Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2011

El tio Mistela era pescador. Fill de pescadors, nét de pescador, besnét de pescadors. Però en trenta anys el seu poble, Peníscola, va metamorfitzar-se d’un poble de pescadors a una ciutat per a turistes, en un període de temps molt curt si comptem els segles i segles que feia que Peníscola era principalment un poble de pescadors. El turisme és un concepte que el tio Mistela mai va entendre i encara no entén del tot. Pot entendre que la gent li agrade vore coses noves, pot entendre les ànsies per descobrir i apreciar allò que és bell, però no pot entendre el misteriós mecanisme de la ment humana que impulsa la gent a comprar qualsevol dels trastos que sa filla ven a la tenda que tenen en un carreró que puja al castell. El tio Mistela no és venedor però a partir del moment en què els primers turistes comencen a arribar a Peníscola vora Pasqua, sa filla el posa a fora al carrer, assegut en una cadira d’espart, a vigilar que menuts i grans no li peguen sarpada a un cabàs ple d’andròmines inútils fetes a Xina.

L’autocar els ha deixat en una esplanada vora una platja. Han baixat tots accelerats. Un cop a baix s’han separat entre grups, segons la pertinença a eixes colles rivals que es formen a dins les aules dels instituts. Jack s’ha quedat amb el seu reduït grup de dos amics, són un poc l’ovella negra del grup per tindre gustos fora de la norma. Després de menjar-se uns entrepans pugen cap al castell, que han de visitar sí o sí segons els ha dit el professor de naturals. Els carrerons del poble estan plens de tendes de quincalla i el grup s’aboca pràcticament a la primera que veuen oberta. Jack sent aleshores un estrany impuls per ser diferent quan veu la samarreta de Kurt Cobain penjada al costat de samarretes ridícules amb el perfil del castell o frases del tipus: de puta madre gracias. Li entren unes ganes enormes de comprar-la. Li agrada Nirvana, el seu cunyat li va regalar un disc i ell, per rebel·lia adolescent, a penes li ho va agrair i no el ca escoltar de seguit. Allò de mostrar agraïment no era el seu estil. Però després el va escoltar d’amagat i li va agradar, li transmetia allò que necessitava, diferent del rap que escoltaven els companys de classe, dels discos avorrits de jazz de son pare, del convencionalisme radiofònic de les germanes. Jack estava palplantat al davant de la samarreta amb el bust de Kurt Cobain, disposat a gastar una part de la paga de sons pares per aquell viatge en comprar-se una samarreta que res tenia a veure amb aquell poble amb castell. Amb el seu castellà macarrònic, es dirigix al tio Mistela que el mirava de reüll.

– La t-shirt de Nirvana, por favor.

El tio Mistela, fart de que la gent es pensés que ell coneixia fil per randa tot el que sa filla posava a l’escaparate, va cridar sense vergonya de cara cap a dins.

– Xica, veges que vol este xic!

Anuncis

Read Full Post »

El tsunami

Un magnífic gravat japonès, preciós i destructor.

El tsunami de l’oceà Índic del dia de Nadalet de 2004 va ser un gran cop. Recordo que els mitjans per primera vegada utilitzaven imatges gravades amb el telèfon mòbil i amb aparells domèstics, imatges completament amateur. Possiblement va ser una de les primeres catàstrofes naturals amb molts recursos gràfics per poder entendre un fenomen que fins ara ens explicaven com devastador però ben pocs l’havien pogut gravar. Amb el tsunami del divendres al Japó hem donat un pas més, hem pogut anar directament a veure eixos vídeos saltant-nos els mitjans convencionals, hem pogut saber com li va a un català que viu a Tokio, hem twitejat sense parar. I este matí em trobo una piulada que me demana un post. Ací estem.

Per internet i a les televisions es poden trobar les intervencions de geòlegs, sismòlegs i més gent de la comunitat científica. Tinc la sensació que darrere una catàstrofe com esta les preguntes que se’ls fa solen ser sempre les mateixes, la predicció, nosaltres estem en risc, és el major de la història de la humanitat, s’apropa la fi del món?

Sobre la predicció s’han dit ja moltes coses. Nosaltres solem dir que sent les incerteses de la predicció molt i molt grans i el risc de les falses alertes elevat, és millor treballar en reduir la vulnerabilitat. Què és la vulnerabilitat? La capacitat que tenim per resistir a un esdeveniment com este. Reduïm la nostra vulnerabilitat front als terratrèmols construint millor i seguint les normes sísmiques, assumint en certs casos danys per a la estructura de l’edifici però que no se’n vinga a terra, però també preparant-se evitant de tindre un gran armari ple d’enciclopèdies al passadís que ens durà cap a la porta d’eixida.

