Em sumo a la iniciativa de postejar uns versos de Salvador Espriu en homenatge al vint-i-cinquè aniversari de la seua mort. En el cas d’Espriu em passa com a la comtessa, que tota la culpa la té Raimon per ser-ne el descobridor, Indesinenter i aquells crits de llibertat al recital de Madrid, en ple centre de la pell de brau. Però he escollit un poema que va ser recitat per l’Ovidi Montllor amb aquella gràcia que tenia, perquè també és bo treure’l de l’oblit de tant en tant, ara que ja no és cool posar una frase de l’Ovidi per anunciar una calçotada.
Dedicat especialment a la diàspora de la generació ryanair.
Assaig de càntic en el temple
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
el cadafal 
Em sembla que si fem un rànking dels versos més triats, aquest seria en el podi.
Bona tria i bon record de l’Ovidi, que també l’enyorem.
“…ara que ja no és cool posar una frase de l’Ovidi per anunciar una calçotada” hahahahahaha.
La següent vola, per cert, que vaig vore a Raimon després d’eixa primera que conte, va ser en un homenatge a l’Ovidi a Alcoi.
Salut!
en serio, fa cinc anys, els de l’esquerra independentista posaven l’ovidi hasta’ls cartells de la calçotada popular.
A mi també m’ha agradat el teu blog. I també m’ha agradat molt Ovidi, perquè em queda a prop de casa. Em passaré més vegades per ací.
(l’assumpte del cola-cao França sols es solucionable recurrint al contraban)