Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2010

Diumenge vesprada

Un carrer darrere la catedral d’Orléans. Fotografia de Photojol.

Més d’una vegada he lloat els passejos urbans, per carrers desconeguts, allunyats, deserts, si pot ser els diumenges per la vesprada, el moment més decadent de la setmana. Avui el cel d’Orléans ho acompanyava tot molt bé i feia encara més decadent la vesprada, cel gris i cops de vent fresc.  Si a més hi sumem que avui s’acaben les vacances per a molts i que dijous comença l’escola tenim l’escenari perfecte, la decadència total. La ciutat desprenia tristor, fi i principi, maletes, la tomata podrida al fons de la nevera, la bústia plena de cartes i de publicitat, l’herba crescuda del jardí. Molt poca gent pels carrers, només l’adolescent que va a tota castanya amb el vespino pels carrers d’urbanitzacions de burgesos de fa cinquanta anys. Sort que enmig de tot, sense esperar-ho, després d’una casa normal apareix la del veí, una casa modernista preciosa, sense faltar-li cap detall i soltes un “collons!” que fa tot hage merescut la pena.

Ah, i per si tot això era poc, ha començat la lliga! I molt bé que ho ha fet.

Read Full Post »

Qui paga mana?

El que no tinc, de Chiwalou.

Esta setmana he enviat un sobret amb la meua signatura i que autoritzarà al fisc a extreure del meu compte corrent el que em toca pagar de la declaració de renda. Fins ací res a replicar, els ciutadans tenim drets i deures i no m’amagaré ni faré apologia del diner negre. Gràcies a estos diners tenim hospitals, museus nacionals, tramvies i altres tòtems que posem de vegades com exemple del servei public.  La meua queixa, que llenço al vent, ve pel fet que els meus convilatans, francesos, paguen igual que jo, solemnement, els impostos cada any, però ells poden elegir. Cada cinc anys ells podran dir si ja està bé de gastar-se els diners en pagar deportacions encobertes a gitanos, si la carretera ha d’anar pel nord i no pel sud, si a l’escola es podrà anar en crucifix i no amb mocador, si comprem vuitanta milions de vacunes contra la grip A o només la quarta part. Ells tenen la ocasió de dir-ho en una urna, nosaltres, europeus d’altres racons, només tenim veu a les eleccions municipals. Qui paga no mana.

Read Full Post »

Fan fiction

Avui, al Tot en un xip de la ràdio, parlava dels Fan fictions. I per aquelles he pensat que la millor manera d’explicar-ho era amb un exemple. Disculpeu la paranoia.

Horacio amb el pas dels anys es va tornar un home corrupte, un poli corrupte, una molèstia. L’administració Obama no volia saber res d’ell i el van expulsar dels Estats Units. Per coses de la vida, tot allò del cunyat d’un amic d’un altre cunyat, va fer cap a Benicarló. Allà es va comprar unes fanecades d’horta i de seguit li va agarrar traça a cultivar verdures.

Un dissabte ben de matí Horacio i sa filla pujaven en la camioneta cap a Vilafranca, dia de mercat. Sa filla dormia al seient del costat, s’havia passat la nit mirant capítols de Lost en streaming. Quan ja estaven a Cabestany Horacio distingix dos figures fent auto-stop, són Luc Skywalker i C3PO!

– Ié, què feu per ací?- els va preguntar Horacio.

– Xa, mos hem perdut i este necessite anar a l’electriciste.

– Ala va pugeu.

Luc es va asseure a davant al costat de la filla d’Horacio i C3P0 anava darrere, entre basquets de melocotons. Arribaren al poble i a la plaça d’En Blasc van instal·lar la parada de fruita i verdura. Només acabar de muntar-la C3PO i la filla d’Horacio se’n van anar a fer una volta pels carrers costeruts del Raval, a explicar-se capítols de Lost, fumar cigarros i altres vicis. Sembla que C3PO ara ja no tenia necessitat d’un electriciste. Mentrestant Luc li feia companyia a Horacio a la parada.

