Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2012

Conflicte diplomàtic

Merckx vs. Luis Ocana. Ciclisme del bo. Per Cris Protopapas.

No m’he pogut aguantar el pap i vull amollar-lo, amb tota la història d’Alberto Contador i de la brometa als guinyol de Canal+. Potser a alguns els pareixerà un text defensant als francesos, jo ho veig més com una crítica al patetisme de tot plegat. Amb el que m’agradaria parlar del ciclisme de veritat, el de les èpiques i les pàjares.

He vist per alguna xarxa social algun collage prou patètic, segurament fet amb Paint, on d’un costat hi ha totes les glòries de la Roja i de l’altre una francesa (suposem) fent una fel·lació pixelada. Una cosa mai vista tu, d’una originalitat excelsa. Primer que tot, i perdoneu-me, entre una fel·lació o cinquanta triomfs de la Roja jo ho tinc molt clar, però els tirs de la reflexió no van per ahi. La imatge eixa que circula mostra alguns dels grans èxits esportius recents espanyols com els del futbol, el tennis o la fórmula 1. Podríem entrar en els detalls de dir que a Fernando Alonso la major glòria li la va donar una escuderia francesa – Renault- amb tecnologia francesa i, accessòriament, amb deslocalització de la industria a altres països, coses modernes. Però on volia arribar és que en eixa comparació esbiaixada se li obliden uns quants mèrits esportius a França. S’oblida que són un pais esportivament fort en rugby, handbol, en natació, en atletisme (gràcies als antillans tot sigue dit) o en ralli, tant per pilot com per tecnologia. I se’ls pot criticar moltes coses però estan a anys llum  d’Espanya en la repercussió mediàtica del esport femení, que pot arribar a ocupar el titular de l’Equipe o d’un telenotícies i on la dona no és només la novia del futbolista X amb poca roba. L’Equipe pot ser un pamflet però és menys pamflet que el Marca, el Sport, el As i el Mundo Deportivo junts.

Hi ha enveja dels francesos dels esportistes espanyols? Depen. Els aficionats al futbol envegen al Barça, com els del Athletic també els podem envejar en el joc. Però sol ser una enveja sana, més per admiració, com quan anem a la Capella Sixtina i malgrat no ser italians admirem allò. Tanta és l’admiració pel Barça que en alguna ocasió fins i tot a mi m’ha servit d’excusa per començar converses buides en ascensors i els he d’assecar la baba. Els futboleros francesos sempre et diuen que si els equips de la seua lliga no estan al nivell dels de la premier o de la lliga espanyola és perquè a França els equips tenen un endeutament limitat. Tema tabú al sud dels Pirineus.

Al ciclisme tinc una amiga que les quatre paraules en castellà que sap les ha après esperant a la porta dels hotels on s’allotgen els equips ciclistes per demanar-los-hi un autògraf a ciclistes que han estat mites amb els peus de fang, com Valverde i ara Contador. De vegades penso en la pobra M. que només deu fer que anar arrencant autògrafs i fotografies de la paret al ritme que van caient els seus ciclistes més admirats. També penso en el pobre Laurent Fignon que se’n va anar d’este món creient que Contador era un vencedor net del Tour de France, ell que el defensava cada dia a les retransmissions televisives on encara se l’enyora.

També hi ha un perfil de francès envejós i macarra, que deuen ser els mateixos que aplaudeixen al sofà de casa quan es bolquen camions a la Jonquera. Eixa gent si fore espanyola s’entendrien la mar de bé amb els espanyols indignats d’ara, que potser són els mateixos que li criden cocaïnòman a Carlos Gupergi quan escalfa a la banda en un estadi de la Meseta, però Gurpegi és basc i els principis bàsics de la justícia no s’apliquen de la mateixa manera si ets basc. A França de hooligans en conec pocs, de la mateixa manera que no sé on trobar el 15% al voltant meu que votaria el Front Nacional segons diuen les enquestes. En canvi conec molta gent que vol que guanyen els del seu paìs, com passa a totes les nacions del planeta. Els francesos inventaren el xovinisme i fou un francès de malèfic recordar qui va exportar la idea amb èxit a terres iberes. Mesclar esport i patriotisme no pot ser massa bo, perquè l’esperit esportiu sa és admirar l’esforç de cadascú en la seua mesura sense mirar d’on ve, i si Pantani pujava de manera admirable les costeres i un espanyol i un belga suaven darrere, doncs visca Pantani! I vull pensar que eixe és l’esperit dels encara apassionats de la bicicleta que amb la que cau van a les cunetes dels Pirineus i dels Alps.

