Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2010

A la plaça de bous d’esta imatge s’hi van fer moltes corregudes en territori català. A partir de l’u de gener de 2012 açò ja no serà possible.

Un programa de TV3 de fa un parell d’anys consistia a tancar dos famílies de ciutat en un mas perdut d’Osona i fer-los viure en les mateixes condicions que fa cent anys. Un dels màxims drames del concurs era quan havien de matar un pollastre però de tant maldestres (puc dir inútils?) que eren se’ls va morir una ovella. Doncs bé, eixe seria un retrat de la societat moderna, catalana, espanyola i conxinxinera, volem el màxim confort que ens aporta la tecnologia però que ens vingue tot fet i sobretot sense tacar-nos de sang, la mort és molt lletja, fins i tot la d’un conill.D’esta manera, poquet a poquet, estem covant una generació que ha humanitzat tant l’animal que arribem a l’absurd absolut. M’horroritza pensar que les facultats de veterinària estan plenes de gent que hi van pensant-se que es passaran la seua vida operant de cataractes a iguanes i que a sobre es pensaran que estan fent un bé a l’humanitat. Doncs bé en un acte més dins d’esta dinàmica animalista, mesclada amb la lluita actual per desmarcar-se paranoïcament de qualsevol  signe d’espanyolitat, s’han prohibit les corregudes a la comunitat autònoma catalana (cal no oblidar que Ceret és una ciutat ben catalana i taurina). Més que el fet en sí mateix, a Catalunya la festa  formal estava ferida de mort, el que em fa por és que ara el lobby animalista comence a portar este debat a la resta de parlaments i qui sap  si ens acabaran prohibint  la llonganissa. El futur estat català no es fonamenta en els principis de respecte ni d’obertura que voldria, sinó en els postulats d’una colla de friquis afiliats de la Internacional Papanates que diu Quim Monzó. Avui m’han declarat il.legal a una terra que és meua. Sort que no m’ha enganxat a Barcelona però Orléans té avui un regustet d’exili.

Si se’m permet l’ironia i l’agranar cap a casa, potser a partir d’ara les places de bous que estan prop de Catalunya (Vinaròs, Castelló, Vilafranca?) programaran corregudes de qualitat per que vinguen catalans d’estranquis com els seus pares anaven a vore porno a Perpinyà. Sí, ho heu notat, anem enrere.

Anuncis

Read Full Post »

Tota pedra fa país

S’ha acabat. Ha passat el darrer cap de setmana de juliol i açò vol dir senzillament que hem dit adéu a una nova edició de l’Aplec dels Ports, la festa, amb totes les etiquetes que vullgueu darrere, de la comarca dels Ports. Enguany l’he viscuda d’una altra forma, de l’altre costat de barricada, hem estat nosaltres els del peto groc que aparcaven els cotxes, els que vigilen els equips de so, els que van amunt i avall estressats, els de l’altre costat de la barra a les tantes del dematí, els que s’ho perden tot quan més ganes tindrien de veure-ho tot. Era un deure amb el poble i la comarca i ha estat un plaer aportar el granet de sorra estant molt lluny físicament.

Parlaríem d’èxit, però sincerament tots els aplecs són un èxit, i més exitosos quant més colossal és l’esforç dels pobles menuts. Vilafranca, poble gran, no podia fallar i crec que no ha fallat. Ha hagut aspectes a millorar, tenim un grapat de bons consells a donar als companys d’Herbers, vam tindre unes nits fresques que no donaven molta set, ens va vindre una gent que tenia molt poca perra i el poc que tenien s’ho gastaven al Consum o Mercadona. Però tot i això ens en eixirem. Uf!

Les actuacions musicals han estat de molt nivell, cadascú tindria les seues preferències, però crec que tots els perfils es poden donar per contents dels artistes que han passat pels diferents escenaris, fins i tot gent que fins ara mai havia tingut el seu espai al Aplec.

Voldria que la gent que ha passat estos dies per Vilafranca se’n vaja amb algunes idees més clares. Que hagen descobert que existix un lloc al país dels valencians en que les nits d’estius poden ser fresques – o fredes – on els entrepans encara són de panxeta i no de bacon. Que hi ha una comarca de pobles tranquils, amb les seues peculiaritats, bella, oblidada, maltractada, camp de batalla política. Una terra per la que val la pena implicar-se perquè cada any ens dóna el privilegi de juntar-nos d’esta manera.

Moltes gràcies a tots els visitants de l’Aplec que han fet gasto, els amics del bolso nevera – tan progres ells – sembla que prefereixen donar els diners a la família Roig. Moltes gràcies també als vilafranquins que han col·laborat.

El títol del post és de Cesk Freixas. M’encanta.

Read Full Post »

ni el Timbaler del Bruc sabia què és un Shimano 6. Foto de beagle34.

Ahir, quan vaig escriure l’entrada, ja intuïa que l’afer de Contador i la cadena de Schleck podia esdevindre fàcilment un tema de conflicte de caire nacionalciclístic entre la grandeur francesa i la fúria espanyola i així ha estat. És ben sabut que hi ha dos grups, ben definits i irreconciliables, que tenen tanta passió patritòtica com poca idea de ciclisme, futbol, tenis o pilota valenciana. Estos són els que si ahir els fets hagueren estat diferents avui tindrien un discurs completament al revés i tant amples. Si esta gent foren simplement lectors de les edicions digitals dels diaris, els llegiríem els comentaris, ens en riuríem i en pau. El problema és que esta gent també ocupa les redaccions dels diaris i els escons del parlament. Així s’entenen avui algunes portades i reaccions a dreta i a esquerra, i encara sort que Schleck és luxemburguès i no crec que hi hage cap conflicte històric entre les dues corones (reials, no del plat de la bici), del contrari ja estaria Agustina d’Aragó i el Timbaler del Bruc dalt del Tourmalet. Tot i això, que per mi un dels grans obstacles a la construcció d’un sentiment de pertinença única a Europa, en el cas de les bicicletes col·loquialment me la sua. Els fets van ser com van ser i si Bernard Hinault, Laurent Jalabert, Pedro Delgado o fins i tot Rjiis, gent que sap pedalar, opinen que el fair play no és això el debat està zanjat.