Enfront dels tsunamis la noció de vulnerabilitat és complexa. Una persona que circula pel carrer i que de sobte li ve una onada de més de dos metres, carregada de vaixells, cotxes i altres objectes pesats, desgraciadament ho té complicat per salvar-se, el millor que pot fer és cercar el edifici de formigó més proper i pujar a l’últim pis. El que es treballa és en sistemes d’alerta, que al Japó i al Pacífic en general el tenen prou desenvolupat (en alguns vídeos veureu que hi ha alarmes sonant en continu). Estos sistemes es basen en la detecció de qualsevol terratrèmol, i si es reunixen dos condicions, tindre una magnitud superior a X i tindre l’epicentre al fons marí, s’activa l’alerta tsunami. Esta alerta es pot activar en relatius pocs minuts (5-10 minuts), però si com en el cas del Japó l’epicentre està tant a prop de la costa, l’arribada del tsunami a la costa és pràcticament imminent i el marge de maniobra és molt reduït. Això són els tsunamis en camp proper, molt difícils d’alertar a la població. El mateix tsunami s’ha escampat per tot el Pacífic i allà sí que van tindre el temps d’activar l’alerta i protegir la població situant-la a una certa alçada. Seria un tsunami en camp llunyà. Noteu que un mateix tsunami pot ser de camp proper per a algunes zones i de camp llunyà per a d’altres.

Un comentari que he llegit moltes vegades és que este terratrèmol és el major de la història del Japó. Fals. És el major terratrèmol mesurat al Japó, sabent que segons el que he llegit tenen sismògrafs des de fa 140 anys. Això vol dir que grosso modo fa cent quaranta anys que mesurem els terratrèmols en magnitud (com ara l’escala de Richter o la magnitud de moment que és la que gastem ara) que és una mesura basada en la mesura del senyal enregistrat pel sismògraf. Però de testimonis de terratrèmols en tenim des de fa molts anys, des de l’antiguitat tenim escrits que parlen de tremolor del sòl i destrosses de temples. Per poder integrar tota la informació que ens aporten estos escrits històrics es va crear la escala d’intensitat sísmica, que no es basa en els enregistraments dels sismògrafs sinó en els efectes dels terratrèmols. Esta escala va en xifres romanes, des del I (quasi res) fins el XII (destrucció total). Molts periodistes es fan un autèntic embolic entre les magnituds i les intensitats i encara sort que no saben que els japonesos no tenen la mateixa escala d’intensitat que els europeus.

Read Full Post »

Miguel, per Maurisico.

Em va agarrar en ple Carib la gran campanya mediàtica del llançament del nou disc de Manel, 10 milles per veure una bona armadura. El disc eixirà el proper 15 de març però ens han avançat dos cançons per anar-nos fent gola. De seguida la xarxa s’ha dividit entre aquells que preferim Boomerang i els que preferixen Aniversari. Totes dos tenen les seues coses, però clar, amb una estrofa com esta “Aquell juliol en què  es va fondre l’Indurain i vam maleir al danès i a les rampes d’Hautacam” servidor té la elecció ben fàcil. No és d’estranyar esta referència al Tour en els Manel, ja fa temps vaig llegir una entrevista a Guillem Gisbert (cantant de Manel) en què es confessava un apassionat del ciclisme i del Tour de França en particular. Aquell Tour del 1996 estava preparat per a Miguel, una etapa arribava a Pamplona i passava per Villaba – sa casa! – però Miguelon no va passar-hi vestit de groc perquè un danès – Rijs – ens havia destronat el mite a Hautacam, prop de Lourdes.  Tots esperàvem el miracle, la reacció, però mai va arribar i Indurain va perdre aquell Tour i es va retirar a finals de la temporada en un hotel vora de carretera prop de Cangas de Onis durant la Vuelta. Amb les rampes d’Hautacam ens vam reconciliar en aquella escapada suïcida de Javier Otxoa amb Armstrong com un bou per darrere al 2000. Aquell estiu de 1996 a Vilafranca no va arribar cap tio bohemi de les antípodes per portar-nos un boomerang però recordo la terrassa de la piscina patint per la desventura de Miguel i els més grans  – com a la cançó – es menjaven pipes fardons asseguts en qualsevol pedrís i ens deien com havíem de fer.

que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord,
acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d’hora, només queda
una veritat:
El boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d’un professional.

