Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 18/01/2011

Blanc i roig

Moltes vegades he estat temptat d’explicar i fer tota una disquisició al voltant del fet de seguidor d’un equip de futbol “particular” i que escapa del binomi Barça-Madrid, l’Athletic Club de Bilbao. Si precisament me decidixo avui per escriure quatre ratlles és perquè la persona que em va motivar i empènyer a ser athleticzale ha faltat. Ara, quan sembla que fins i tot juguem bé, que el llarg desert un dia o altre s’acabarà i que sembla que ens faran un nou San Mamés, ell se n’ha anat i no ho veurà.

L’elecció d’un equip de futbol en un país com el nostre és una decisió capital, tant que no elegir-ne pot passar per una acte d’extravagància extrema. Este fenomen deu ser molt ibèric perquè per exemple a França conec molta gent que no té equip i només anima la seua selecció cada dos anys! El fet és que sent jo menut, que és quan esta gran decisió fonamental s’hagués hagut de prendre, ni jo era gran seguidor del futbol ni la pressió paternal (completament nul·la) em va fer decidir per cap equip. Però poc a poc li vaig agafar el gust al baló i mesclant-ho tot d’una certa rebel·lia i amor pel políticament incorrecte que ja aleshores professava vaig decidir no ser del Barça. Aleshores ell, amic de casa, em va influir, em va apadrinar, em va convèncer amb aquelles històries de color sèpia d’Iríbar, el fort caràcter local de l’equip i tot un regust a fait maison que ningú altre em podia proposar. Des d’aleshores i fins ara em passo patint els diumenges, abans esperava els pipipipi de Carrusel Deportivo a la ràdio, la veu de Pepe Domingo Castaño i l’eufòria d’Iñigo Markinez des de San Mamés, ara Internet em permet veure els partits en directe aguantant, això sí, un periodista argentí pesat que l’hauran exiliat castigat a retransmetre els nostres partits. La C., a vegades, quan estic de mala llet, em pregunta per què sóc d’un equip que perd, per què m’he buscat tal suplici. Doncs per què no puc entendre ser seguidor d’una cosa tant insubstancial com un equip de futbol de cap altra manera, potser perquè m’agrada ser de les minories i preferixo l’artesania al gran mercat. Quan estudiava a Barcelona rebia comentaris un poc violents per no voler acceptar ser del Barça, algun demòcrata em va arribar a dir que no seria mai català (sic) si no era del Barça. Ara ens provoquem mútuament via xarxes socials, ells suposo que deuen viure en un estat d’ebrietat continu, en canvi al Athletic celebrem qualsevol gol com si el món s’acabés, com un acte de resistència numantina, com una aldea gal·la envoltada de ferotges romans.

Este text arriba massa tard, però més val tard que mai.

Anuncis

Read Full Post »