Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2010

Una pizzeria

La llotja de Perpinyà, per z5cirus2.

He sopat en una pizzeria de Perpinyà. Però no en una pizzeria qualsevol, en una que està al costat de la casa de la Vila i a quatre passes de la catedral, situada a la planta baixa de l’edifici de la Llotja de Perpinyà, un casalici gòtic que fa cantonera a la plaça, un edifici preciós del millor gòtic civil. Portava el post cavil·lat des que he eixit d’allí, un pèl esgarrifat per la mescla d’una cosa tant ferma i seriosa com els portals gòtics amb la decoració un tant kitsch d’una pizzeria. Però clar, una vegada connectat he vist que el cafè (que ara fa de pizzeria) existix des de 1842 i m’he replantejat les idees, més de 150 allà són prou anys com per justificar que hi continuen. Per tant, d’acord, acceptem coses tant banals com una pizzeria dins un edifici singular, però els propietaris i llogaters no poden permetre’s el luxe de decorar-los com si s’hagueren perdut a Ikea.

Anuncis

Read Full Post »

Neu normal

Olaf ix de casa, porta unes esportives, però només posar els peus a sobre de la vorera sap que no era la millor idea, està nevant i pot acabar xop. Tant és, pensa, tampoc he de fer una excursió. Els parabrises del cotxe estan glaçats, es treu un rascador de la guantera que li van regalar al concessionari i rasca el gel. El cotxe s’escalfa prompte, poc té a veure amb aquells cotxes d’indústria soviètica que ell havia conegut en els seus inicis de conductor. Tot un plaer. La ràdio parla del crack financer que està a punt de caure i de l’enfonsament de tota una sèrie de països del primer món. El meteoròleg parla de risc de nevades i una publicitat per incentivar el consum de carn local el talla dràsticament. Olaf arriba a la feina, l’ordinador li funciona (malgrat la neu), es connecta a Internet per confirmar els resultats del campionat de cricket de la vetlla. L’espera un dia normal.

Neu normal, com la gent normal.

Read Full Post »

La llista

Tinc la sensació que patixo el mateix síndrome que les grans cadenes comercials, que ens avancen el Nadal i la fi del any cada vegada més, però no m’he pogut aguantar de fer el post en les bones novetats musicals del any 2010, potser perquè el calendari del desembre se’m presenta apretat i aprofito esta vesprada tranquil·la de diumenge. La gran gràcia és que enguany pràcticament puc enviar un enllaç spotify a cada disc!

La música del País Valencià viu una època estranya i a la vegada intensa, avançant per direccions fins ara inexplorades i desconegudes. S’ha acabat el discurs repetitiu, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer que deia l’Ovidi. Què vull dir? Després d’abusar d’una certa fórmula musical que ens ha portat fins ací i ens ha obert moltes portes i ha trencat molts prejudicis, ara el pas és crear una escena eclèctica de veres. Durant este 2010 hem escoltat en bucle la mètrica perfecta de 121db (amb un vídeo-clip magnífic, sense traces de videoaficionat), hem anat fent tastets i hem participat de les experiències d’Orxata (esperem el 2.0 en candeleta) i dos noms importants de la escena, Briz i Clara Andrés, han tret nous discos. El Corredor Polonès, amb L’embaràs d’Agnieszka han entrat al grup selecte, amb un disc que potser té algunes cançons que les saltes més fàcilment però amb una enèrgica Cigarrets que ho salva tot. I finalment, els alcoians Verdcel ens han xafat els esquemes amb un disc de versions de Raimon que fan precisament el que un disc de versions ha de fer, desmuntar-les de dalt a baix i portar-les al terreny del grup que fa les versions, sense perdre-li respecte al versionat.

