Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2011

Dia dels bombers

Una banda de música de bombers amb un sousafó. Foto presa a Orléans per Celesteh.

Era la festa dels bombers al castell dels Ducs de Bretanya de Nantes. I darrere del castell, en un carreronet sobre la grava blanca, uns bombers assagen la cerimònia que els hi esperava, s’ha de vindre en fila per ací, saludar i marxar per allà. A la plaça d’armes del castell uns altres bombers desballesten un cotxe i treuen el ninot que s’havia quedat encallat en un fictici accident i la gent des de les murades del castell s’ho mira com un espectacle de circ. A fora del castell, on abans hi havia el fossar, ara hi ha parelles que es rebolquen per la gespa i grups de jóvens de menys de trenta-cinc organitzen batalles amb espases d’espuma, fan duels, moren i enyoren temps passats sempre millors. A les finestres d’una torre, una d’aquelles amb dos banquets de pedra cara a cara, una parella de nuvis es fa les fotografies del casament i la gent pensa que ell sembla molt més vell que ella. I encara més enllà, una banda de música del cos de bombers toca cançons festives de Henry Salvador i des de la distància destaca eixa tuba altíssima, infinita i de color blanc que tenen les bandes de música i les xarangues d’ací i que mai havia vist abans d’arribar ací.

Anuncis

Read Full Post »

Sant Vicent

Sant Vicent Ferrer, extret de Viquipèdia.

L’altre dia, per coses de la faena i eixos laberints infinits en els que ens trobem abocats quan escrivim mots al Google, vaig fer cap al article de la Viquipèdia de la catedral de la ciutat bretona de Vannes. I en ell vaig assabentar-me que el nostrat sant Vicent Ferrer està enterrat allà, amb les seues relíquies, inclòs el crani, en una capella que porta el seu nom. Però no només això, sinó que a més a més la vella catedral va haver de ser ampliada al segle XV i XVI per la gran quantitat de peregrins que hi anaven per visitar la tomba de Sant Vicent. I per què a Vannes? Després de dos anys voltant per Bretanya i predicant de poble en poble al arribar a esta ciutat va morir completament fatigat. Era el 1419. Un dels valencians més universals, potser el primer, està enterrat a Bretanya.

Coneguda és la dimensió europea de Sant Vicent, un predicador que anava per mitja Europa fent sermons i tot això en valencià, i de tant en tant algun miracle, com el que expliquen a Morella, prou escabrós per cert. Que prediqués en valencià en plena Bretanya i se l’entengués era un miracle que també se li atribuïa i segur que si actualment ens dediquem a predicar en valencià a les esglésies bretones tindrem cares de sorpresa i incomprensió. I tanmateix els catòlics de missa setmanal francesos comencen a acostumar-se a escoltar diversos accents estrangers de francès ja que els bisbats, front a l’escassetat de rectors francesos recorren a sacerdots vinguts d’arreu. Sant Vicent, un avançat.

Read Full Post »

#vilafranquismes

Una porta de Vilafranca. Per Andrés Verdeguer.

Tot va nàixer en una nit de la setmana passada, una nit d’eixes en que un retrobava el foradet acolxat a la butaca de davant l’ordinador després de setmanes anant amunt i avall, habitant el món real, el món dels corros de vaques que punxen i fan mal, el planeta de les carpes de festes i els gintonics aigualits. I potser per la morrinha que donava el retorn a la vida d’hivern a finals d’agost va aparèixer la iniciativa. Un tuit va començar-ho tot, invitant a refrescar el cervell per buscar paraules pures vilafranquines i al cap de poc va haver-hi una conjunció de gents amb idees. I al remat de poc ja havíem arrambat un document Google, i tot circulava per facebook i una dotzena d’internautes escrivien paraules vilafranquines i al final van passar a les frases fetes i als malnoms. Ara, passada un poc la batera, estem vora a una trentena de pàgines i encara creix la llista cada dia. Caldrà ordenar-la, passar-la a llimpio, treure-li les coses que no són el que sembla que són, però el pas està donat. I va ser un d’eixos moment de felicitat cibernètica.

Read Full Post »

L’any passat, no sé per quina raó, suposo que el fet d’estar desconnectat del món deuria influir, vaig passar per alt una iniciativa que hagués hagut de festejar sí o sí, la festa Estellés, és a dir, un dia cibernètic (i real també) dedicat al poeta de Burjassot en el que seria el seu aniversari.

M’és difícil escollir-ne un poema concret. He triat el document gràfic següent perquè és colpidor, amb aquells decorats televisius dels anys setanta i vuitanta on igual podia aparèixer Alaska que un cantautor valencià que una colla de punks, de quan a TVE hi podia actuar un Ovidi cantant un poeta valencià, tot encara sota l’efervescència de les autonomies quan tot era bonic i enriquidor. Doncs en este cas l’Ovidi està allà, entre boles de cristall i onades de plàstic l’Ovidi, amb els músics asseguts sobre cadires de cuina amb funda d’escai, i canten el M’aclame a tu, del fill del forner de Burjassot. I s’ericen els pèls.

Read Full Post »