Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Catalunya Nord’ Category

Folklore

Avui escoltava a Isona Passola, productora de cinema, a Catalunya Ràdio. Parlant de son pare, Armengol Passola – tot un visionari de la construcció d’una escena audiovisual en català – en un moment ha vingut a dir que la tradició i el folklore estava bé però que no calia estancar-se, calia una visió moderna i normalitzadora, car del contrari s’acabaria com a Perpinyà on tot està ple de folklore – barretines, sardanes i senyeres a mansalva – però només queda això. Completament d’acord, efectivament Perpinyà és això, la ciutat més folklòricament catalana del món. L’altre dia, el propietari de la Llibreria Catalana de Perpinyà, tot un activista cultural, m’explicava el dramatisme i sobretot els problemes de pasta de tota la estructura associativa de la Catalunya Nord. Hi ha tota una generació de rossellonesos que només assumix la part folklòrica i anirà a l’estadi de l’USAP però no es plantejarà la modernitat o una vida cosmopolita i eclèctica en català. Ells estan fent tard. Per això m’alegra – amb eixa alegria un tant cínica de veure que el veí de l’àtic ho està passant pitjor – haver llegit avui mateix este article del Levante. Esta nova generació són gent que els has vist dalt l’escenari, has compartit comentaris en un blog o una piulada en un twitter. Gent molt propera.

Un poble normal fins i tot podria permetre’s coses com esta.

Anuncis

Read Full Post »

Trattoria

A la porta hi ha un adhesiu amb forma d’el·lipse i una senyera, el d’una emissora de ràdio. Però tindre una senyera a la porta, a Perpinyà, no vol dir res – o vol dir moltes coses – però el que està clar és que no estàs posant els peus dins d’un local on si dius un cafè amb llet t’entendran. La senyera és una marca, un símbol, un anagrama turístic i els colors de l’equip local de rugby, està als aparadors, als cotxes, a les banderes podrides dels càmpings hivernant, però el que al sud solem entendre que va darrere de la senyera ací no hi és, ni se l’espera. Així és que, tot i que el restaurant pot semblar un local del rotllo per tindre una senyera pegada a la porta, et parlaran en francès i en el cas de la trattoria d’esta nit, el cuiner panxut i barbut, italianíssim ell, et clavarà un prego i un presto de tant en tant, mentre ix a saludar els clients un per un, però no esperes el bona nit.

Read Full Post »

Una pizzeria

La llotja de Perpinyà, per z5cirus2.

He sopat en una pizzeria de Perpinyà. Però no en una pizzeria qualsevol, en una que està al costat de la casa de la Vila i a quatre passes de la catedral, situada a la planta baixa de l’edifici de la Llotja de Perpinyà, un casalici gòtic que fa cantonera a la plaça, un edifici preciós del millor gòtic civil. Portava el post cavil·lat des que he eixit d’allí, un pèl esgarrifat per la mescla d’una cosa tant ferma i seriosa com els portals gòtics amb la decoració un tant kitsch d’una pizzeria. Però clar, una vegada connectat he vist que el cafè (que ara fa de pizzeria) existix des de 1842 i m’he replantejat les idees, més de 150 allà són prou anys com per justificar que hi continuen. Per tant, d’acord, acceptem coses tant banals com una pizzeria dins un edifici singular, però els propietaris i llogaters no poden permetre’s el luxe de decorar-los com si s’hagueren perdut a Ikea.

Read Full Post »

Vinyes verdes vora el mar deia un poema de Sagarra excel·lentment musicat per Llach. No sé on les deuria veure Sagarra per inspirar-se, si és que un poeta necessita veure un paisatge per escriure’l. El que estic segur és que ara a Sagarra li costaria trobar-ne i crec que només en trobaria (dins l’àmbit lingüístic de Sagarra) al Rosselló, entre Cervera i Cotlliure. Allà on l’Albera s’aboca al mar, no sé si el terreny abrupte o una legislació menys permissiva ens deixa gaudir ara d’eixes vistes des del tren.