Més al nord, la modernor cada vegada accepta millor un tipus dalt de l’escenari que cante en català sense que a baix hage d’haver un hooligan de Joan Laporta amb una estelada lligada del coll. El 2010 hem escoltat – i molt – els Amics de les arts, potser fins al punt de saturar-nos un poc de tant shawarma i oh lé lé oh là là per passar a acabar apreciant més altres cançons amb més senderi. A la primavera Mishima treia Ordre i aventura, que segurament seria el millor disc en català del 2010, el més rodó, amb una lògica de la A a la Z, allò que diuen que els discos es fan per escoltar-los del track 1 al 12, perquè així ha estat ideat i no per ser escoltats en modes aleatoris. Però no seríem ací si abans no hagués hagut uns Pets que feren una part de la faena prèvia per crear una escena de pop-rock en català. Ells continuen fent discos i concerts, i el que té més mèrit, ho fan bé i evolucionen al mateix temps que els seus seguidors han evolucionat. Fràgil té un airet melancòlic i tristot, però sempre amb eixa lletra de Gavaldà tant subtil i punyent. Algun dia els grups d’ara que són tan valorats pels grans gurús de la modernitat hauran de reconèixer que Lluís Gavaldà va obrir la via en parlar de coses properes amb un aire fresc i costumista. Cesk Freixas va treure allà pel mes de gener La mà dels qui t’esperen, un disc que també me l’he escoltat cent mil voltes i que a sobre he tingut el plaer de veure’l en directe a casa! Cançó d’autor, textos cuidats amb cada vegada menys missatges de pamflet – però amb algunes segones lectures ben bones – i una bona dosi de missatge esperançador i bon rotllo general. Encara dins la cançó d’autor, Roger Mas, un cantant prolífic que no para, publicava a la casa d’enlloc en 2010. Un folk amb alguns tons country com amb el calavera, i on fins i tot s’atreveix a posar a parir a tot quisqui, en especial la colla dels gafapastes. Gràcies!

Dins la rica òrbita rumbera, la Troba Kung-fu revenien després d’un silenci que se’ns havia fet llarg, i a la Panxa del bou continuen explorant la via oberta abans. Està clar que no té l’efecte esvalotador del antecedent disc ja que ara estàvem avisats, però igualment té eixe aire entre mediterrani i caribeny passat pel sintetitzador. Després destacaria el Achilifunk band i l’orquestra del taller de músics, un nou experiment del Txarly Brown – el paio que més sap de rumba – que mescla el funky amb rumberos, un producte 100% ballable.

Dins l’escena francòfona, em quedo amb Nouvelle Vague i el disc Couleurs sur Paris, on desmunten algunes cançons franceses dels anys 80 gràcies a la participació de cantants francesos d’ara ben interessants com Olivia Ruiz, Vanessa Paradis, Camille, Coeur de pirate o Emily Loizeau. I finalment el disc de Tiken Jah Fakoly, com sempre compromès amb el despertar del continent africà i prenent el reggae com la millor arma per batallar. Tancats els cantautors, essent el punk  d’avui en dia una caricatura d’ell mateix, Tiken és dels pocs pren la música com un mitjà real per aportar un canvi a tot un poble.

Per acabar este llarg post, alguns videoclips que m’han agradat i la llista spotify de tot el bla bla bla que vos he pegat.

 

 

Read Full Post »

Inutilitat tecnològica

Des de ja fa un temps els supermercats i grans superfícies en general tenen un espai ràpid on tu mateix passes els productes per davant el detector del codi de barres, una màquina et parla i et diu el que has de fer per acabar pagant amb tarjeta.Un gran invent dels hipermercats, que s’estalvien el sou de sis caixeres automatitzades per sis màquines, i ens fan creure al client que avançarem més ràpid i que guanyarem un pessic de temps. Esta és la tendència, per reduir costos certes tasques les acabes fent tu mateix. Ací a França és impossible esperar trobar un gasolinero humà que et pregunte: ple? excepte a les Antilles, tu te servixes, tu pagues, i si vols pagar trinco tranco més te val no quedar-te amb el dipòsit buit un diumenge de vesprada. Ahir estava fent cua per pagar més ràpid la compra de quatre coses. Davant meu hi havia una dona, d’uns quaranta anys, amb el seu fill adolescent entre indie, surfer i postpunk. Crec que no va haver etapa en el procés en la compra on la dona no va errar-la – i encara sort que son fill passava els productes trobant fàcilment on es trobava el codi de barres. No va encertar el botó per començar, va treure els productes de la balança abans d’hora, la tarjeta de crèdit també la va treure abans d’hora, tot per comprar més de 10 productes quan només se’n poden comprar 10. Quan tot semblava acabat i el moment d’embossar era arribat, la petita plataforma que aguantava les compres se li va fer menuda i la dotzena d’ous va parar per terra, rodolant un ou fins els meus peus. Amb la cara roja de vergonya em va dir, és la primera vegada que compràvem ací. Està clar, hi ha gent més sapastre que la resta i tot es pot aprendre, però això no treu que alguns quan es veuen obligats a “dialogar” amb una màquina els hi entren suors, acaloraments i un desfici que ho acaba enviant tot a fer la mà. Serem nosaltres algun dia així?, ara que fardem de fer virgueries amb el dit per sobre d’una pantalleta, ens arribarà un dia que ens veurem superats per la tecnologia i direm, a açò no arribo?

