Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘cinema’ Category

Prométeme de Kusturica

Nou producte de la fàbrica Kusturica, Prométeme en castellà. Sou dels que ja heu vist alguna cosa d’ell i penseu que ja ho heu vist tot de Sèrbia, de gitanos balcànics, de fanfares i de bodes vora el Danubi? Si és que sí no us apropeu al cinema, però si és que no, aneu-hi. No romandreu en silenci massa temps. La pel·lícula és com un disc d’Antònia Font, que cada cançó que passa és més rara que l’anterior. És molt destornillada i un pèl massa exagerada a vegades, fet que em fa pensar que els serbis tenen alguna cosa de valencians o viceversa. Sota una capa d’animalades visuals i evidents s’amaga molta ironia i indirectes directes per a tothom. Entre totes em quedo amb la promesa que un mafiós serbi fa a una xica per absorbir-la i enamorar-la: un viatge a Brussel·les! La banda sonora també és marca de la casa, potser no hi ha un Bubamara enganxós però sí un Frere Jacques balcanitzat.

Una imatge del film, de marivaudage.

Anuncis

Read Full Post »

Diumenge de vesprada vaig veure al cinema una pel·lícula que té un gran succès a França, Bienvenus chez les ch’tis, benvinguts a ca’ls ch’tis, que és el nom amb que es coneix a la gent de la regió Nord-Pas de Calais de França (amb ciutats com Calais, Lens o Lille). El film, del que se’m fa difícil trobar-li el mateix èxit fora del hexàgon, rebat tota una sèrie d’arguments que s’utilitzen en contra de la gent d’esta regió, que arrastra certa mala reputació de mal clima, atur, gent aspra i amb sed. Tot ben mesclat amb dosi de bon humor i amb escenes hil·larants on no es comprén res del que diuen els ch’tis, perquè parlen el patois ch’ti, que és senzillament incomprensible per als demés.

La gràcia dels ch’tis hauria pogut acabar a l’eixir del cinema, però el cas és que dissabte, a la final de la Copa de la Lliga entre el PSG i el Lens a Saint Denis, els hooligans del PSG van conseguir entrar una pancarta a l’estadi on deia: pédophiles, chomeurs, consanguins, bienvenus chez les ch’tis. La traducció seria més o menys: pedòfils, aturats, consanguinis: benvinguts a ca’ls ch’tis, en clara al·lusió a la pel·lícula. La vergonya ja no és només de veure això escrit en un camp de futbol, sinó que aguantés tot el partit. El dilluns Sarkozy va rebre l’indignat alcalde de Lens i algun ch’ti ja ha posat una denúncia. Però no és res de nou, m’atreviria a dir que a tots els estadis del món, entre la gespa també hi creix mala herba. Sí, de vegades es talla un brot, però l’arrel continua. El futbol ha acollit imbècils que entenen per creativitat este tipus de pancartes.

Imatge de la pancarta, de Pipo Bajo.

Read Full Post »

Des de fa ja un temps Hollywood ha caigut en la política del all, és a dir, repetir-se. Ja no és fer segones parts, sinó terceres i quartes. Això mateix ens trobem ara a les cartelleres, res de nou: Pirates del Carib, Spiderman o Harry Potter, tot són superproduccions acompanyades d’una campanya publicitària que fa temor, que si ara un Spiderman que tira la travessa de regal amb els cereals, que si el tràiler de Harry Potter al teu mòbil o una samarreta de pirata amb el detergent. Dimecres per la nit vam anar a vore Pirates del Carib, per allò de fer alguna cosa. Res de les butaques corcades del cinema de VO, ací tenen unes butaques de luxe, amb un forat per posar un bon sac de rosetes – com més gran millor! – i una pantalla com una plaça de bous. Comencen els anuncis, ara una colònia, ara el nou Renault Twingo, i els tràilers? L’augment de preu del cinema, de cinc-centes pessetes en l’època d’institut als nou euros d’alguns multi-cines d’ara, és degut a posar més propaganda? El cas és que aprofito la publicitat per posar-me al dia, jo, en un viatge amb la classe a Extremadura, vaig vore la 1 o la 2? Ja se sap que en un autocar una pel·lícula mai la veus a fons, però recordava que eixa estava entretinguda, amb un rastafari fent de pirata, amb un nom que sempre confonc amb el d’un ex-futboliste del València i del Saint-Etienne: Johnny Dep l’actor, Johnny Rep el futboliste. Feia memòria del film i a part de quatre vaixells de pirata, paisatges caribenys i belles dames, poca cosa en quedava al disc dur. Comença. A la que jo havia vist no hi havia personatges amb la cara com un pop – sí, sí, com a Futurama – sinó que tots eren més o menys humans. No comprenc res, que fan els xinesos amb els pirates? Poc a poc em desconcentro, i la desconcentració porta la son. M’adormo. Em desperto quan les batalles, després s’acaba. Em diuen que és un final trist i jo no li veig perquè. Calia veure la dos per entendre-ho i definitivament jo havia vist la u. Me’n vaig entornar a casa sense entendre els gustos del món, deu ser la especialitat de la setmana. A sobre tenia massa fresca encara la pel·lícula que havia vist la nit d’abans jo sol, Salvador Puig Antich. D’eixa el final és conegut, però això no li treu un sol moment d’emoció, d’atenció i de posar la pell de gallina. El més trist de tot plegat és per quina vaig pagar l’entrada del cine i per quina no.

