Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2011

Senior, tot sol. Un tio Gran. Fotografia de Josep M. Martí.

Com cada any, quan arriba esta època del any, m’agrada publicar un poc un inventari musical del que més he escoltat i més m’ha agradat. Normalment la gent li agrada més publicar-lo quan els torrons ja formen part del quotidià, però a mi, serà per les ànsies de publicar-ho ràpid, sempre solc fer-lo a principis de desembre.

Són temps de crisi, temps en els que l’únic que sabem és que res no serà com abans. No són temps per a un optimisme sense explicacions, al 2011 potser els Pets no haurien fet cançons com Estúpidament feliç o Bon dia, per què senzillament no hi ha raons per mostrar-se feliç així, de facto. Potser la cançó fa més falta que mai i sense dubtes és més present, és fa més música que mai, s’escolta més música que mai, tenim més accès a músiques d’arreu que mai. La xarxa permet coses coses completament inversemblants fa uns anys – eixe abans que ja no tornarà – com ara que un servidor pot dir no haver-se perdut cap novetat musical del país estant lluny. És més, el gran esdeveniment musical, l’avançament de dos cançons del disc dels Manel allà al mes de febrer, em va agarrar en ple Carib i vaig viure-lo en directe amb les cinc hores menys que corresponen. I a la vegada la xarxa et permet submergir en la escena musical underground de Buenos Aires sense posar-hi els peus, ja no estem als setanta, quan els del continent s’escapaven amb quatre duros com podien i compraven vínils impossibles en tendes de Londres.

Vista la gran quantitat de discos que han eixit en valencià-català-balear, faré inventari dels que més m’han marcat. L’ordre diguem que és aleatori.

2.0 d’Orxata Sound System. Tralla. Festa. Tradició. Tenen el mèrit d’haver fet moure les cames a quasi totes les penyes de Vilafranca, d’estar presents als discos durs dels MCs de les disco-mòbils de poble que quan comença a eixir el sol juguen el joker d’Orxata, el mèrit d’haver trencat molts tabús.  El tabú envers la música electrònica, el tabú envers cantar en valencià.

Lamparetes d’Antònia Font. La responsabilitat del grup mallorquí era enorme, perquè si tornaven ho havien de fer de veres i bé, molt bé, com sempre de bé. I no va ser com sempre, perquè amb ells res pot ser com sempre. Primer ens va estranyar no trobar-hi un Wa-yeah, no trobar-hi androides i extraterrestres, trobar-hi referències més terrenals. Però és Antònia Font. “Carreteres que no van enlloc, un camió avariat, abandonat a sa cuneta, fossilitzat. Una senyora ven llimonada a prostitutes acalorades.”

Gran de Senior i el Cor Brutal. Amb el seu primer disc ens van sorprendre. Ara, el segon, se l’esperava i fins i tot en els ambients més gafapastis de Barcelona (qui diu ambients diu portals d’internet que jo jutjo des de la distància) l’esperaven, que ja és dir. No és d’aquells discos que a la primera ja ens el fem nostre, li fa falta unes quantes escoltades de la a a la z, res de mode aleatori. Rock ianqui amb accent de València, “ma que sóc poc sense tu”.

Una amable, una trista, una petita pàtria de Pau Alabajos. Va ser el primer disc del 2011 i com han passat tantes coses entremig quasi l’oblidem, però no. No l’oblidem perquè el títol del post fa referència a la millor cançó del disc, Inventari, on una llista dels objectes que ens recorden a una persona pot esdevindre – amb èxit – una preciosa cançó. També està Eydoll, la cançó amb el nom impossible del volcà islandès, que ja aleshores em va inspirar un post per la bellesa d’una història – o una nit de sexe, tant s’hi val – provocada per un vol anul·lat.

Tripolar de Gertrudis. Gertrudis també era un dels grups que s’havia pres un temps per reflexionar, vore què feien i què no feien, cap a on anaven. A Tripolar abracen l’electrònica, juguen amb el pop – de fet inviten gent que està més o menys en la òrbita del pop de Barcelona com Roger Mas o Óscar de Factor Delafé – sense perdre de vista la rumba. A la nova rumba catalana li feia falta un disc així, texts elaborats i obrir-se cap a eixa escena pop. I si açò no fore poc, Gertrudis enguany també participaven al disc Alegria revisitat on diversos grups versionaven el disc Alegria d’Antònia Font. Ells feien Patxanga i per mi és la més reeixida del disc, i això que davant hi havia Mishima, Joan Colomo, Litoral, La Bien querida o Tomeu Penya.

La barraca de Pep Botifarra i els Quicos. El pan y las ganas de comer dels castellans. Al final del disc Botifarra els diu als Quicos: i vosatros on estàveu amagats xe?, si dieu les mateixes porcaes i animalaes que mosatros!“. Pos això, un bell resum del disc.

