Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2011

Indigneu-vos!

A Tunísia ja s’han indignat. Fotografia de Xavier de Torres (c).

Este país de vegades me sorprèn, sobretot per la facilitat i l’afició que tenen a la revolució. Des de fa unes setmanes hi ha un llibret del que tothom en parla, que es troba a totes les llibreries – de fet al FNAC te’l trobes allà on els supermercats posen els xiclets – i que ja va per la tretzena edició: Indignez-vous! (Indigneu-vos!) de Stéphane Hessel, un vell diplomat francès de 93 anys, quasi res! El llibret, d’una trentena de pàgines, és un pamflet, una crida a favor del pensament crític, que incita a indignar-se com resposta ciutadana davant la política de fets consumats. Crec que la importància i la transcendència del llibre recau en qui ho diu, car Hessel no és un avi qualsevol sinó que va ser redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, resistent contra els nazis i que en cap cas es pot prendre com algú amb un discurs extrem (és un diplomat!). I tanmateix l’home, als 93 anys, va i diu prou, que ja està bé, que ja està bé del que passa a Palestina, amb els gitanos, amb les jubilacions. Hi ha un apartat dedicat a la no-violència com a camí: la violència gira l’esquena a l’esperança […] tant de costat dels oprimits com dels opressors, cal arribar a una negociació per fer desaparèixer l’opressió, és la via per eliminar el terrorisme. […] Per arribar-hi, cal basar-se en els drets, la violació dels quals, siga qui siga l’autor, ha de provocar la nostra indignació. No podem ser transigents sobre estos drets.

Anuncis

Read Full Post »

Just kids

Els diumenges al tard, per la ràdio pública francesa France Inter, passen un programa de ràdio, Le masque et la plume, que és una espècie de catedral del que entenem per crítica cultural, amb tot el bo però també tot el roí de la crítica, sovint amb aquelles crítiques bèsties i sense compassió de la pel·lícula que havies vist dissabte i que havies trobat bé. A voltes és tant ferotge el programa que val la pena escoltar-lo només per veure com els gurús de la crítica cultural francesa es barallen entre ells per una pel·lícula de sèrie B iraniana. Són tant durs que esdevenen caricatures de la crítica, són els exemples dels que han portat la crítica a ser posada en dubte.

Per tant a Le masque et la plume els casos on hi ha consens per decidir que un llibre, una pel·lícula o una peça de teatre són bons són molt rars. Just kids, l’autobiografia de Patti Smith, ho va aconseguir. Per tant no és d’estranyar que al cap d’uns dies em trobés a la cua d’un FNAC amb Just kids a la mà. És molt més que una autobiografia convencional, Patti narra la seua joventut un poc catacumbal, que encara ens ho deu parèixer més des del nostre punt de vista aposentat europeo-rural. El llibre gravita al voltant de la seua relació amb el fotògraf Robert Mapplethorpe, mort de sida als vuitanta, de fet el llibre és un homenatge. De la seua mà ens passegem per un hotel qualsevol de Nova York, el Chelsea Hotel, Patti es creua a l’escala Janis Joplin o de sobte entra un tal Bob Dylan al bar, de manera natural. Recomanable, tant si aprecieu Patti Smith com si no heu escoltat res d’ella.

Read Full Post »

El volcà Eyjafjallajökull en erupció, per Lucie Cochrane.

Esta setmana el cantant Pau Alabajos ha publicat al seu myspace el que serà el seu tercer disc Una amable, una trista, una petita pàtria. El disc en el sentit físic de la paraula eixirà més tard, però els golosos ja l’hem anat escoltant.