Fotografia d’un dels cinemes d’Orléans, el Pathé. De Willy Sifones.

Read Full Post »

La Môme

Ahir vaig veure per fi la Môme, la superproducció cinematogràfica francesa sobre una icona de la chanson, Edith Piaf. La campanya de publicitat ha estat immensa, totes les cadenes de televisió n’han parlat, debatut i reversionat al voltant de la Veu, i llocs com el FNAC han aprofitat per treure’n tallada posant-nos bé de preu els discos, recopilatoris i DVD’s. No m’indigna gens tot això, perquè la figura de Piaf mereix una peli, dos i les que face falta. Un mite al nivell dels grans, vida catacumbal, d’alcohol i droga, plena de desgràcies que van anar marcant un caràcter aspre i rude. Els diversos salts en el temps ens van situant en els passatges de més joia i pena de la seua vida, així com l’evolució d’una veu. La veu d’una França entre guerres, la veu que els va servir per aixecar de nou el cap. La Môme ofereix al espectador moments de tendresa i a la vegada de posar la pell de gallina, perquè una vida viscuda al màxim ja ho té això.

Foto de Idealterna.
Video d’Edith Piaf en directe, Non, je ne regrette rien. Més videos.

Read Full Post »

Cabal de sensacions era l’slogan turístic de la Ribera d’Ebre ja fa uns anys. Ara m’he perdut, la veritat, crec que van per Ilercavonia, o això ja està desfasat també? Bé, el cas és que Dies d’agost, la peli de Marc Recha, va ser precisament un cabal de sensacions. Cinema independent, de pocs recursos però ben gastats. Moltes imatges familiars van passant una darrere de l’altra, dibuixant un paisatge conegut. El verd recremat de la garriga, les formes ovalades dels troncs d’oliveres, la calcària polsosa, el verd del riu i sobretot el so de les xitxarres sense interrompre’s, és l’estiu a la Ribera d’Ebre, un sol que ametralla sense parar. Anit, al cinema, els pobles amb els sils de les granges just al davant del seu millor perfil i les cases sense rebossar a totxana vista em van semblar més bonics. El film té subtileses, perceptibles només per als tiquimiquis: la matricula de la furgoneta sense afegitons o algunes pintades estratègicament situades. No puc acabar el comentari sobre Dies d’agost sense parlar de la música. Clara Andrés ve que ni pintada, gens estrident i cantant coses de poble, que agüeles regant les macetes al carrer n’hi ha per arreu, bé sigue a Oliva o a Riba-Roja d’Ebre.

Read Full Post »

Açò és una pre-cronica d’una peli. No sé si serà bona o no, si valdrà la pena trencar esta grisa vesprada per caminar deu minuts entre la boira i pagar l’entrada amb reducció per estudiants. O potser sí que ho sé. Perquè no es tracta d’un film qualsevol sinó de Dies d’agost, de Marc Recha. En versió original. Per tant no hauré de fer esforços en llegir els subtítols perquè el que entrarà per les orelles em serà ben fàcil comprendre. No hauré de preguntar al del costat que vol dir això o allò. He llegit que els paisatges de la pel.licula estan en un tram de riu Ebre entre Ascó i Mequinensa, Ribera d’Ebre. Aigües amunt de la nuclear, pel pas de barca de Flix i el seu famós meandre, la presa i el seu mercuri amagat tants anys. Flix, tant prop i tant lluny a la vegada de Móra. Riba-Roja, els silurs i els alemanys pescant. Mequinensa, ofegada sota les aigües tranquil.les del Ebre. Mai podrem retornar la vida dels seus carrers però sempre ens podrem recrear en el que ens ha deixat escrit un dels genis de la Ribera, Moncada. I fanfarronejant, tot eixint del cine i posant-me la bufanda, podré dir a la companyia que eixos llibres estan en francès.

Read Full Post »