Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2010

Pessebre

Un pessebre a Terrassa, per Jordi Chueca.

Al nen Jesús, el transportaríem en el temps i el posaríem al mig d’una intifada improvisada, entre pedres, tancs, murs i la MOSAD esperant a la porta del pessebre, com els soldats romans que registraven tots els xiquets. A son pare li posaríem un jersei Marcelino Camacho – Sant Josep obrero – i amb una depressió de cavall per la deriva del sindicalisme 2.0 i del món en general. Maria, mare soltera, jau esgotada pel part i s’amoïna per haver de tractar amb la premsa només eixirà de la Maternitat, per explicar tot allò de que ella – l’elegida – hage volgut tindre un fill tota sola. Per damunt del pont sobre el riu de paper de paper de plata un home amb motxilla, gorra i guitarra es dirigix cap a la Maternitat amb un aire incrèdul, ell sap prou bé que la solució no la portarà un zagalico recent nascut. A Toni el posaríem dalt d’una roca, guardant la rabera d’ovelles, tot un ofici patrimoni de la humanitat en vies d’extinció a la vella Europa. Sort tenim que Saïd, a l’altre costat d’un mar de plata continua amb l’ofici sense modernitats. Baltasar és president de república però té el país revolt perquè ell diu que ha guanyat les eleccions i els rivals també diuen el mateix. Ha enviat un mail per excusar-se de la seua absència a la Maternitat. Gaspar hi anirà amb la seua princesa perquè el que importa és ser vistos i Melcior – ai Melcior – desviarà una part dels diners del viatge per pagar-se una estàtua. A l’Àngel, que es guanya la vida fent de Pare Noel en un gran supermercat, ningú li ha dit que hage d’anar a la Maternitat. Ni està ni se l’espera.

Anuncis

Read Full Post »

Un as d’oros Heraclio Fournier Vitoria. De Adrián.

Quan era menut associava tres productes a la ciutat de Vitòria: les bicicletes BH, les baralles de cartes d’Heraclio Fournier i les sabatilles Victoria. Després, el temps es va encarregar d’ensenyar-me que aquella c de més que estava a l’etiqueta de les sabatilles volia dir moltes coses, Vitòria era una ciutat, victòria era vèncer. Però encara avui les tres marques van juntes en la memòria i en la ment, perquè de fet aquells estius de principis dels noranta anàvem amb bicicletes BH (fins que arribaren les mountain bike Torrot), portàvem sabatilles victoria i l’agüelo ens donava les primeres lliçons per a jugar al guinyot amb la baralla Fournier que estava guardada a la calaixera del moble del televisor.

Tot això ve perquè esta setmana vaig trobar un adolescent que intentava fer cara de malvat, que anava amb una xupa de cuero, un gorro rus exageradament calent per a estar a 10º i anava amb sabatilles tipus victoria. Estic segur que el xic no deuria tindre tots els dubtes sobre Vitòria que teníem nosaltres, les sabatilles s’assemblaven a les victoria però segurament portaven un Made in China a la sola. De fet estes sabatilles van tornar a estar de moda fa uns dos anys i ara ja s’ha estès entre tot el poble europeu. El mateix poble que ara juga al pòker per Internet per rascar-li quatre duros a un japonès i que va amb bicicletes lowcost Decathlon.

Read Full Post »

Folklore

Avui escoltava a Isona Passola, productora de cinema, a Catalunya Ràdio. Parlant de son pare, Armengol Passola – tot un visionari de la construcció d’una escena audiovisual en català – en un moment ha vingut a dir que la tradició i el folklore estava bé però que no calia estancar-se, calia una visió moderna i normalitzadora, car del contrari s’acabaria com a Perpinyà on tot està ple de folklore – barretines, sardanes i senyeres a mansalva – però només queda això. Completament d’acord, efectivament Perpinyà és això, la ciutat més folklòricament catalana del món. L’altre dia, el propietari de la Llibreria Catalana de Perpinyà, tot un activista cultural, m’explicava el dramatisme i sobretot els problemes de pasta de tota la estructura associativa de la Catalunya Nord. Hi ha tota una generació de rossellonesos que només assumix la part folklòrica i anirà a l’estadi de l’USAP però no es plantejarà la modernitat o una vida cosmopolita i eclèctica en català. Ells estan fent tard. Per això m’alegra – amb eixa alegria un tant cínica de veure que el veí de l’àtic ho està passant pitjor – haver llegit avui mateix este article del Levante. Esta nova generació són gent que els has vist dalt l’escenari, has compartit comentaris en un blog o una piulada en un twitter. Gent molt propera.

Un poble normal fins i tot podria permetre’s coses com esta.

Read Full Post »

Trattoria

A la porta hi ha un adhesiu amb forma d’el·lipse i una senyera, el d’una emissora de ràdio. Però tindre una senyera a la porta, a Perpinyà, no vol dir res – o vol dir moltes coses – però el que està clar és que no estàs posant els peus dins d’un local on si dius un cafè amb llet t’entendran. La senyera és una marca, un símbol, un anagrama turístic i els colors de l’equip local de rugby, està als aparadors, als cotxes, a les banderes podrides dels càmpings hivernant, però el que al sud solem entendre que va darrere de la senyera ací no hi és, ni se l’espera. Així és que, tot i que el restaurant pot semblar un local del rotllo per tindre una senyera pegada a la porta, et parlaran en francès i en el cas de la trattoria d’esta nit, el cuiner panxut i barbut, italianíssim ell, et clavarà un prego i un presto de tant en tant, mentre ix a saludar els clients un per un, però no esperes el bona nit.

Read Full Post »