Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘blogs’ Category

Twitteros ataqueu-me!

Ja fa un grapat de dies vaig llegir una sèrie d’articles interessants sobre la suposada fi de la blogosfera i dels blogs davant nous mitjans encara més instantanis i més 2.0. Suposo que quan va aparèixer el cinema algú va vaticinar la fi dels llibres i de les novel·les i la història ha demostrat que s’han realimentat. Em costa de creure que la gent que vol explicar coses i deixar-les a la xarxa a partir de cert moment decidisque gravar-se amb una càmera de vídeo i posar-ho en un videoblog, perquè no a tota la gent li fascina eixir per la pantalla. Tampoc crec que a partir d’ara tot es canalitzarà per xarxes socials. El facebook és com un guirigall com en el seu moment van ser els xats i els fòrums, i ho diu un que a cada època va passar pels dos llocs. L’altre dia m’explicaven el prototipus dels inventors del facebook, uns “emprenedors” per als que tindre molts amics, a molts països i sempre somriure davant la càmera és el que ven, el que diem ser cool. Allà dins de facebook hi tinc bons amics però de vegades em diu que X i tu sou amics i penso que abans d’en X n’hi ha dos cents. El twitter és una cosa que no m’atreu, exigix massa atenció al meu entendre per coses on el que ho penja no ha fet cap gran esforç, perquè posar un link cap a un altre que sí que ha fet un esforç o dir que ara vaig a tallar-me les ungles escoltant Mike Olfield no aporta res o quasi res. Els blogs obliguen al autor a un esforç mental, de coherència en el llenguatge, al respecte d’unes certes normes ortogràfiques, a buscar un disseny i sobretot, hi ha la exposició a ser llegit per qualsevol visitant que bé és ocasional o bé és fidel, però no té cap relació de primera mà amb l’autor. Les altres fórmules tindran la vida i l’acceptació que tindran, però els blogs han estat la major revolució en la prosa i la narrativa des de fa molt temps (potser hi haurà qui creurà que no és literatura un blog però jo crec  que sí, després discutiríem què és literatura). Després lògicament tot és relatiu i cada cosa és per al que és, però només volia deixar per escrit la meua defensa acarnissada dels blogs. Twitteros ataqueu-me!

Un altre mural, esta vegada a Barcelona, de andred.

Anuncis

Read Full Post »

La Maria fa uns dies va proposar copiar una idea d’un llibre italià, el diccionari afectiu de la llengua italiana. La cosa ha anat avant i ara tenim un Diccionari afectiu de la llengua catalana, obert a tota la blogosfera. La cosa està en prendre una paraula i donar-li una definició completament subjectiva, afectiva i personal. Com més serem més riurem. Ahí va la meua primera paraula.

Tren. Parar la música i mantindre els auriculars a les orelles per saber el que s’estan dient la parella del darrere. Treure un llibre i a la segona pàgina adormir-se. Arreglar-se el monyo buscant-se el reflexe en el vidre, a fora hi ha camps d’oliveres. Joia perquè arribo, tristor perquè marxo. I paisatge, molts paisatges i eixe campanar tan alt.

Un tren de segona classe, de Léna.

Read Full Post »

Estem arreu

Ahir em va arribar un mail d’una periodista del suplement Presència del Punt arrel d’un comentari meu al blog del Marc Belzunes, de l’Holocè estant. Allà hi comentava l’èxit del Velib, l’equivalent a París del Bicing de Barcelona. La xica, buscant material per la xarxa per a un article sobre la posada en marxa d’este sistema de lloguer de bicicletes a Barcelona, haurà trobat el meu comentari i així m’ha contactat. No sé si podré contestar-li-ho tot, perquè la meua experiència del Velib va ser només com a observador, però tot i així ja va ser suficient com per vore que París n’estava plena de bicicletes de lloguer i que a davant de les parades hi havia cua de gent esperant prendre’n una. Més que el fet de les bicicletes en sí mateix el que m’ha sobtat és que sigue jo qui pugue donar la seua opinió sobre el Velib de París i la seua fàcil accessibilitat per a tot el món, en comparació amb les recances en que funciona a Barcelona. La revolució dels blogs és precisament eixa, que suposen una font d’informació d’abast mundial, ja que sense blogs a ningú se li hauria acudit preguntar-me això i el periodiste s’hauria matat per buscar un contacte que li sabés dir alguna cosa sobre el Velib parisenc. Malgrat tot, més informació i més accesible no vol dir necessàriament que sigue més bona, ahi ja es tracta del bon fer del periodiste el destriar el gra de la palla.

Foto del Vélib de Paris, de Louistib.

Read Full Post »