En tot això des del fons d’un bar ix Jarry, un xic amb ulleres que va pujar a l’Aplec per fer un espectacle de màgia i tant li va agradar el territori que s’hi va quedar. Des d’aleshores ha encadenat les festes: la Mata, Portell, Vilafranca, Castellfort, una escapada a Cantavella i ara a Cinctorres, tot un fiera. Apreta tant per les nits que els dies va mig adormit. Com el xic es guanya la vida fent màgia i brevatges, va anar al mercat a comprat algunes herbes per a una pòcima secreta, però amb tan mala sort que va entropessar amb la parada de verdura de Horacio. En allò que es va muntar tota una estesina de tomates, melons, tabelles, pimentons pel terra. Des d’un munt de garrofons que hi havia va començar a aparèixer un fum, que poc a poc prenia forma humana. Al cap d’uns minuts tot el mercat va endevinar que Joan Monleon s’apareixia a la plaça en forma de boira! I no era un Monleon qualsevol, anava de fallera! Quan ja tenia una forma ben nítida va fer una volta per la plaça i es va dirigir cap a Skywalker, a qui li va dir: Luc, sóc ta mare.


Read Full Post »

Tots els mitjans s’han fet ressò estos últims dies, el govern de Sarkozy està expulsant gitanos de l’Europa de l’Est. Avui sectors catòlics, que sostenen la dreta de Sarkozy, criticaven la mesura basant-se en la moral cristiana. La qüestió és complexa, només per donar un nom a tal comunitat un ja es perd i descobreix amb sorpresa que a França existixen infinites maneres d’anomenar als gitanos (atenció les explicacions són d’anar per casa, no he aconseguit trobar res massa clar, tots els termes són uns sinònims sí però no): primer estan els roms, terme que en principi definiria a tot el poble gitano -d’ací ve allò de poble romaní- però ací el percebo sobretot referit als de l’Europa de l’Est que ara són expulsats, gitanos són els que viuen al sud del país  (al barri de Sant Jaume de Perpinyà per exemple), els que toquen la guitarra amb ventilador i que es troben a Saintes Maries de la Mer una vegada a l’any, estan els tsiganes, els sinti o manouches que serien els que vivien a Alemanya i més patiren la persecució nazi (serien els de les joies de la Castafiore?) i per acabar-ho d’adobar està el terme legal francès gens de voyage (gent de viatge), inventat per algun jurista per encabir la població nòmada sense reconèixer cap identitat ètnica a l’interior de la República francesa. Complicat!

El que està més clar que l’aigua és que este debat és prou artificial, per distreure l’atenció i no parlar de l’augment en l’edat de la jubilació o del cas de l’Oréal. Perquè malgrat alguns incidents ben locals, els gitanos i els seus campaments no formarien part dels maldecaps d’un francès mitjà. Però d’esta forma ens en oblidem de tot i atacant al més feble fem creure que estem actuant amb mà dura en favor de la seguretat, quan acabar amb les desigualtats seria la manera més eficaç de podar els brots de violència. D’altra banda, siguem realistes, eixe francès mitjà que no li preocupa en absolut esta història al mateix temps no li faria gens de gràcia que el solar del davant de casa estigués ocupat per caravanes tot l’any i és el mateix que fa una carassa quan la xica amb la filla al braç l’interrompen la lectura del diari gratuït per demanar caritat en un rodalies de París. Durant anys hem tractat així els gitanos, que guay els Gipsy Kings, quina acceleració de vents la Fanfaria Ciocarlia, quin geni Camarón, quines veròniques De Paula, visca el rei Peret. Però dos carrers més enllà millor que al replà de la meua escala. Per cert, que amb les centrals nuclears, els parcs eòlics, els abocadors i altres invents fem un poc el mateix.

Ell ho deia molt millor.

Read Full Post »

Encara va de bous

Esta foto la va impactar. De Toni.

Va entrar la dona de la neteja al despatx, com sempre, discreta, simpàtica, educada. Va mirar si tenia alguna cosa a la paperera, com quasi sempre no hi tenia res, i xarrant-me de vostè em diu:

Mire, l’altre dia ho pensava, vostè podrà explicar-me d’on venen els bous. Vull dir la festa. No ho he vist mai ni sé de ben bé de què va.