D’entre totes les cançons n’hi ha una que m’agrada molt. Es diu Eyjafjallajökull, com el volcà de nom impronunciable que la primavera passada va amargar-li la vida a més d’un viatger aeri. Pel que es deduiria de la lletra de la cançó, a Pau, que és un home de món, va agarrar-li el núvol de cendra volcànica en algun lloc del planeta i es va haver de quedar uns dies més abans de tornar a casa, però l’espera no se li va fer tant llarga perquè li van fer escalfor al llit del hotel. La cançó, a part de ser agradable a l’orella, traspua una conclusió que geològicament m’encanta i és, ei, un volcà entra en erupció però no passa res, aprofitem, esperem que es disperse la cendra i estimem-nos sota els llençols. 2010 ha estat un any tràgic pel que fa a tragèdies naturals: terratrèmols de Haití i Xile, este darrer amb tsunami de regal, inundacions a Pakistan i Amèrica del Sud, esllavissades i va ser un volcà islandès simpaticot – només escopia cendra, no era el Vesuvi!- el que ja posar en jaque a tot Europa. D’acord va haver gent que va vindre de Rússia a Paris en tren i va haver gent dormint de mala manera, amb el coll doblegat, a sobre de la maleta en una terminal, però això no és res, o ben poca cosa.

Read Full Post »

Blanc i roig

Moltes vegades he estat temptat d’explicar i fer tota una disquisició al voltant del fet de seguidor d’un equip de futbol “particular” i que escapa del binomi Barça-Madrid, l’Athletic Club de Bilbao. Si precisament me decidixo avui per escriure quatre ratlles és perquè la persona que em va motivar i empènyer a ser athleticzale ha faltat. Ara, quan sembla que fins i tot juguem bé, que el llarg desert un dia o altre s’acabarà i que sembla que ens faran un nou San Mamés, ell se n’ha anat i no ho veurà.

L’elecció d’un equip de futbol en un país com el nostre és una decisió capital, tant que no elegir-ne pot passar per una acte d’extravagància extrema. Este fenomen deu ser molt ibèric perquè per exemple a França conec molta gent que no té equip i només anima la seua selecció cada dos anys! El fet és que sent jo menut, que és quan esta gran decisió fonamental s’hagués hagut de prendre, ni jo era gran seguidor del futbol ni la pressió paternal (completament nul·la) em va fer decidir per cap equip. Però poc a poc li vaig agafar el gust al baló i mesclant-ho tot d’una certa rebel·lia i amor pel políticament incorrecte que ja aleshores professava vaig decidir no ser del Barça. Aleshores ell, amic de casa, em va influir, em va apadrinar, em va convèncer amb aquelles històries de color sèpia d’Iríbar, el fort caràcter local de l’equip i tot un regust a fait maison que ningú altre em podia proposar. Des d’aleshores i fins ara em passo patint els diumenges, abans esperava els pipipipi de Carrusel Deportivo a la ràdio, la veu de Pepe Domingo Castaño i l’eufòria d’Iñigo Markinez des de San Mamés, ara Internet em permet veure els partits en directe aguantant, això sí, un periodista argentí pesat que l’hauran exiliat castigat a retransmetre els nostres partits. La C., a vegades, quan estic de mala llet, em pregunta per què sóc d’un equip que perd, per què m’he buscat tal suplici. Doncs per què no puc entendre ser seguidor d’una cosa tant insubstancial com un equip de futbol de cap altra manera, potser perquè m’agrada ser de les minories i preferixo l’artesania al gran mercat. Quan estudiava a Barcelona rebia comentaris un poc violents per no voler acceptar ser del Barça, algun demòcrata em va arribar a dir que no seria mai català (sic) si no era del Barça. Ara ens provoquem mútuament via xarxes socials, ells suposo que deuen viure en un estat d’ebrietat continu, en canvi al Athletic celebrem qualsevol gol com si el món s’acabés, com un acte de resistència numantina, com una aldea gal·la envoltada de ferotges romans.

Este text arriba massa tard, però més val tard que mai.

Read Full Post »