Música i lletra de Feliu Ventura. D’un xativí a un altre. Feliu també venia d’un llarg silenci – artístic – i al setembre, per a les fulles seques, ens va treure nou disc. Música i lletra és un disc molt nu, com la portada, hi ha pocs arranjaments, potser és un pèl més trist que els anteriors. Però hi retrobem el Feliu lletrista incisiu, irònic, estellesià i ovidià a matar.

Mil milles per veure una bona armadura de Manel. Sé que no és molt original posar-lo, que a hores d’ara potser estan més repetits que l’all i oli, però els Manel han de ser-hi a l’inventari. Poc importa que en directe siguen un poc semos, que siguen un fenomen de masses que poden arribar a generar histèria i cues de fans en pavellons poliesportius de mala mort. El disc suposo que apareixerà a llistes, inventaris i premis diversos, de tots els rangs. Hi estan perquè tenen el do de dir coses que potser mai ens havíem plantejat però que un colp dites per ells acabes assentint i dient: xa, si són dimonis, coses així també m’han passat. Manel hi són perquè musicalment han encertat amb la fórmula, diria que al lloc i al moment adequat.

Coratge d’Obrint Pas. Crec que alguna vegada ho he dit, a fora estant, de tots els grups de la terreta que un pot posar a unes orelles que entendran ben poca cosa, Obrint Pas és dels que millor passa. De fet són dels que més gent de fora me ve i me diu que coneix. I clar, estic més tou que una carabassa. Amb Coratge tenia una certa temor, por a que el format “Obrint Pas” ja no tingués cabuda, que amb tot el boom del pop català que ha esclatat des que van publicar Benvinguts al Paradís al 2007 no trobaren la seua plaça i navegaren perduts, ells i nosaltres. Això sense comptar la onada neocon en la que estem. Però no, no s’han perdut i per no fer-ho han tornat als seus orígens, geogràfics i musicals, la ciutat de València i el folk, el punk i el ska, eixe combo referencial que molts tenim format per Al Tall i Muguruza. A Coratge fins i tot es permeten de fer un himne sentimental del país dels valencians, l’excepcional País de l’olivera. Si València fore una ciutat normal l’alcaldessa estaria ben tova de que li hagueren fet un disc-homenatge a la ciutat de tal calibre. Però és clar, si València fore una ciutat normal este disc no hauria existit.

Des d’altres llocs, en altres parles i amb altres ritmes a la sang, el 2011 també ha estat un any ben productiu. Hem tingut nou disc de Beirut, de Berri Txarrak, d’Extremoduro, de La Mal Coiffée, de Camille, de La Canaille. Me quedo amb dos coses per acabar, amb el disc de The Lito, per allò d’alegrar-te de veure un mig amic eixir-se’n bé en esta fauna musical. L’altra és el clip dels biscains Zea Mays, optimisme des d’un país on en gasten i n’han de gastar.

Ací he fet una llisteta amb algunes coses bo. Perdoneu però l’eclecticisme és total.

Anuncis

Read Full Post »

L’hipermercat

En el gran hipermercat del sud de la ciutat el primer dissabte de mes de desembre es viu frenèticament, totes les caixes estan obertes, els empleats estiren carretons esquivant clients i tot està més brut per què d’aquell pot de salsa bolonyesa que li ha caigut a un client maldestre en comptes de passar-hi deu persones pel costat n’han passat dos-centes i hi ha restes de salsa bolonyesa fins a l’estanteria de jardineria. L’observador aspirant a extraterrestre no entén el frenesí de compres de Nadal, ni l’abusiva presència de foie-gras fresc quan falten encara més de vint dies per al natalici del jueu que canviaria el món. No ho entén, se li escapa i ell allà està comprant tavelles, sucs de fruita tropical i iogurts amb llet d’ovella, tot ben anotat en una papereta de les passades eleccions espanyoles. A l’entrada per la secció de noves tecnologies i joguets, un pare Noël que entre setmana estudia un mòdul d’electriciste està assegut en una butaca sobre una moqueta verda i rep les sol·licituds de la sagaleria del terme, pensant-se infeliços que els seus desitjos trobaran respostes més enllà del Cercle Polar Àrtic quan de fet tot ho tenen a l’estanteria del darrere. Uns metres més enllà, en un raconet entre la gran avinguda central i la secció de llibres, en una tauleta de càmping, un home ben vestit roman assegut i té la taula plena de llibres. Signa llibres, però no té ningú i no serà per què el supermercat no tingue gent. Ven un llibre amb belles fotos de paisatges de la vall del riu, deu ser un autor local. El dissabte que ve estarà en un altre supermercat, no massa lluny d’un altre Pare Noël intentant incitar per la seua presència una major venda del seu llibre de belles fotografies. I aguantarà altre cop estoicament tota una vesprada de dissabte en un hipermercat, ell que té per passió fer fotografies els caps de setmana i els ponts. A l’aspirant a extraterrestre el llibre no li interessava però li’l hauria comprat només per la compassió, per tindre l’autor cara a cara amb la tauleta de càmping entremig i buscar-li en els ulls un expressió que digués, on hem arribat.

Read Full Post »

ningú t’ho ha demanat però fa un bon dia

Read Full Post »