Un vídeo vist a través del blog de Vicent Partal aue il·lustra un poc tots estos reptes.

Read Full Post »

La temptació

Els llapis d’Ikea, de Gerard Agudo.

Estan parant taula, els pica pica els posarem al mig en forma concèntrica, al mig el verd esperança de l’alvocat, el blanc pur i innocent del formatge blanc i el rosa eròtic de la gamba pelada, per fora el gris de la tonyina barrejada amb les teues herbes. Merda, som sis i només hi ha cinc cadires. Merda, merda, merda. Ves en un cop de cotxe i compra una cadira, a poder ser plegable. Plou a bots i barrals, l’aparcament del Ikea està ple a rebentar de gent que canvia la seua vida cada cap de setmana però com dins l’aparcament d’un Ikea el que importa és aparcar i consumir i no pas aparcar correctament, diposita el seu vehicle de qualsevol manera. Puja les escales mecàniques i s’adona que la resta de gent no viatja a la mateixa velocitat que ell, ell necessita una cadira Ikea qualsevol per a dintre de mitja hora, la resta, ells, redecoren la seua república. Decideix no fer tot el recorregut d’exposició i anar directe a la planta baixa i allà – la temptació, vell dimoni, l’assetja – la vaixella que sempre hauria volgut tindre, unes copes de vi a un preu d’escàndol, aquella cortina de la dutxa realment trencadora. Però no no, només cal una cadira. Allà, quan tot està entre enormes prestatgeries i embalatges de cartó, una cadira amb nom de llac?, escriptor?, filòsof?, iogurt fermentat?, conte infantil?, esquiador? suec per 9,99 euros l’espera amb els braços oberts. Objectiu complet. Ja ha pagat i encara li ve un cop de temptació, la tenda de delicatessen sueca li recorda si vol unes galetes sueques, salmó fumat o alcohols forts nadalencs. Té suficient força interior per dir que no i marxar ràpidament amb una cadira plegable de 9,99 euros al maleter. Objectiu complert. Aquell cap de setmana no tocava declarar la república.

Read Full Post »

Reprenem un poc el blog, que està immerescudament oblidat, i no serà per què no han passat coses ni he vist coses!

Ahir vaig obrir un diari regional, que sol tindre una sola mísera pàgina d’internacional, per descobrir que parlaven de la visita del papa de Roma a Santiago en busca de la recuperació de la fe dels espanyols – en caiguda lliure sembla ser – en un país molt catòlic. Això em fa pensar en que moltes vegades alguns francesos me vénen i me diuen amb un cert aire de superioritat de mestre de la laïcitat ah clar, és que sou molt catòlics valtros. Sobretot això m’ho deien quan em prenia dies de festa per a matxacar carabassa per fer confitura de pastissos per la festa d’un Sant o quan els explicava que amb els ulls ben menuts després d’una llarga nit de festa anàvem a passejar els ciris a la processó. Però també m’ho diuen quan saben que diem adéu per acomiadar-nos, hòstia per blasfemar un poquet i cagon déu per blasfemar molt fort. A més hi sumem les imatges que circulen de processons andaluses plenes de gent plorant i de sacrificats que es posen descalços per portar un cristo a muscles. Clar, estes activitats poden semblar radicalment catòliques vistes des de la òptica d’algú que ni ha estat batejat i on no ser-ho no és cap escàndol que només els pares més hipis s’atrevirien a cometre. És algú que celebra Nadal però la festa major la fa un 14 de juliol, que si es vol casar primer va a l’ajuntament i després ja s’apanyarà i que a l’escola la religió ni tocar-la perquè l’estat no té religió – que els bisbes trien i destrien els mestres ja no cal ni plantejar-ho. Vist així potser som un cau de catòlics sense solució, un parc zoològic de com era la gent fa dos segles, però a mi no em sobta en absolut que un ateu o un agnòstic porte una peanya – com també entenc els quintos d’alguns pobles que es neguen a fer-ho – si ho fan en nom de la tradició del seu poble, és una costum del poble i no l’anem a llevar que diuen en l’alto a la malea. Preferisc tindre una religiositat d’aparador, que la traiem a lluir quatre dies com el que es disfressa de picapedrer en una fira medieval, que un laïcisme cool que acaba aniquilant tot un patrimoni. Però ep! malgrat haver portat la peanya, haver regalat roses i llibres per Sant Jordi, cantat gora San Fermin, visca Sant Antoni Abat i visca Sant Joan, voleu dir que no està bé d’aguantar la de barbaritats que es diuen des de la trona, els privilegis en l’escola i tantes i tantes coses més?

Read Full Post »