cotxes “meus” funcionaven amb cassetes i els discos només es podien llegir amb aquell cassette adaptador capaç de destroçar els millors acords de guitarra tal com el tècnic de so més cràpula del món o la sala amb pitjor sonoritat del planeta. També subsistia amb aquells cassetes regravats sobre cursos d’anglès i entre cançó i cançó la veu femenina del listening, esmorteïda, intentant fer-nos aprendre uns phrasal verbs en un mal lloc i en un mal moment. Ara puc escoltar els discos directament i ja sé que algun amic em dirà que el que cal és adaptar l’ipod al vehicle. Temps al temps. Fetitxista amb els discos, abans de comprar recopilatoris per de Barry White o Diana Ross per quatre xavos per posar-los al cotxe, he tret pols als discos gravats. A la guantera duc un porta CDs ple de discos que coneixen les biblioteques més emblemàtiques de la Barcelona d’exàmens i els seients afelpats de color blau d’uns quants Catalunya Exprés. D’esta manera al cotxe em trobo escoltant discos recopilatoris domèstics enregistrats fa anys, de quan les cançons es descarregaven d’una en una i de quan en quan ix aquella cançó que en el seu dia tantes coses volia dir i ara tan poc. També hi he trobat aquells discos que em van gravar, que en el seu moment no els hi vaig prestar massa cas i per exemple, diumenge de vesprada, conduint entre prats de color verd tenyits de neu, turons ondulats i vaques pasturant per donar-nos als humans camembert, li vaig trobar tota l’essència a algunes cançons de la Bonet.
Hi ha llocs que porten una etiqueta malèfica al damunt, la ciutat de Montluçon n’és una. Situada al centre de França, cau tant al nord d’Alvèrnia que els alverniats diuen que no és Alvèrnia i els del centre l’ignoren completament en el seu dia a dia. Així està, perduda, oblidada, la petita ciutat de Montluçon. Jo he estat a uns quants llocs, entre ells Montluçon, i un dia podria publicar la llista dels pobles més lleigs què he vist i Montluçon no hi estaria, el castell al centre era ben bonic amb carrers peatonals. Però la reputació és més aviat que a Montluçon no hi passa res, només hi ha un bar per quaranta mil habitants i les etapes intranscendents del Tour s’aturen cada vint anys, Montluçon, la vache, Montluçon c’est mort. Inspirant-se en això, Mickey 3D, grup de pop-rock francès, han fet una cançó que es diu Montluçon. Gent de Montluçon, no és la millor propaganda que us poden fer!
A Montluçon, dans ta cité triste a mourir
J’étais venu à reculons / Simplement pour te faire plaisir
A Montluçon, pendant qu’tu reniflais mes fleurs
Les mains planquées dans mon blouson / Je regardais passer les heures
A Montluçon, le seul truc que j’ai trouvé drôle
C’est quand ton chien m’a pissé dessus / Pour me souhaiter la bienvenue
A Montluçon, en plus t’étais même pas jolie
T’étais habillée tout en gris / On aurait dit une p’tite mamie
A Montluçon, un monsieur est venu me parler
J’ai pas compris qu’est-ce qu’y m’a dit / On aurait dit du vieux français
A Montluçon, y avait des enfants qui jouaient
A s’faire des croche-pieds sous la pluie / Ca m’a donné envie d’pleurer
A Montluçon, le seul truc que j’ai trouvé drôle
C’est quand ton chien m’a pissé dessus / Quand il m’a pris pour une bagnole
A Montluçon, j’me sentais comme dans une prison
Et quand ton père m’a tiré dessus / J’ai couru jusqu’à Montbrison
Pour revenir à la maison.
Traducció faite maison, fins i tot me l’he jugada amb alguna rima.
A Montluçon, en la teua barriada trista a matar
vaig arribar a reculons / Simplement per t’agradar
A Montluçon, mentre oloraves les meues flors
les mans dins la jaqueta / mirava com passaven les hores
A Montluçon, l’únic que he trobat entretingut
va ser quan se’m va pixar un gos / per dir-me sigues benvingut
A Montluçon, a sobre no eres ni tans sols guapa
estaves vestida de gris / n’hauríem dit una beata
A Montluçon, un senyor em va vindre a parlar
no vaig entendre res del que em va dir / diria que parlava el vell francès
A Montluçon, vaig vore xiquets jugar
a fer-se la traveta sota la pluja/ i em va donar ganes de plorar
A Montluçon, l’únic que he trobat distret
va ser quan se’m va pixar un gos /al confondre’m amb un cotxe
A Montluçon, em sentia com en una presó
i quan ton pare em va disparar / vaig córrer fins a Montbrison
per tornar à la maison.