Imatge del paisatge que comentava a Banyuls, de Derry Oates.

Amb este comentari faig un salt i us evito un comentari melancòlic dels cent anys de l’escola de geologia de Nancy així com comentar el congrés del PSPV (guarden el PV al remat, ara falta creure-se’l) on un vilafranquí ha arribat fins a la presidència. Que tingueu sort.

Read Full Post »

Arribo a Perpinyà que passen uns minuts de les nou de la nit. Trobo de seguida l’hotel. Després, en un carrer on pràcticament a cada porta hi ha un kebab me’n faig un. Seguint el que m’ha dit el porter de l’hotel vaig en la bona direcció cap al centre. Sense saber massa bé com, em trobo en carrers comercials amb tendes de cadenes de roba que em vendrien la mateixa camisa a Perpinyà o Estocolm. A la plaça de la República trobo una xarcuteria on a la porta hi tenen un cartell que anuncia que ells també parlen català, com a reclam publicitari. Potser a l’endemà hauré de matinar per anar-hi i poder dir un bon dia i ser correspost. Continuo caminant per carrers estrets i de sobte ja no hi ha cadenes de roba prenatal i els carrers estan buits i foscos. Crec que estic a Sant Jaume i sense buscar-ho. Este és un barri cèntric de Perpinyà on viuen gitanos i que es caracteritza entre moltes altres coses per ser la reserva catalanoparlant de la capital del Rosselló. És de nit però el meu esperit lingüístic apassionat no em treu les ganes de donar una volteta pel barri, només per escoltar algun mot. Ben mirat enguany m’he passat unes quantes hores a Sant Cosme. Els carrers estan plens de gent, fa bona hora per estar a la fresca, les dones gitanes, fortes i grosses s’asseuen a la porta de sa casa mentre vigilen els seus néts que corren sense samarreta pel carrer. Paro l’orella i escolto uns parlant en francès i uns altres ho fan en cert idioma un poc inintel·ligible que mescla paraules ben conegudes: el català de Sant Jaume. Durant uns moments estic decebut, no els ho entenc tot, fins que una pessota de dona solta un: vine aqui mon pigeon. Ja em dono per satisfet i busco l’eixida de tan embolicat barri. No escolto cap guitarra i em quedaré amb les ganes de tastar la rumba nordcatalana. Ja eixint em ve un xic i em pregunta en francès si vull ‘algo’, sent eixe algo qualsevol droga. Un paio com jo en aquell barri només pot estar buscant fato. Faig cap a una plaça gran o ja em sento fora. Un altre xic em crida i este em solta el seu rotllo en català. Em posa un anell a la mà i em demana de tot cor alguna moneda per son pare, que està en pana (averiat) sense essenci (gasolina) entre Figueres i Perpinyà. Intento trobar excuses per escapar d’allò i al final sacrifico dos euros que no el convencen perquè ell vol vendrem el sello. No vull res! Li acabo dient que un plaer parlar en català amb algú de Perpinyà i sense córrer però sense caminar normal marxo d’aquella plaça per donar a un eix viari més securitzant. Vaig pagar dos euros per tindre una conversa en català amb un gitano de Perpinyà que em volia timar. Completament lamentable i naïf. Ja he experimentat Sant Jaume, però a partir d’ara les meues experiències del tipus caçador de paraules seran en àmbits més tranquils.

Fotografia del Perpinyà clàssic de dia. De BadalonaTT.

Read Full Post »

Avui faré una excepció i escriuré en francès. Per què? Doncs perquè el que he de dir, alegrar-me de l’oficialitat del català a la Catalunya Nord, el lector català-valencià ho comprendrà. En canvi, donat que la notícia no ha transcendit massa als media francesos, crec que pot ser interessant donar-los una opinió per a que l’entenguen bé. Els lectors francesos del Cadafal avui ho tindran més fàcil. Si tinc temps ho traduiré al català.

