Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2011

Orxata, per entonceees.

Tot em ve d’un article al Pais sobre el nuevo pop catalan. Hi apareixen eixes idees que sempre es van repetint en els mitjans espanyols quan es posen a xarrar de músiques en llengües perifèriques, que si la politització del ús de la llengua, que si la nova generació per fi salta tot això, com ens agraden quan parlen de soldadets o de llapis d’Ikea, que poc ens agraden quan prenen un to més terrenal i parlen del país de l’olivera. Ahir Pau Alabajos feia una reflexió al facebook tot dient, val, i els cantautors, els que protestem, on estem? Jo, consumidor malalt de crònica musical, sempre acabo trobant que des de certs mitjans s’utilitzen sempre els mateixos postulats.

El rock català estava polititzat, ergo, era roin. A mi tret d’algunes cançons dels Pets i quatre coses de Sau o Sopa de Cabra, la resta no m’ho va semblar mai però a certs Mèdia eixe moviment sempre els ha semblat pèssim i el trepitjaran fins a la fi dels dies. Que l’Empordà, Boig per tu o Bon dia siguen himnes generacionals tant els importa. Que es puga omplir el Sant Jordi és una quimera nacionalista.

Després ve aquell argument que diu que la música més combativa és musicalment roïna, i no hi ha res més a dir, amb eixe argument, el de la qualitat, es ventilen tot un gènere. Certs crítics musicals partixen del precepte que tot el que escapa dels estàndards de la música pop i el indiepop no mereix cap atenció. Fins i tot entre eixa gent es situarien susceptibles abolicionistes de gèneres com el reggae, el ska, el dub, el punk, i per tant Obrint Pas, Doctor Calypso o Inadaptats no mereixen res. Afortunadament el món és més divertit que les neurones d’una part dels crítics i voltant per eixe planeta els únics grups de casa que la gent m’ha citat son Obrint Pas i Dusminguet (més Kortatu i Fermin si allarguem un poc la casa). I jo els dic, és clar, que tot un plaer. Sense anar més lluny dissabte, en ple Carib, vam fer sonar Botifarra & Obrint Pas.

Un altre punt que els agrada als mitjans és preguntar-los a la nova escena pop sobre quins referents tenen. I sempre apareix Jaume Sisa, que ara s’exalça fins als cels quan l’home va fer de director d’orquestra al Qué apostamos dels inefables Ramon Garcia i Ana Obregon. I quan estava allà dalt de la tarima amb jaqueta blava elèctrica els del Pais de las tentaciones no clamaven al cel tot dient vergonya, què fa en Sisa allà. També agrada molt a la crítica que tota la nova generació haja passat de puntetes pel rock català, abracen a l’avi (el folk, la nova cançó) i maten al pare (el rock català). Tant linear no deu ser la qüestió quan Manel toca el No t’enyoro i els Amics inviten a Gavaldà a cantar, però és igual la qüestió és matar als pares, al rock català roin i subvencionat.

L’altre aspecte abordat és el d’anar a les Espanyes a tocar. Al nuevo pop català se’ls busca, agraden i se’ls escolta a Madrid i a Valladolid, i alguns mitjans espanyols adoren que hi haja esta normalitat. Benvinguda, després d’anys d’estat de les autonomies encara estem a este punt de descoberta de l’estat plurilingüe, magnífic. Però esta és la mateixa normalitat que hi ha en els comentaris dels internautes dels mitjans digitals al voltant de la notícia que Manel fos numero u en ventes del Mil milles per veure una bona armadura (hi rondava gent treta de qualsevol d’eixes teles fatxes que el gran invent del TDT ens ha dut), la mateixa normalitat amb la que els baretos punkis i alternatius de tot Espanya posen una cançó que s’alegra de la fugida d’un militant d’ETA poeta dins d’un bafle o una altra que diu que no hi ha treva. Tot és normal.

I finalment està el silenci absolut respecte la música feta en valencià del País Valencià, tant de la que protesta, com la que és per anar de festa com la que no molesta, silenci. Els mitjans espanyols quan parlen de l’escena catalana el que fan es preguntar als col·legues de Barcelona. Però l’escena valenciana és molt mal coneguda pels propis catalans, així que Arthur Caravan, Senior, Verdcel, 121db, Briz o Amanida Peiot mai estaran entre les cites de capçalera del nou pop en català. La culpa està repartida, és clar, si al País Valencià existiren mitjans potents on tota esta gent i més aparegueren de forma natural tot tindria un caire menys of the record. Però si els catalans pensaren en l’àmbit lingüístic més sovint i no només un dia a l’any també estaria bé.

 Tot això en una primavera que ens ha dut material nou i esperat de Manel, Orxata, Pau Alabajos, Obrint Pas i Antònia Font. Cadascú en el seu univers, discos tots molt bons. El millor poter és escoltar-los i gaudir-los, sense manies.


Anuncis

Read Full Post »