Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2012

El 2012 musical

Ara que ve Nadal, és temps de fer balanç musical, com ja és un hàbit per esta casa, on sóc cada volta menys prolífic però no us penseu que l’abandono completament. Enguany, per això de tindre una doble vida en la que compagino la faena amb un programeta musical en una ràdio local d’Orléans, he escoltat més música que mai. Bé, o potser hauria de dir música més variada que mai. Gràcies a “Pachanga” he entrat de fons en eixa etiqueta que anomenen grosserament world music, en la que hi cap de tot, perquè eixa etiqueta no deixa de ser la que gasten alguns gringos quan es canta en una llengua no anglesa i s’ix relativament un poc dels estàndards del rock. Però sí que és veritat que les meues hores d’ipod i de viatges de tren i cotxe han anat més al ritme de ska, cúmbia, rumba, son, guaracha que no pas de rock, així que un balanç del meu any 2012 mai podrà entrar a dir que en penso del darrer de Muse, perquè per falta d’hores en un dia no l’he escoltat i ha passat en prioritat 2 o 3. Heretgia en diran alguns? Haver descobert Bomba Estereo o Chico Trujillo, per exemple, ho supera tot.

Dels discos més propers de casa començo per Tashkenti, que han debutat amb un disc que em recorda molt als debuts de Dusminguet, amb una base d’acordió hi sumen rumba, ska i so Mano Negra i movem l’esquelet. No és res de nou, però si el model Pegatina triomfa per què uns de la Vall d’Albaida no ho poden fer?. Atzembla podríem dir que segueixen la estela d’Obrint Pas, amb un ska adolçainat, però el ser col·legues dels Atupa fa que es posen a fer uns rapejats després de la potència de la dolçaina que encara no havíem escoltat mai i això els fa entrar a la llista de facto. I el que dic pel disc d’Atzembla és vàlid pel disc d’Atupa, que també ha eixit este 2012. La cançó Llengua d’Atupa, amb Atzembla pel mig, i Memòria d’Atzembla amb Atupa pel mig són d’aquelles que un es posa a tot drap a l’habitació els dies de motivació extrema per menjar-se el món, no com individus sinó com país. També en rap estan Arrap, millor nom impossible per a un grup de rap valencià, que se n’ixen un poc del rap gentil que havíem escoltat fins ara en valencià i aborden temes i fan unes lletres entre gamberres i punyents que els situen al nivell dels At versaris per exemple. Però l’any 2012 ha acabat amb una autèntica bomba musical, que l’esperàvem però no sabíem per on petaria, i ho ha fet en forma de volcà islandès, el disc 3.0 d’Orxata. Potser té menys cançons tipus “LOLOLO” que el precedent i necessita una escolta més profunda per apreciar-lo, però l’evolució, la reinvenció i la recerca en la tradició hi continuen. Cúmbia, dubstep, albaes i marxes mores. Un London Calling dels Clash adaptat al riu Túria. Un Botifarra electronitzat. 

Un poc més al nord, dins l’escena del nou pop català hi ha hagut vàries novetats. Però no he escoltat suficientment el nou Antònia Font com per haver poder entès el concepte d’un disc d’una quarantena de cançons, els nous de Mishima o de la Brigada amb prou penes els he aflorat. Parlaré del que sí he escoltat. Sílvia Pérez Cruz i el seu personalíssim “11 de novembre” hauria de ser en qualsevol llistat d’este tipus que es facen, no només amb òptica catalana sinó de la world music global. Les coses sembla ser que van per eixe camí quan lliges bons comentaris en webs especialitzades. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi van enregistrar un concert en directe el Nadal passat a Solsona i uns mesos més tard va veure la llum el disc. Sinó fore pel disc precedent de la Sílvia ells haurien d’arrasar en premis, llistats i altres recompenses immaterials. La majestuositat de la cobla, allunyada dels estàndards de la sardana, sumada a la veu i el complex univers de Mas (Mikel Laboa, la Bien Pagá, l’Aigle Noire de Barbara, Fabrizio d’André), el converteixen en un disc total, aconsellable a tot aquell que es declare mitjanament eclèctic. Uns que han guanyat el bingo este 2012 són els Txarango i el seu “Benvinguts al llarg viatge”. Els ingredients del èxit mai els sabràs, potser el haver sabut mesclar cançons per alçar la polseguera en un festival d’estiu al costat d’altres per ballar calmosament al costat d’una foguera vora la platja, amb uns textos més elaborats que alguns altres que trobem en l’escena de la patxanga catalana. Entre els combos rumberos, les sorpreses del 2012 vénen de Lady Gipsy, que ve a reivindicar a Dolores Vargas la Terremoto, amb eixe puntet kitsch, costumista en diuen alguns, de color de hule de plàstic i gots Duralex, que degudament subministrat mola. Viejos Rumberos (els patriarcas de la rumba sense el Tio Paló), han fet un disc amb alguna cançó ben ballable, que demostra el que ja cantava el Gato Pérez, que la rumba és filla de Cuba i d’un gitanet.

De Colòmbia, un país al que s’hi ha d’estar ben atent si vol saber el que es cou en l’underground llatí, durant el 2012 han aparegut alguns discos de bandera. El principi sol ser la cúmbia mesclada amb qualsevol altra salsa i de fet la cúmbia és un dels ritmes que està arrasant més en certs ambients moderns, potser encara no a casa els gafapastis de casa nostra. Qui pilota el barco? Sense dubte Bomba Estéreo, grup indiepop-cúmbia, sí senyors, mots que mai us hauríeu pensat veure mesclats. La seua elegància tropical és la clara prova que és pot ser modern, cosmopolita sense haver d’escopir sobre els vells vinils de Lucho Bermúdez. Monsieur Periné, també colombians, igual versionen el clàssic “Sabor a mi” que canten un jazz manouche francès un pelet tropicalitzat. Seguir-los per les xarxes socials és un plaer per la sempre original iconografia que gasten. I finalment estaria Ondatrópica, que és un disc fet entre Colòmbia i l’Anglaterra, els uns hi posen la cúmbia i els altres el dub i l’electrònica. La mescla és una màquina per ballar, per aquells que deixen moure les neurones per sons que mai havien escoltat fins ara. De Xile he descobert Chico Trujillo i el seu darrer disc “El gran pecador”, que fan una cúmbia potser més clàssica, però el producte final és música de polseguera en festivals d’estiu. Basta veure algun vídeo en directe per comprovar-ho. El somni, somniar és de bades, seria vore’ls al costat d’uns Obrint Pas, i vore quins fan suar més al personal. Els germans Rodrigo i Gabriela són uns virtuosos hevis de la guitarra que no han tingut reparos per reconvertir-se poc a poc als sons llatins i el seu Area 52 és un magnífic disc de música llatina. Hi ha qui dirà que s’han pervertit, jo no puc fer res més que felicitar-los. I ja per acabar, encara un disc a mig camí entre l’electrònica i la tradició, els mexicans de Instituto Mexicano del Sonido i el seu àlbum “Político”, on entre cúmbies i corridos electrònics desgranen el panorama un poc assolat del seu país. I així, havent anat de Bogotà a Mèxic, i d’Islàndia a València, acabem este llistat alternatiu dins l’alternatiu. Bones festes i bona música. 

Si heu arribat fins ací, premi, la llista spotify amb alguna d’estes recomanacions i moltes més.

Anuncis

Read Full Post »