Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2011

El meu tercer país

Més d’una vegada xarrant amb la gent els dic que Martinica és el meu tercer país. Ho dic exagerant, fent un poc una boutade, però no tant. El meu primer país no sé ni on acaba ni on comença, no té nom ni himne oficial (d’oficiosos en va carregat), i la bandera, ai la bandera, millor no parlar-ne. Poques coses sé clares del meu primer país, però en un article d’enciclopèdia digital segur que hi diria que al meu primer país fan bous, de carrer i de plaça, pastissos de carabassa i que xarren un llatí més o menys evolucionat que té la capacitat de pronunciar la paraula “pell” sense martiritzar la llengua. El meu segon país diria que és el país on pago els impostos, el país que estic alçant – per allò de que el treball és alçar el país – el país de la meitat del binomi Merkozy. I el tercer país meu és esta illa volcànica del Carib, exposada a tots els riscos naturals possibles -terratrèmols, volcans, ciclons, esllavissades- però que segueix sent una illa al Carib, ergo, una xicoteta joia amb les seues platges de postal coronades per un ran single de basalt. Salta a la vista pel simple color de la pell que no soc d’aci i més d’una volta se m’haurà tractat de metro – de metropolità – que és com es denomina a tots aquells que venen de França. I encara em falta soltar-me i amollar quatre paraules en crioll. Açò és un territori menut però per aquells capricis de la geologia i l’orografia les distàncies en línia recta es veuen duplicades per carretera a base de revolts i més revolts. Tant és així que els habitants dels pobles del sud vos parlaran del nord amb la mateixa estranyesa que un d’Alcoi parla dels Ports. Al meu tercer país normalment s’hi arriba per avió i l’aeroport duu el nom d’un poeta comunista pare de la nació martiniquesa, Aimé Cesaire. Quan arribo i agarro el cotxe de lloguer ja no dubto a les rotondes, sé on estan la vintena de radars que hi ha en tota la illa i on es dina correctament un bon estofat de pop. A Martinica també hi ha crisi, hi ha un atur que fa temor i un tràfic de drogues amb les illes del costat que fa feredat i que ho podrix tot encara un poc més. Llegir el diari local és tot un xoc, ni als noticiaris del meu primer país hi ha tanta crònica de successos. Però els països no es trien, a un li cauen un poc del cel.

Anuncis

Read Full Post »