Read Full Post »

 

La primera foto de Vilafranca que ix a Flickr si clicko vilafranca. D’Andrés Verdeguer, un amic 2.0.

Durant anys i panys quan a l’oratge de TV3 eixia Vilafranca per algun fenomen extrem d’eixos que solen arribar (quins temps aquells en què es veia TV3), el presentador solia parlar de Vilafranca del Maestrat, perquè eixa era el nom català del poble, el que venia dictat per la Enciclopèdia catalana, basat en un error de Sanchis Guarner repetit mil vegades després. Per això mai vam tindre eixa enciclopèdia a casa, fins que no escriureu bé el nom del meu poble no us la comprarem els deia mon pare als venedors que passaven per Mòra. Aleshores jo era un sagal, el millor de la setmana venia quan jugava amb playmobils a bous i l’ofici de venedors d’enciclopèdies existia i consistia en una gent molt pesada que trucava insistentment a la porta. Després aquell ofici va anar de mal en pitjor, un dia en una tanca d’un partit de futbol vaig veure un críptic www.fifa.com, i després tot ha vingut molt ràpid, vam tindre correu electrònic, msn, la wikipedia, els blogs, facebook i twitter.

Avui TV3 no es veu en condicions normals a Vilafranca i els venedors d’enciclopèdies no existixen. El que diu la Enciclopèdia catalana ja no va a missa, per primera vegada vegada en la història els propis vilafranquins van tindre el privilegi i la bona pensada d’escriure quatre ratlles a la wikipedia per deixar clara la confusió sobre a quina comarca pertanyem, les hipòtesis sobre el Cid i altres dubtes genètics del poble. Al remat la wikipedia -amb les seues virtuts i defectes – ha esdevingut una referència molt més usada que la enciclopèdia verda que mai vam arribar a tindre a casa. Els vilafranquins editem contingut al web sense parar, creem un dia i un altre, com qualsevol altre poble del món, i en cap lloc ja apareix el Vilafranca del Maestrat i el cognom del Cid tendix a desaparèixer. Escric tot açò perquè en pocs dies dos fets vénen a confirmar que la batalla de la comarca i del nom l’hem guanyada a la xarxa. Javier Moliner, candidat del PP a la diputació de Castelló, ha creat un moviment 2.0 que es diu moviment 135 (de 135 municipis de Castelló província). No jutjaré el moviment però la fotografia del portalet i de Llosar està a la comarca dels Ports, al costat de les muralles de Morella i no pas amb la font d’En Segures de Benassal. I avui, Vilaweb es feia ressò de la concentració per TV3 a l’estàtua de la dona treballadora, damunt d’uns ditets de neu. I diuen concentracions a Elx, Llíria i Vilafranca dels Ports. Este nom ha aparegut d’una manera tant natural que m’ha fet feliç i m’ha passat de colp tot el jet lag que duia a damunt.

Read Full Post »

Carnaval

El Carnaval de Martinique. Fotografia de Vicent Gérard (c).

Aci a Martinica és Carnaval. Des de després de Nadal tots els pobles de l’illa el van celebrant, un cap de setmana uns el següent els altres, sense molestar-se (un poc com la festa de Sant Antoni a la comarca dels Ports), i este cap de setmana que ve, quan toca de veres el Carnaval, es celebra a la capital de l’illa, Fort de France. Des de fa dies tot es va preparant, els supermercats – un bon lloc per mesurar les pulsacions de l’illa – tenen estanteries plenes de disfresses i proposen grans packs amb rom i altres begudes. Esta setmana les escoles estan de vacances i el divendres passat totes elles van fer les desfilades de Carnaval de rigor, amb rua pels carrers del poble respectiu, bafles amb zouk dalt d’un tractor i pares i mares babosos des de la vorera.

Carnaval és aci La festa, amb majuscules. M’han explicat històries un poc coentes del que passa durant el Carnaval i he vist portar disfresses als xiquets i xiquetes que poc tenen a vore amb el que ens feien portar als nostres Carnestoltes escolars. Per unes poques hores m’ho perdré, però no em dol massa, mai he estat molt admirador de les festes consistents en desfilades, m’avorrix prou veure gent anònima desfilar amb tratges estranys, ja siguen de diva del Carnaval ensenyant cuixa, de fallera, de rei moro o de soldat cristià. Però faltaria més, no m’he aïllat del tot de la festa, escric açò i als braços encara em queda un poc de purpurina d’un barret que m’he comprat, a la faena hi anem un poc carnavalescos i portem accessoris de Carnaval. I això si que té la seua gràcia, perquè allà deixem de ser anònims.

Read Full Post »