Read Full Post »

Vive le tour

Luis Ocana, caigut vestit de groc baixant el col d’Aspet de J. B. Wadley. A través ddsiple.

Era el juliol de 1998, uns dies abans França havia guanyat el mundial de futbol i a les carreteres dels Alps es corria el tour. Esclatava la polèmica Festina, el dopatge al ciclisme eixia a la primera pàgina dels diaris – esportius i no esportius, blancs i grocs. Després va vindre una cacera de bruixes, a voltes acertada, a voltes paranoica. Han passat dotze anys, set dominats pel gran Lance Armstrong, però sobretot han estat dotze anys on la polèmica i el que és pitjor, els daltabaixos a la classificació general, no es decidien a la carretera sinó als despatxos dels jutges, a la redacció de l’Equipe i als laboratoris anti-dòping. Enguany és diferent, o això vull creure. Segur que hi ha dopatge, de cinquena generació si convé, però tornen les pàjares i els abanderats dins del pilot de l’anti-dòping aconseguixen guanyar etapes. De tot plegat em quedo amb el fet que la polèmica al tour 2010 es crea a la carretera, i continuo rabiant, indignant-me i cridant però per causes purament esportives. I avui ha estat un dia d’eixos en que un s’indigna. Resum dels fets: Andy Schleck ataca a l’últim port abans de baixar a Luchon, se li ix la cadena i per darrere ni Contador ni ningú es para a esperar-lo. Un cop a meta Schleck diu que ell en la mateixa situació s’hauria esperat i Contador diu que no havia vist l’avaria i que no sabia res. A Anquetil, Pantani i Ocana tots junts en l’olimp de la bicicleta se’ls s’hauran remogut les panxes i Eddy Merckx se n’haurà rigut a gust. Ni fair play fora de lloc ni xuplamentes de dit, en eixes condicions no es perdona res i no cal amagar-se’n. O bé la nova generació de ciclistes (que són de la meua edat), per culpa de la Nocilla, les vídeo consoles, Bola de Drac i els caçafantasmes  estan fets d’una altra pasta, o bé és només una mostra puntual de papanatisme associat a bones cames i millors pulmons. Vist el vist, m’alegraria i molt de veure a Samuel Sánchez furtar-los la cartera als dos. Ah, i com m’agrada este esport quan és només això, un esport.

Read Full Post »

7 anys més tard, la sort li va girar la cara a Lance.

Qualsevol onze de juliol comença sempre de la mateixa manera, un despertador que sona abans de les vuit del matí, tant és entre setmana com en dissabte i diumenge, per engegar el televisor i seguir la retransmissió en directe de TVEi  del encierro de Pamplona. L’onze de juliol de 2010 era diumenge, la banlieue de Paris es despertava amb botxorno a casa d’un company i un Miura va agarrar un corredor habitual que anava amb una samarreta de Raul, 7, Real Madrid. Arranquem, per una autovia dels afores de Paris, un cotxe de matrícula francesa molt hispà de decoraciò ens saludava a nosaltres – cotxe de matrícula espanyola – però no el vam correspondre, les aparences enganyen.

Sota el sol de migdia, entre camps de cereal ben grocs, trobem fonda i un kebab-frites. Després gaudim dels carrers medievals de Provins, ciutat de la que mai hauríem imaginat el que amaga passant simplement per la circumval·lació. Es fa tard, trago d’aigua i ràdio al cotxe, segon ritual d’un onze de juliol, Tour de France. Etapa alpina que passarà a la història del ciclisme per haver sepultat un heptacampió, aquell que sempre tenia la sort de cara en els viratges ara li ve tot de cop. Ja vaig dir l’any passat que no vaig entendre la maniobra d’Armstrong de tornar, sabent que era molt difícil guanyar i rendir al seu nivell d’abans, com els  grans toreros que tornen a les places per diners i resulten ser una caricatura d’ells mateixos. Entre planícies i boscos verds frondosos la ràdio esportiva es s’entretallava quan Samuel Sanchez atacava, i com si d’un contra-atac del Athletic es tractés, el cor s’accelera, però llàstima, Andy Schleck guanyava l’etapa.

Torno a casa, la ciutat està tranquil·la, l’asfalt està desfet, creuo les avingudes pel mig. Ja es deuen portar jugats vint minuts del partit. Em faig el sopar i miro el partit. A partir d’este moment la història la sabem. Quan alcen la copa jo ja estic escurant els plats i la colònia d’espanyols d’Orléans ho celebra amb clàxons pel carrer. Resultat just. M’alegro per alguns jugadors, sobretot per Javitxu i Fernando, llàstima de no arribar als nivells de protagonisme durant la competició que van tindre Zarra o Iribar. Després, i això ja és 12 de juliol, a la feina em feliciten (!), em pregunten si vaig eixir amb el cotxe (no) i me veig obligat a portar-los croissantets per esmorzar (!!!). Tot açò amb un to el més diplomàtic possible i pensant que mentre això no degenere en banderes, vivas, orgulls i crits es pot aguantar.

Read Full Post »