No hi havia a Orléans (bé, potser sí, però els contaríem amb els dits d’una mà) algú que  li respondrie a la xica amb tanta passió. En cinc minuts i improvisant vaig intentar resumir-li les diferents tauromàquies i estant com estic encara, embouat després del xute de la setmana passada, me vaig posar a explicar-li les festes de Vilafranca, els bous de carrer. Veient que posava de no veure-ho clar i aprofitant Internet, li vaig ensenyar algunes fotos del blog de Toni i ho va veure més clar. La cara que feia era de sorpresa, no sé si pel fet d’haver trobat un freak de la tauromàquia en un despatx d’Orléans o per haver vist que no anàvem en mandangues i soltem bitxos ben grossos pels carrers. Tancats, això sí, que ella pensava que els soltàvem lliurement pel carrer.

I se’n va anar, com sempre, discreta, simpàtica, educada. I penso, quanta gent que estos dies opina categòricament sobre la tauromàquia ha vist un bou en sa vida?

Read Full Post »

Dura realitat

Una vaca del Gallo que va córrer pel carrer el dia 10. Agarrada de Toni Andrés “Peníscola”.

Venia amb un trot pausat a una estació d’enllaç de Paris quan em pregunten:

– Què hi ha pitjor que Sarkozy?

– Ufff, moltes coses – responc en veu cansada i adormiscada. 

– Les vacances. Durant l’any diem que no tenim temps perquè treballem i després durant les vacances ens aïllem de la realitat i no en volem saber res. Per exemple sap vostè que el dia 10 la reserva federal americana……

I jo que venia amb un trot pausat per una estació d’enllaç de Paris què li havia de dir a un xic que intentava captar militants per a un moviment polític minoritari? Què estava cansat perquè feia apenes dotze hores s’entrava un bou i al arribar al Cordonet no volia entrar al corral? Que el dia 10 d’agost jo estava en festes, que la vetlla havia estat el dia dels disfrassos, les vaques del Gallo bé i avant, el sopar a la penya va estar de luxe i de nit, a la plaça de bous, se va quedar una hora molt bona i l’exhibició d’emboladors va agradar a la gent?

Volia una tornada a la “normalitat” però el militant anònim me l’ha accelerat.

Read Full Post »

Ha aparegut una gran publicitat per les avingudes d’Orléans, amb una vaca o un pollastre i al costat escrit fièrement halal (halal amb orgull), just una setmana abans el ramadà. A este país, que la laïcitat la porta malament, potser perquè era una laïcitat concebuda sota una sola religió, estes coses causen furor i omplen pàgines i pàgines de diaris. Per pura llei de mercat, si hi ha una part dels clients que són susceptibles d’adquirir xarcuteria i carn matado a lo musulman que vaig escoltar un dia per Paris, és lògic que hi hage publicitat i que els supermercats ens proposen productes així. Fins i tot hi ha restaurants de fast food que tota la carn de les hamburgueses que proposen és halal i les cadenes de pizza tenen una icona als catàlegs per indicar-te els productes halal. Tot açò m’ha dut a buscar com es mata una vedella halal i citant textualment la viquipèdia:

el sacrifici de l’animal s’ha de realitzar mitjançant una ràpida incisió a l’esquena feta amb un ganivet afilat, tallant la vena jugular i l’artèria caròtide, però deixant intacta l’espina dorsal. L’objectiu d’aquesta tècnica és permetre un major drenatge de la sang, aconseguint una major higiene a la carn, i minimitzant el dolor i l’agonia de l’animal.

Vaja, res que ens canvie el gust de l’aliment, no hi ha per a escandalitzar-se.

També està el debat del burka. Per què prohibir portar un burka i no les samarretes de Custo Barcelona? I el que porta el tatuatge de Cristo Rey a l’esquena, què en fem d’ell? En principi cadascú es vestix com li ve soberanament de gust amb dos peròs. Un, que sigues vertaderament tu la que ha decidit vestir-se com un pingüí al mes d’agost. I dos, de tant en tant cal donar la cara, al banc o a l’ajuntament. Però com el punt u ja el tinc en dubte…

Read Full Post »

Older Posts »