Sant Jordi

Un vitrall de Sant Jordi, de poncar03.

Porto molts dies de retard, de moment em cenyiré a Sant Jordi i més tard al cap de setmana a Vilafranca.

Un Sant Jordi a Barcelona. Bé, un matí de Sant Jordi a Barcelona. Tot comença per les Rambles i la divertida guerra de banderes que es portaven els no nacionalistes de Rosa Diez i un grup de dissidents d’una branca del independentisme extraparlamentari, paradeta contra paradeta. Després estaven els turistes que no entenien res, potser perquè ningú feia l’esforç d’explicar-los de què anava la història. Més amunt un grup de voluntaris passejaven avis i àvies en cadira de rodes amb globus de colors dels partits polítics, en pre-campanya. Calia? Els adolescents anaven esvalotats per la Rambla i la pregunta que se’m fa cada vegada més recurrent, érem igual d’estúpids o a cada fornada anem a pitjor? Per tot em trobava les parades de roses per a mil i una causes justes (i injustes) i veies velles pijes de Sarrià comprant-li roses a una parada d’un altre grup de dissidents de l’esquerra independentista. Quins llibres van caure? Quim Monzó.

Read Full Post »

El vulcanòleg

El vulcanòleg és una subespècie del geòleg, una feina que fa somiar a molts geòlegs que van escollir este ofici atrets precisament pels volcans. Cada volcà diria que té el seu vulcanòleg de capçalera, algú que se’l coneix pam a pam: les variacions de la topografia, les fumeroles, els minerals, els episodis històrics, les fases d’una erupció, els terratrèmols que acompanyen una erupció, les zones amb més risc, tot. El volcà Eyjafjöll té el seu vulcanòleg, però a l’home l’erupció l’ha agafat a París i com bé sabem tots, no ha pogut tornar a Islàndia. Li han cedit un despatx, un ordinador i l’home va seguint la erupció des de la distància. Però els vulcanòlegs són gent de camp i l’home deu estar dels nervis i pegant-se cops a la paret, fins i tot si imaginem a l’islandès com algú seriós i sobri. Perquè possiblement ha consagrat una carrera, amb tesi doctoral, un post-doctorat i 18 anys d’investigació esperant l’erupció. I ell s’ho mira amb fotos satèl·lit des d’un despatx de París.

Read Full Post »

La veu d’un temps, d’un país

Raimon, el 14 d’abril a la Sorbona. Fotografia de Daniel Mordzinski.

Fins avui no havia tingut temps a posar-me tranquil·lament, tal com ho demana la ocasió, per escriure unes ratlles sobre el concert de Raimon a Paris el passat dimecres. Eixir del metro en un Paris bell de primavera i escoltar gent que diu: a on deu ser? en versió original ja provocava un neguiteig.

Qui pot anar a un concert de Raimon a Paris? Primer, els nostàlgics, els que fa quaranta anys ja hi eren, després estàvem els de la diàspora, perquè actes així ajuden a unir la comunitat i a matar el saudade i la nota extravagant diria que eren els estudiants de la Sorbona que anaven acompanyant al professor (que solia ser del primer o del segon grup), que els hauria xarrat de Raimon, del carrer Blanc de Xàtiva, d’Espriu, de Franco, dels grisos i tot eixe món.

El concert. Breu, massa breu. Havia llegit per algun lloc sobre el concert de la integral a Barcelona i les més de dos hores de concert i a Paris no ens va arribar per a tant. No passa res, no li ho tindré en compte. Tampoc li discutiré el que va cantar, d’una obra majestuosa com la seua, no podem enfadar-nos si no toca Societat de consum o Veles e vents. Almenys no racaneja com feia Llach amb l’Estaca i sap que Diguem no i Al vent s’esperen en candeleta i van caure als bisos. Podia sorprendre l’energia d’un home que té vora setanta anys  (al any quaranta, quan jo vaig nàixer) i que fa cinquanta que va compondre el seu hit més gran, però no hi ha cosa més bella que arribar a la maduresa aixina i aprofitar-la. I la veu, quina veu, la mateixa veu del cassette que hi havia a casa del concert a Bellaterra. La veu d’un temps, d’un país.

Read Full Post »

Elogi dels diners

Una porta del Cabanyal, eixes portes me fan caure la baba. De Dedoblege.

He llegit a ca Vicent que corre una iniciativa, que contra excavadores, maletins, trajes i bolsos, poemes! Com sempre em passa, la meua reserva de poesia està en mp3 i no tant en llibres. He buscat aposta Raimon (el voré demà a la Sorbona!) i he trobat este poema que canta d’Anselm Turmeda, ben actual per haver estat escrit al segle XIV.

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.

I este poema m’ha recordat ipso facto els versos del Arciprestre de Hita, cantats per Paco Ibanez.

Yo he visto a muchos curas en sus predicaciones,
despreciar el dinero, también sus tentaciones,
pero, al fin, por dinero otorgan los perdones,
absuelven los ayunos y ofrecen oraciones.

Dicen frailes y clérigos que aman a Dios servir,
más si huelen que el rico está para morir,
y oyen que su dinero empieza a retiñir,
por quién ha de cogerlo empiezan a reñir.

Read Full Post »

Spain

Made in Spain, de Christian Luna.

Ahir vaig anar a un festival, mig infantil mig no-sé-què, dedicat a Espanya. Oh, sorpresa preguntarà algun lector toca punyetes, traïció dirà el laportista. M’explico. Tot es passava a prop del poble de la C., Mayenne, i com tampoc són tantes les activitats culturals que tenen lloc en una zona rural vam anar-hi, però sobretot vaig insistir perquè hi havia una xerrada sobre els exiliats de la guerra espanyols que van fer cap a eixa regió, i com el tema guerra – república és una debilitat no ho podia deixar passar. A més feia massa temps que no anava a conferències amb aroma tricolor i no em va decebre, vaig eixir amb algunes anècdotes ben gustoses i el regust general que tota eixa gent va eixir del foc per caure a les brases.

A banda de la xerrada, el cas és que la resta del festival, que tenia molts actes de animació per als sagals, un poc de música en directe i molta decoració pensada per a la ocasió, era un popurri curiós. D’una part estava tota la imatge idealista republicana que guarden molts francesos i per exemple els guitarristes tocaven Ay carmela i altres cançons de la guerra civil. Per l’altra part estaven els tòpics com les sevillanes, les pelis d’Almodovar, els xurros, Picasso, els bous, el futbol i fins i tot la tomatina. Als xiquets els pintaven la cara i els donaven banderetes (d’Espanya, del Barça o del Madrid, a escollir) i els feien dibuixar bous i toreros de Picasso o Miró. I sí, vaig pensar que si a una excursió de xiquets al museu Picasso de Barcelona se’ls fes pintar un bou seria un escàndol, una denuncia d’un pare, un debat al parlament, dimissions, enquestes al programa del Cuni i alguna imbecilada més.

PS: a Mayenne guardaven un bon record d’un xic exiliat que jugava a futbol molt bé, davanter centre, Manolo, de Bilbao. M’agrada que un jugador que fes sensacio vora el poble de la C. fos biscaí.

Read Full Post »