La meua adolescència va ser molt radiofònica. Els dissabtes i diumenges estaven consagrats al Carrusel deportivo i a les nits, vetlador com sóc, em xuplava el Larguero amb José Ramon de la Morena fins quedar-me algun diumenge penjat dels auriculars i escoltar el començament de Molés i Antonete. El millor record que en guardo possiblement són els programes que feien en directe des de les ciutats final d’etapa de la Vuelta, on es parlava més que de costum de ciclisme i a sobre a l’època de Chaba Jiménez d’allí en saltaven guspires, amb una sèrie de personatges de traca: Manolo Saiz, Olano i la seua dona, Vicent Belda, Perico, Linares. Quan vaig començar la carrera a Barcelona tot anava per la mateixa marxa fins que va saltar el cas Gurpegi per dòping i com qualsevol aficionat del Athletic amb dos dits de front vaig dir prou, tanta calúmnia, tant d’insult i tanta ràbia no es podien aguantar. Mai més l’he tornat a escoltar, ja s’apanyarà. Suposo que ara, vuit anys més tard, al Larguero el Athletic devem ser junt al Barça l’enemic número u, els màxims beneficiats del Villarato. Però penso que els pip pip pip dels gols de Llorente se li deuen fer molt llargs i me n’alegro.
Al arribar a un nou país fer-te uns mitjans teus és cosa de temps. A França vaig entrar de seguida en sintonia amb els mitjans escrits (Le Monde i Libération), a les teles encara no els hi he trobat el què i amb les ràdios ara començo. Per exemple als matins m’agrada la repassada de la premsa de France Inter (l’emissora pùblica, una reserva d’esquerrosos), m’agrada escoltar el reggae que punxen els estudiants a Ràdio Campus i per exemple avui he enganxat la ràdio dels portuguesos d’Orléans amb el programa Balcon de Espanya, que repassava cançó espanyola, encadenant Beth, Emilio el moro i Machin, del més kitsch que es pot trobar. Sensacional fins i tot per a un hispano escèptic.
I ja que estem parlant de ràdio, i perdoneu per la propaganda, us convido a escoltar el programa Tot en un xip, que ja li fem podcasts i es pot escoltar des de tot el món i part de l’estranger. Al grup facebook del programa tenim més coses.
Ens situem al vell Castelló, a eixe que li agrada a la Maria, la ciutat menuda i el poble gran, tot mesclat. Allà per la Farola un vilafranquí que fa de transportista amb un camionet espera un altre convilatà que ha baixat a la ciutat per arreglar uns papers i algun recado més, pujaran junts. Mentre l’espera es fuma un cigarret, de tabaco verd, i de mig del Ribalta apareix l’altre, boina, camisa a quadres blava i jaqueta de llana. Es saluden i pugen, arranca el motor i deixen Castelló. Abans d’arribar a Borriol, al passar per damunt d’un barranc, el xòfer solta la primera frase del viatge: ira! canyes. El viatge va prosseguir, van entrar per Borriol, després les corbes de la Pobla Tornesa entre aquells pins i les roques rogenques del massís del Desert, el pla de la Barona, els Ibarsos, Sant Pau d’Albocàsser, les costes d’Ares, tot en el més absolut silenci. I al mas del Vent, ja en terme de Vilafranca, el copilot respongué: pa fer flautes.
L’altre dia vaig explicar esta història a uns companys quan parlàvem de compartir viatge de cotxe en desconeguts que trobes en una pàgina web. El que més temor em fa és trobar-me en un viatge de tres hores amb un desconegut amb ben poques coses a dir-li.
D’avui fins a dissabte es celebra a la veïna Paris l’Expolangues, una fira per promoure el plurilingüisme i el aprendre llengües noves que sempre va bé. L’Institut Ramon Llull i la casa de Catalunya de Paris ens ha enviat des de fa dies el programa a la diàspora i la veritat és que hi ha activitats interessants però la fira no està feta per a nosaltres, els que el parlem bé (i ple de vicis) no hi tenim res a pelar. A part d’això el IRL de Paris organitza prou activitats durant l’any, però fer el viatge fins a Paris per una lectura de poesia en català del segle XIX no deixa de ser una gran fricada (i més demanar-se vesprada lliure!), suposo que si visqués a Paris hi aniria amb més regularitat. Per exemple la setmana que ve, el divendres, hi ha una conferència a la Sorbona de la situació sociolingüística de València a càrrec d’Emili Casanova, però per a un orleanés és impossible d’arribar a l’hora. De totes formes estes activitats, si es comparen amb el que es coïa per Paris als anys seixanta, no deixen de ser peccata minuta, en aquells anys l’Ovidi, Raimon, Llach, Paco Ibanez passaven pel Olympia al mateix temps que Brel, Brassens, Barbara i Ferré. Sense IRL. Hem perdut pes tat? Ara que… dels francesos o belgues que he citat no en queda ni un!
Enginyer geòleg, periodiste estival i de cap de setmana. Entre Barcelona, l'Ebre, Vilafranca (Ports) i França, tot podria ser bastant complex si no es tingués un kilòmetre 0: Plaça Peiró Scala altrament conegut com els Columpios, Vilafranca.
Preciosa fotografia de
Tres vaques al bocage del pays d’Aude, de 
Carlos Gurpegi, de 
La Farola, nom propi de Castelló. De
el cadafal 