Possiblement no conegueu Manuel Valls. En canvi tot francès que estiga minimament al dia de la política -només li fa falta posar la ràdio al dematí o vore algun programa dels dissabtes de nit  que estan entre les varietés i l’anàlisi polític – el coneix sobradament. Curiós, perquè és català! Manuel Valls, nascut a Barcelona i pel que sembla trilingüe, és una figura amb pes dins dels socialistes francesos i ara per ara candidat a les primàries  del PS que serviran per escollir el candidat dels socialistes que intentarà furtar-li l’Elysée a Sarko (tasca complicada!). I per què és rellevant Manuel Valls? Doncs per què es caracteritza per tindre un discurs diguem-ne realista o molt crític amb certs postulats i promeses de l’esquerra que després són impossibles de realitzar (l’antítesi de Ségolène Royal). Per exemple estos darrers dies ha dit que cal reveure la jornada laboral de 35 hores perquè no ha aportat el que es pensava que aportaria i costa cara a l’estat. Alguns el veuen com l’ala més extremadament social-demòcrata del partit i per això li cauen meteorits en continu, alguns justificats d’altres no tant. No sé què pensar-ne d’ell. Quan l’escolto per una banda no puc evitar d’alegrar-me de que un paisà un dia siga líder socialista i qui sap si més tard president de la République, per l’altre, la moderació del discurs em tira enrere i no obstant el comprenc, comprenc que estiga fart de camarades friquis que prometen el oro y el moro i després els socialistes honestos han d’arrastrar el mort.

Read Full Post »

Combat rock

Des de fa ja un temps, anys diria jo, gent de diferents bandes i orígens ben diferents, es queixen del carreró sense eixida en el que ha entrat l’anomenada – més que autoanomenada – cançó protesta. Tenim falta de noves propostes, discursos repetits, déjà vus i més déjà vus, referències gastades i tot per adonar-se que el Che Guevara hagués hagut de viure cinquanta anys més per crear més frases revolucionàries. S’ha acabat el rock combatiu?

Hi ha poques bandes en actiu d’aquelles que utilitzaven la guitarra per disparar. Qualsevol banda que per casa nostra fa rock combatiu citaria com referència els The Clash, Mano Negra, Kortatu, Negu Gorriak, Bob Marley, The Specials, però totes estes bandes ja fa anys que van plegar. Cada any que passa els seus grans discos són un any més vells i es fa difícil bastir un projecte musical sòlid quan les referències ja no hi són.

En actiu només hi ha dos fronts que em semblen oberts. Un és el rap, una música que li dóna molt de pes a la lletra i que per tant es presta completament a una música que vol transmetre missatges. No m’hi conec gens però tinc la sensació que dins del món del rap es fa molt difícil fer segons quines coses, que deu haver una gran diglòssia entre rap independent i rap comercial i la llengua és un pas que encara no hem salvat, com parlar xungo en català? Tot un repte, però per exemple els At-versaris se n’ixen molt bé, per no parlar dels admirats Orxata. L’altre front és Àfrica, aixi en majúscules. Primera per què si hi ha un continent a despertar són ells. L’altra és perquè a Àfrica per exemple tenen a en Tiken Jah Fakoly, un home d’eixos que encara assumix que cada nota pot servir per construir una Àfrica lliure. Com ho feien Marley, Dylan, Raimon o Muguruza.

Però a la vella Europa corren mals temps per a la cançó protesta. De fet corren mals temps per a la protesta i les esquerres a seques, sense músiques. Com la cançó, la social democràcia europea s’han contentat d’un discurs còmode de cara a la galeria, fent de gestos lloables com el matrimoni homosexual una icona de la progressia, deixant darrere unes quantes misèries i un sac d’exemples que la dreta sabrà aprofitar per rastrejar-nos-els per la cara durant uns quants anys.

Hem passat massa anys cridant No a la guerra amb un cubalibre a la mà mentre un rastafari tocava amb el baix una melodia enganxosa i caribenya dalt de l’escenari. S’ha acabat, la gent ara per escoltar això un se’n va directament a escoltar algú que li dirà que a Roma fa dos mil anys existia l’amor, sense perdre per este gest un punt d’implicació en el reciclatge. En l’era de la informació potser ja no cal fer arribar certs missatges via la cançó.

Vindrà una nova generació de cançó protesta, de rock combatiu i de mestissatge compromès? Suposo que vindrà amb la recuperació de l’esperit critic però haurà de vindre amb menys festa i recuperar un poc aquella tensió ambiental, aquella transferència d’energia positiva i rebel·lia que es transmetia en els vells recitals de Raimon i Paco Ibanez al Olympia. Perquè de moments catàrtics com aquells si que ens en fan falta.

Read Full Post »