Le Conseil Général des Pyrénées Occidentales (66) a déclaré le catalan langue officielle du département dans sa dernière assemblée au mois de décembre dernier. Cette décision n’affecte que les compétences du Conseil, c’est à dire, les routes ou les écoles par exemple. Toujours d’après la Constitution française, ce n’est pas une déclaration d’indépendance. La nouvelle n’a été connue que maintenant, car il semble que les médias se sont focalisés sur d’autres décisions de la même assemblée. Bizarre. Nous, les gens qui parlons catalan en Espagne, qui avons beaucoup bataillé pour réussir à avoir l’officialité de la langue, ce retard en France nous étonne un peu. Pour nous ça n’a pas été facile, notre statut actuel est plutôt dû à notre persévérence qu’à la volonté des autres. En face, nous avons eu des rois, des dictateurs, des ministres et des présidents espagnols vraiment opposés. Mais on est ici, on parle, avec des problèmes et des limitations, mais on s’en sort. C’est pour ça que le cas français semble étonnant, surtout la façon dont cette reconnaissance de la langue arrive seulement maintenant et, pourquoi le nier, dans un cadre si limité. Le droit des gens à connaître leur langue et à la parler en privé et en public ne devrait pas être discuté dans un état démocratique comme la France, mais quand on lit les déclarations de différents hommes politiques de l’histoire française récente sur les langues régionales, à gauche et à droite, on rencontre des déclarations qui en  Espagne correspondraient à l’extrême droite. Si on remonte à l’époque de Jean Jaurès on trouve enfin quelqu’un qui avait des positions moins viscérales et beaucoup plus respectueuses sur la pluralité linguistique et dialectique de la France. Cette nouvelle du Roussillon apporte donc espoir et dignité à une langue qui sans être très parlée, n’est pas non plus un simple patois pour dialoguer avec les moutons. En France beaucoup de monde m’a interpellé sur le sujet de ma langue et pourquoi on s’amuse à la parler alors que ça serait plus pratique de parler directement l’espagnol, une langue plus utile à mettre dans ton CV. Je répond toujours que l’espagnol je le maîtrise et je le parle parfaitement, avec mon accent. Mais ce n’est pas à moi, voilà tout. J’en trouve quelques uns qui me comprennent, c’est si simple, comme de comprendre que quelqu’un qui vient de Slovénie parle le slovénien. Pour d’autres, je suis quelqu’un de bizarre qui les embête avec mes histoires de langues pas pratiques. Pour ces gens là, le Conseil Général est arrivé trop tard mais pour les autres, il est encore temps. De cette manière et si on commence à croire vraiment à une Europe unie, on se rendra compte que c’est avec les langues et la culture qu’on fera des frontières quelque chose de moins solide et de plus diffus. D’ailleurs, je viens de voir que ce n’est pas le meilleur jour pour parler d’effacer la frontière…

Read Full Post »

Cotlliure

Si en demanaren un poema d’Antonio Machado no sabria anar més a lluny de Proverbios y cantares, per haver estat cantat per Paco Ibáñez. Tot i així, el parar-se a Cotlliure per visitar la seua tomba al vell cementiri de Cotlliure (Rosselló) és quasi obligat. La seua tomba i la de la seua mare escenifiquen el record físic més visible d’un drama, una tragèdia: exiliats a la fi de la guerra civil, Machado i sa mare feren cap a Cotlliure, on arribaren penosament i penosament moriren, ell tres dies abans que ella, al febrer de 1939. Uns segons davant la modesta tomba, entre clavells tricolors republicans i recordatoris vinguts de tots els racons, són un perfecte homenatge a tanta i tanta gent que va haver de fugir del foc, tot caient a les brases de la II Guerra Mundial i els camps de concentració a les platges del Rosselló.

Read Full Post »

Older Posts »