Sí, reprenc l’activitat d’este blog, després de mesos on segurament hagués pogut dir la meua, és més, fins i tot tenia certa obligació de dir la meua, com per exemple durant la pujada al cel i la baixada al infern del meu Athletic Club. Però no vaig dir res. Reprenc avui, i no és casual. Ahir era San Fermin. Mig en serio i mig en broma, més d’una vegada he dit que crec en San Fermin com a unitat metafísica a qui dirigir-se com a divinitat i de la qual n’esperes accions sobre la capa de la Terra, allò que se diu miracles. Després, politeista que sóc, tinc una altra divinitat, Sant Antoni, de la qual no espero miracles però li agraixo eternament existir, Ell i la festa que va darrere seu.
Ahir i avui, mirant els encierros de Pamplona, s’ha demostrat un dia més que San Fermin és un Sant i com a tal sap fer miracles. Sinó preguntem-li-ho al xic que ahir va ser arrastrat 60 metres per un Dolores Aguirre penjat al cuarno per un mocadoret, roig, com ha de ser. La ciència dels encierros després ens deia com s’ha de nugar un mocador al coll per evitar precisament això. I avui un altre xic ha vist com un Miura, sí, sí, un Miura del 2012, una evolució genètica i amb sobrepés del Islero del 1947, li ha passat el cuarno per la cara en ple carrer Estafeta. San Fermin, sant amb careta de bonifaci, ha actuat.
Però San Fermin no actua només des dels corrals de Santo Domingo fins a la plaça de bous de la vella Iruña. També actua més enllà. Per exemple, San Fermin és la dosi de tauromàquia per a molts catalans. Ho sé del cert. Deu existir gent que no va posar mai els peus a la Monumental, que va veure com prohibien els bous de plaça a Catalunya i ells com si plogués a Seattle, i per obra de San Fermin, esta mateixa gent, durant una setmana del mes de juliol esmorzen un bol de cereals mentre els Cebada Gago cavalquen per Mercaderes. I ells, que mai havien vist un natural des del tendido sol a la Monumental ni mai han vist de veres la Cargolera de Cardona saben que els Cebada són bous perillosos al encierro i que els Miura els hi posem el diumenge, dia de turistes i outsiders.
Un altre miracle de la divinitat navarresa, és que en horari de màxima audiència, perquè els encierros peten les audiències al dematí, per un canal com TV1, podem escoltar uns versos cantats en una vella llengua, l’èuscar. És magnífic, és una demostració preciosa de la convivència cultural, que es sent ben clara al carrer, quan els de Leitza li tiren la canya a la de Lodosa. Després, i això el Sant ja no ho controla, cadascú a casa reaccionarà a la seua davant el entzun arren San Fermin. San Fermin no és el patró dels mals gàstrics ni de les morenes.
Tampoc pot arribar San Fermin dins les neurones dels capitostes de RTVE. Des de la prohibició de la publicitat a la radiotelevisió espanyola vam respirar per no haver d’aguantar més anuncis d’espàrrecs, matalassos i assegurances, cada dia els mateixos, cada dia segons el mateix ordre. Però des de ja fa uns anys hem d’aguantar uns comentaristes insofribles i sobretot, un gran concepte televisiu expandit als quatre vents, la xica que està per que hi ha d’estar.
el cadafal 