La broma, la burla, l’humor, a França s’ataca a qualsevol. De vegades amb més o menys gràcia. De vegades et passa com a Stéphane Guillon, que en les seues cròniques radiofòniques matinals es va jutjar que anava massa lluny i la seua cadira va saltar, però ell no s’ha callat. Fa uns mesos cremava la seu de Charlie Hebdo, un setmanari burlesc, com podria ser el Jueves. El pecat? Haver dibuixat a Mahoma a la portada. I alguns fonamentalistes van al recte i els hi cremen la seu. Esta setmana, quan he vist l’estat de les xarxes socials, li he posat barba llarga a més d’un.

Rafa Nadal, no pel fet de ser del meu pais, m’ha de caure bé. Al meu pais hi ha bon menjar, bona mùsica, però també hi ha, com a tot arreu, xulos, quinquis, lladres, corruptes, cràpules i altres bèsties de Déu. De fet diria que en tenim per donar i vendre. I si un estat reacciona per una broma d’un guinyol, on atenció, el que aflora és que l’economia, l’atur, la faena, ergo la vida, va de mal en pitjor, i el que es reté és la part més superficial de la broma, aleshores vol dir que el pais en qüestió, efectivament va malament. Però això ja ho sabìem. Quan marxem?

PS1. En cap moment he entrat a parlar de si es dopen més o menys. Per què? Per què no ho sé. El que si sé és que a base d’anul·lar vencedors del Tour de França cada any i no tindre un Tour tranquil des de fa anys ens hem carregat l’esport. Resulta desolador que quan celebres la victòria d’algú t’has d’esperar una quarantena de dies per dir-te si és una victòria de veres o no. I açò mata l’espectacle.

Anuncis

Read Full Post »

Patxanga

Una vella ràdio. De Rob mac.

Reprenem un poc l’activitat al blog, que pobret done pena, mig mort d’oblit, sort en té de les velles entrades que per raons misterioses sempre tenen visites, bé sigue per què als estudiants de selectivitat els demanen un comentari de “Vinyes verdes vora el mar” o per la gent que busca on trobar el Zuavo, és a dir, el refresc de la Ribera d’Ebre fet amb cafè i llimonada.

Si este darrer temps he estat prou inactiu per ací, ha estat, en part, a la dedicació d’unes quantes nits a una nova ocupació, la ràdio. Ja fa un temps vaig participar a un xicotet programa de ràdio a Vilafranca, però l’emissora va acabar com camot i amb ella el meu espai setmanal de trenta minuts. El que no va acabar com camot va ser el cuquet de la ràdio que es va quedar a dintre incubant-se. I ací a Orléans no ho sabia massa però hi havia just el que em faltava. Ja he parlat algunes vegades del pes de la comunitat portuguesa ací, potser no he anat fins al detall de parlar-vos del barber portuguès, del bar Brasilia amb cervesa Sagres i Super Bock o del restaurant Pedra Alta amb llandes espectaculars d’abadejo. Establiments que tenen on anunciar-se perquè també hi ha una ràdio, Arc en Ciel (Arc de Sant Martí), que és la ràdio de la comunitat portuguesa que desconnecta de matinada amb la ràdio internacional portuguesa. Però no només hi ha un espai per a ells, africans, antillesos i espanyols també hi tenen el seu espai. Una ràdio feta per apassionats de la ràdio i de la música, tocats a voltes pel saudade, que no esperen un ral. M’hi vaig proposar com voluntari per fer alguna cosa i m’han cedit dos hores de música els dimarts de nou a onze de la nit. I com si fos la penya o una festa qualsevol, m’hi trobo punxant música i explicant-la en una ràdio local. La cosa és entre caribenya (el meu tercer país), tropical en general i un pelet, només un pelet eh!, de casa, de casa els Gaudencis. Exportant cultura, ni que sigue en una ràdio local. Camioners de la taronja i la mandarina, si mai passeu per Orléans i escolteu música en valencià possiblement siga jo.

Ací està la web del programa, Pachanga, amb els podcasts dels tres primers programes.

Read Full Post »