Avui, de vesprada, la notícia ha corregut ben ràpid, com la pólvora, cosa ben valenciana. El primer que he llegit venia de bona font, del mur de Miquel Gil. Resulta que Al Tall, després de trenta vuit anys d’escenaris, ho deixen. I és clar, la primera reacció és portar-ho al nostre cosmos més íntim i dir-se que una part de les nostres vides se’n va amb ells, que persones que hi han posat música, dansa i festa ja no ho faran més, o si més no mai més sota eixe nom. I això dol.
He llegit per ahí, a més d’una i més d’un, que Al Tall són el seu primer record musical en valencià. Jo no n’estic segur, dubto entre el Societat de consum de Raimon (amb ell un altre post tinc pendent) i una cançó de Sopa de Cabra que escoltava el germà gran d’un veí. Però d’Al Tall recordo escoltar un disc sencer que rondava per casa, el recopilatori dels seus deu anys amb el sagal despullat, que solia escoltar sent ja més gran. Escoltar-lo i entendre’l, i si no ho entenia tot ho preguntava a mons pares. I aixina aprenguérem més amb Lladres, la Processó o el Tio Canya que amb molts llibres d’història. Com és en eixa edat preadolescent que es forja el sistema de coordenades sobre el qual navegarem després, musicalment Al Tall tenen molta culpa de com he configurat el meu GPS. Si per exemple el tinc sempre apuntant als Ports i ben poc a la vella Tarraco un poc hi han influenciat. Segurament sense Al Tall jo seria diferent, no és una boutade, ho penso segur. Perquè si ara, amb vint-i-vuit anys, vos dono la vara en músiques per ací i per allà, si allà on vaig compro un disc de música local, si una nit a la setmana punxo discos de patxanga ballable en una ràdio local d’Orléans, és perquè als dotze escoltava Al Tall i als catorze Bob Marley. I parlo només de música, però ells ens van despertar inquietuds polítiques i una manera de concebre el país, que trenta-vuit anys més tard encara la volem i d’Aplec dels Ports en Aplec dels Ports, quan ens trobem amb els fidels de cada any, ens pensem que eixe país és possible.
Pleguen, es dissolen. Mai he estat gran defensor d’allargar les carreres més del compte, ni de l’abusar dels rèdits del passat, aixina que més val deixar-ho en paus que estirar massa la corda. Els seus darrers discos mai reemplaçaran els primers, tant sentimentalment com musicalment. A banda d’una discografia brillant, deixen una herència de les bones, els xavals d’ara els coneixeran a través el skatalític Cant dels Maulets que toquen cap al final dels concerts els Obrint Pas, o per mitjà d’una melodia samplejada dels Arrap. O per eixa frase dels Atupa que ressumix la complexitat del país però també l’esperança “Recorde anar a les trobades un any i dir, esos quién son mamá? esos son Al Tall”.
Gràcies per tot Al Tall.
el cadafal 